Observa i escriu sobre múltiples temàtiques socials, entre les quals l’habitatge, la pobresa i les migracions. Sarah Babiker Moreno (Madrid, 1979) és periodista a El Salto. Nascuda al barri madrileny i obrer de Ventilla i actual veïna d’Usera, a Madrid, aposta per denunciar amb contundència les accions racistes, masclistes, lgtbifòbiques o classistes. Ara bé, també apel·la a la tendresa i la paciència per transformar la societat. Defensa la necessitat d’incorporar el feminisme interseccional a la pràtica de les redaccions, tot i que no en exclusiva. Del que es tracta, afirma, és d’aterrar-la al dia a dia. 

Que és per a tu el feminisme interseccional?

És un feminisme que posa la mirada en tota mena de desigualtats i opressions i que no tanca els ulls per no veure el que no li convé. De vegades no hi ha interseccionalitat al periodisme, però no és per malícia, sinó perquè cal aturar-se a pensar les coses i fins fa poc hi ha aspectes en què no s’havia interpel·lat a una gran part de la societat a l’Estat.

El feminisme interseccional travessa no només les temàtiques que esculls, sinó els textos dels teus articles. És una decisió inconscient o política? 

Vinc d’un espai molt interseccional on he conviscut amb negres musulmans i blancs catòlics, i els negres musulmans eren els burgesos i els blancs els obrers. Tot té moltíssims matisos, així que no aconsegueixo veure la vida sense aquests matisos: tot té molts fils d’on pots estirar. De fet, sóc molt lenta escrivint perquè crec que tot és important, que tot contribueix a explicar les coses. La divisió de les lluites fa que es perdin els matisos i a vegades penso que és una eina del poder per treure’ns forces.

És en la quotidianitat del barri madrileny d’Usera, on t’has trobat escenes com la que expliques en aquest article, on t’adones més de la necessitat d’aplicar la interseccionalitat?

Crec que la interseccionalitat té a veure amb el lloc però també amb observar els voltants, en intentar llegir les interaccions de la gent, com es mouen pels espais, quins dolors els estan travessant pel seu gènere, procedència o per les oportunitats que els dona o treu la societat. Per exemple, en un barri obrer hi ha precarietat, però si ets nascut aquí potser la teva família et pot deixar un matalàs o un pis en herència. Ara bé, quan ets una jove dominicana com la del bar d’Usera no tens ningú que et doni un cop de mà perquè no ets al teu país i no tens la mateixa xarxa. 

El periodisme es fa generalment des d’una bombolla que no deixa veure més enllà del feminisme blanc?

Soc optimista amb la mirada i pessimista amb la capacitat de transformar la realitat, però crec que la mirada del feminisme s’ha tornat més complexa. Hi ha espais o persones que només posen la mirada cap amunt o just al seu davant perquè estan parlant dels seus propis espais de pertinença, sense fixar-se en el que tenen al voltant. Així i tot, hi ha altres mitjans que parlen d’altres desigualtats més enllà de la de gènere, que parlen de la precarietat, també perquè el periodisme és un ofici molt precari. Estem en ple procés de transformació, i, tot i que és important que el discurs antiracista doni bufetades i exposi els fets, cal fer-ho amb tendresa i paciència.

Què es pot fer per canviar el relat i incloure les dones que no siguin blanques, cisgènere, heterosexuals i de classe mitjana?

Córrer, la demanda de la novetat, de les notícies d’última hora… Tot això representa un problema. En aquesta època d’acceleració on les coses podrien ser transformadores caiem en la trampa de la immediatesa, de posicionar-nos molt ràpid, de ser els primers en parlar d’alguna cosa, i com més ràpid vas, menys veus. Ja t’ho diuen quan estàs aprenent a conduir: a major velocitat, menys capacitat de visió. Cal aturar-nos a mirar.

Creus que el factor de classe es té en compte?

Quan jo estudiava a la universitat els presentadors no parlaven del seu barri, no deien que eren de Vallecas. Ara sí que veig que ha aconseguit més espai parlar de la classe social. Abans vivíem en una bombolla on tot i viure en barris obrers teníem beques que ens permetien anar a la universitat i no tenim una vida tan diferent dels nostres companys de classe mitjana. Ara és impossible no veure-ho. La gent es queda tirada: s’ha trencat la il·lusió de l’ascensor social. Sí que es visibilitza més la classe, tot i que queda diluït en la categorització de la gent: els joves precaris, els de Glovo, els migrants… queden dividits per subgrups i de vegades la mirada parcial obvia la classe social.

Quan es divideixen les lluites es perd el sentit de comunitat? 

Estratègicament, pot ser potent que hi hagi divisió de la lluita: necessitàvem que hi hagués un potent ascens de l’activisme antiracista perquè fins ara no s’havia fet. Fins i tot el moviment antiracista ara s’està obrint i s’està treballant per tenir un camí més pedagògic. És impossible continuar la lluita si condueixes amb el pilot automàtic i no vas amb una mirada més àmplia sobre el que necessita el moviment.

Hi ha països, com França, on comptar amb periodistes racialitzades està molt més normalitzat que no pas a Espanya o Catalunya. Què fa que als nostres mitjans els costi més contractar periodistes migrades i que, quan hi són, no parlin de temes que vagin més enllà del racisme?

La realitat social aquí és diferent que a França: allà tenen una tercera i quarta generació de persones racialitzades. No nego que hi hagi dinàmiques de racisme estructural a les redaccions, però el que ens hem de preguntar és fins a quin curs arriben els nois i noies racialitzats. No és que no s’agafi un periodista negre per ser negre, és que molts no arriben a acabar la carrera per culpa de la desigualtat. Jo quan vaig entrar a la carrera gairebé no hi havia gent racialitzada. Ara és un panorama totalment diferent. Ara bé, l’alumnat arriba en un moment de crisi del periodisme crucial i els mitjans no tenen diners per contactar plantilla nova. Hi ha un munt de raons estructurals que fa molt més difícil a les persones racialitzades arribar als mitjans.

En una entrevista amb Daniel Buraschi parlàveu de la indiferència sistematitzada cap a les persones migrades a Tenerife. Com es pot parlar de la violència masclista sense generar una indiferència sistematitzada cap a les dones que no són blanques? 

La societat està molt polaritzada, però hi ha més sensibilització ara que fa uns anys, tot i que hi ha un masclisme que no es talla atacant les dones. Buraschi deia que amb les persones migrades a Tenerife es pot arribar a generar distància emocional, sobretot si els mitjans de comunicació els esborren i els converteixen en rostres intercanviables. Fent això estàs fomentant la deshumanització. En el cas de les dones migrades, moltes vegades es culpa la dona de no haver-se adaptat, de no haver-se preparat, d’haver entrat en aquesta relació… i hi ha persones que no tenen la mateixa empatia que amb les dones blanques.

L’escriptora i activista antiracista Reni Eddo-Lodge deia en el seu llibre “Per què no parlo amb blancs sobre racisme” que els blancs acostumen a demanar perdó quan fiquen la pota i la culpa es converteix en una cosa més important que la pròpia agressió o falta de respecte. Què ha de fer algú privilegiat, també un periodista, quan comet un error?

La culpa no deixa espai a la transformació. A mi em sembla paralitzant i perillós perquè, d’una banda, surt el discurs d'”estic condemnat, no puc fer res per canviar que soc un home, heterosexual i blanc així que o m’amago tothom m’atacarà” o si no poden arribar a dir “ara soc jo la minoria”. És necessari assenyalar la repressió, però només assenyalar no té potencial polític: fa falta més escolta per treballar conjuntament. 

Quin paper han de tenir els periodistes homes cisgènere en aquest canvi? 

La gent privilegiada que ha de desconstruir-se hauria de ser autocrítica però tampoc xipollejar en la culpa de ser blanc, heterosexual i cis. Pots ser precari o discapacitat, i potser des d’aquest lloc pots veure com viure d’una manera més horitzontal, i això implica renunciar a alguns dels teus privilegis i cuidar més, parlar menys a les reunions, entre altres coses. Tot aquest exercici d’igualtat militant és per a un bé i una felicitat major.

Reivindiques mirades que abracin per combatre ideologies, com les de l’heteropatriarcat i el racisme, que deshumanitzen. Com es pot abraçar això des del periodisme, un ofici marcat per la immediatesa i les dinàmiques patriarcals?

Això de no tenir temps, que tot és més prioritari que cuidar i cuidar-nos, quan tot és una carrera, quan tens la sensació d’estar en deute amb el teu cap, el teu públic o amb la productivitat de la setmana… Hi ha lluites que van molt més enllà de la gent; hi ha lluites que són contra els fons d’inversió que gestionen els mitjans i que no saben què estan imposant, unes imposicions que només serveixen per vendre més sense cap orientació. És la lluita interna contra tot el neoliberalisme que hem mamat. Hem de deixar de pensar que el món no cau perquè deixem de treballar. Ens hem de tractar millor.

Amb la sociòloga Elena Casado parlàveu que les dones dormen amb fèrula més que els homes com a conseqüència de mantenir aquest dolor de la violència patriarcal en el cos. Com haurien de ser les redaccions per aconseguir un espai que no sigui tan agressiu per a les dones?

Si no canvien les condicions estructurals -el temps que dediquem a la feina, la subjectivitat competitiva, les cures enteses com a responsabilitat i la culpa- no serà possible aconseguir uns espais més igualitaris. La batalla amb el temps és fonamental, però cal centrar-se en combatre el capitalisme i el món de la feina. Algunes agendes de feina i conciliació no qüestionen les hores que passem treballant, sinó que ens les repartim amb la parella. Cal legitimar-se per saber dir que no i que això no serà una manera de tacar els teus valors femenins ni la teva personalitat: cal saber encarar el conflicte i barallar pel teu lloc i no cedir. Se’ns ha inculcat agradar i cedir per evitar el conflicte, i és possible cedir i negociar. Així i tot, cal veure qui se n’aprofita quan ens excedim.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.