A “Objectiu TV3”, el periodista i cap de Mèdia de l’ARA Àlex Gutiérrez baixa a les catacumbes de la televisió pública catalana de la mà d’una setantena de fonts que documenten les llums i les ombres del mitjà des de la primera emissió l’any 1983. És un recorregut històric que arrenca abans i tot de la seva fundació, i revela de forma inèdita algunes ingerències i trabanquetes polítiques (de dins i de fora) que han patit la tele i la ràdio públiques. 

Conversem amb ell sobre els reptes de TV3, que va néixer amb l’ambició de convertir-se en la BBC catalana, defugint de la folklorització de la graella, i analitzem fins a quin punt ara corre el risc d’empetitir-se a causa de la retallada dràstica del pressupost en els últims anys, d’una audiència cada vegada més envellida i del canvi radical del consum audiovisual liderat per les plataformes. 

La història de TV3 explica com és el país? 

La famosa frase que diu que “tots els països tenen la televisió que es mereix” té una base de veritat molt profunda. TV3 reflecteix algunes de les fortaleses, però també de les misèries del país. Al llibre hi ha un moment que faig una mirada al passat i vaig als anys trenta per explicar que la voluntat d’una part del país d’existir mediàticament parlant, de poder catalitzar una visió determinada (una visió nacional) no és pas inventada. Fins i tot, quan la televisió era només una idea i era una cosa que a Espanya faltaven 25 anys perquè es concretés, ja hi havia una gent que volia tenir una televisió a Catalunya, i una sèrie de gent a Madrid que no ho volia. Quan veus que aquesta tensió ja existia als anys trenta, forma part d’una certa dinàmica històrica que emana de la situació del país. 

Per una banda, descrius el flanc dels atacs externs (d’una part d’Espanya, de la caverna mediàtica, dels partits espanyolistes, etc), i per altra, dels atacs interns o el control polític. Això ha fet que TV3 pateixi especialment? 

Aquesta doble línia és perquè, sense negar ni un bri dels atacs externs, em sembla que de vegades ens hi hem recolzat molt per minimitzar la crítica constructiva i necessària i l’exigència a TV3. Hi ha una polarització i politització de la tele que acaba anant en contra de la pròpia percepció de què és la tele en alguns àmbits del catalanisme. Fins i tot un percentatge del públic que hauria de tenir en TV3 un referent clar i indiscutible consideren que és un agent d’autonomització.

Hi ha hagut polítics que s’han cregut, erròniament, que TV3 era seva? 

Hi ha un sentiment patrimonialista de TV3 que atribueixo molt a l’etapa Pujol. Primer perquè la va inventar i la va tirar endavant. Per malament que hagi acabat l’expresident se li ha de reconèixer que l’impuls de la televisió es va fer amb ell. Jo crec que Pujol tenia un sentit patrimonial; quan estàs 23 anys en el poder (23 anys governant a la tele que tu has creat) és fàcil acabar pensant que allò et pertany. Però, al mateix temps, Pujol era molt conscient des dels primers temps que el personal que hi havia a TV3 no era especialment convergent, perquè els treballadors venien de la resistència antifranquista, del PSUC, o encara més a l’esquerra.

Parles del comiat de Mònica Terribas al capdavant d’El Matí de Catalunya Ràdio, quan fa servir la metàfora famosa dels “engranatges grinyolen”. Has descobert quins són aquests engranatges

Hi ha tensió entre càrrecs posats amb l’impuls dels partits, per molt que estiguin ocupats per persones amb un full professional vàlid. Però, al final, estan posats pels partits i això té un pes. Els grinyols és que el repartiment de funcions de poder de vegades no està clar. Un director de la ràdio té dret a influir en la línia editorial del matinal de la ràdio? És una pregunta oberta, jo no m’atreveixo a respondre-la molt categòricament. De fet, els cinc presentadors que hi ha hagut del matinal de Catalunya Ràdio que ja han marxat, ho han fet tots de mal rollo. Això és un grinyol. 

“Un dels problemes a l’hora d’analitzar els intents de control polític de TV3 és que la majoria d’ingerències son de baixa intensitat i no deixen rastre”. Què vols dir? 

De vegades quan pensem en ingerències ens imaginem el president de la Generalitat que truca i el periodista escriu al dictat. Però no va així. Les ingerències són tenir persones afins en llocs delicats, són subtils pressions, són recompenses de dir: en aquest periodista en concret li permeto l’accés a informació privilegiada a canvi d’influir en la seva agenda. Per tant, les ingerències que hi ha de vegades a TV3 no deixen de ser les que moltes vegades hi ha a d’altres mitjans públics o privats. Hi ha ingerència macro i ingerències micro. Les macro és nomenar un cap d’informatius amb l’aval d’un partit. Insisteixo: al marge de la vàlua professional. Després hi ha les micro ingerències, que són aquestes coses que de vegades són fàcils de repel·lir, però d’altres poden semblar molestes. 

Comences el llibre parlant de la figura tenebrosa d’Alfons Quintà, primer director de TV3. D’ell també va ser la idea de fer una BBC catalana. Què n’ha quedat d’allò? 

Quintà em semblava un personatge molt important en el naixement a la televisió. Enormement discutible i més que tenebrós, monstruós, directament. És impossible parlar de la història de TV3 sense parlar del seu director i de les coses fotudíssimes que feia. Pel que fa la BBC, té un punt de mite. Els anglesos també tenen els seus problemes amb la BBC. Els conservadors la troben totalment esbiaixada. En canvi, hi ha una altra corrent de pensament que creu que és massa institucionalista i poc fiscalitzadora de la Reina. Però sí que té una estructura de governança més clara i més racional i més higiènica. La BBC sempre ha estat un vehicle, potser el gran vehicle del Regne Unit per ser al món. Molta gent aspira a que TV3 sigui el gran ambaixador de la cultura catalana a Catalunya, Espanya, Europa i el món. Qui som? Mires aquesta sèrie catalana i explica qui som. Que no vol dir que sigui una sèrie catalana sobre calçots i caramelles. 

Des de l’inici, TV3 va fugir de la idea de convertir-se en una televisió folklòrica… Això està canviant?

Penso que en els últims temps estem caient, nosaltres solets, voluntàriament, en una certa endogàmia. El món s’ha fet gran i les possibilitats d’interactuar-hi també i al mateix temps a TV3 la seva graella s’ha convertit en més localista. Això és bo en la informació, però n’hi ha tanta que ha anat foragitant altres elements com l’entreteniment. Quan hi ha entreteniment sovint té una òptica catalana que, de nou, a priori és saludable, però si només fas això et quedes amb un món més petit. Què tenia la tele del 1983 que no tenim ara? Teníem “Dallas”, les visites d’artistes internacionals a l’Àngel Casas Show. A mi m’agradaria veure Beyoncé o Brad Pitt a TV3. Bé, són una mica boomers aquests referents… 

Potser sí que són referents boomers… Millor la Billy Eilish? 

O la Taylor Swift. Per exemple, el documental sobre la Britney Spears que van fer va anar bé. A TV3, hem caigut en una certa folklorització o ens costa més l’element universal. La sèrie danesa “Borgen” aconseguia, a partir d’una història dels partits locals, ser prou universal com per interessar a tot arreu. Aquest pas d’aconseguir la universalització de les nostres sèries l’hem començat a fer, però encara està pengim penjam. “Merlí” va aconseguir fer aquest salt. TV3 hauria de ser una presència més constant a l’estranger.

Per què hem perdut aquest múscul? Té a veure amb el finançament?

Que el finançament ha perjudicat la ficció és inqüestionable. Però no només tenim menys diners que abans, sinó que els preus han pujat. Per fer la sèrie que pugui competir amb Movistar, que pugui tenir una factura semblant, ens hauríem d’estar gastant el triple per capítol. Abans TV3 feia tres sèries l’any, i ara se’n fa només una i amb moltes dificultats. Si recuperéssim el múscul en sèries, no només en faríem més sinó que serien més universals, més variades i agradarien a públics diferents. 

També parles de l’audiència. Expliques que el procés la va fer revifar. Creus que ara TV3 va amb la inèrcia i no s’està preparant pel futur, que són les noves generacions que potser no tenen ni interès en la tele? 

El lideratge a la televisió al 2022 té una significació que no és la del 2012. El 2021, TV3 és líder amb un 14% i té Telecinco a poques dècimes. Ets líder, però no seria millor ser segons amb un 25%? Per salvar aquest 14%, ha calgut enfonsar el Super3/33, que té el seu mínim històric que és un 0,5%. El canal està en coma. Els nanos que miren la televisió -que son menys que mai, però no son pocs- prefereixen altres canals. TV3 és líder gràcies a la població de més de 65 anys, que representa el 50% de l’audiència. D’aquí uns anys -per biologia- deixaran de comptar. La corba demogràfica és una espasa contra TV3. I ho és més contra TV3 que contra altres cadenes que fan coses que TV3 no pot fer per manca de pressupost. Telecinco i Antena3 estan produint sèries ja per les plataformes. 

Això té un impacte en la llengua. Tens por que de la mateixa manera que el català era innegociable a l’escola i ara estem a l’espera que s’executi el 25% de castellà a les aules, pugui passar alguna cosa semblant a TV3? 

En el debat de la nova Llei de l’Audiovisual hem parlat molt de les quotes a les plataformes, però hi ha un parell de referències a les televisions autonòmiques francament inquietants. L’Estat no s’ha estat mai tranquil davant de TV3. Al llibre explico alguns exemples com el nombre de múltiplex, la llei de l’IVA, la llei de finançament… que, al final, tots, un darrere l’altre, perjudiquen TV3. Hi ha un perill perquè la llei està escrita. Penso que Pedro Sánchez no obrirà un conflicte, però no em vull ni imaginar què podria fer un govern VOX-PP forçant la interpretació d’aquesta llei. 

Fas referència també al document de refundació de TV3 del PSC. Dius que obre la porta que hi hagi més presència del castellà a la tele. En quin sentit? També hi ha un canvi de relat de la llengua respecte la tele? 

El PSC clarament en matèria de llengua no és el PP, Ciutadans ni VOX. Això s’ha de dir, perquè de vegades la visió polaritzada de les coses els inclou en una banda i no és així. Però és molt ambigu en qüestions de llengua. En aquest document hi ha un moment que diu que TV3 ha de ser reflex de la pluralitat del país. Parla de la cultural, la social i també de la pluralitat lingüística. A mi m’inquieta que digui que TV3 ha de ser un reflex de la pluralitat lingüística catalana perquè es pot interpretar com que s’ha d’obrir la porta a la presència normalitzada del castellà. Si els altres 39 canals de la TDT fossin coherents amb la pluralitat lingüística de l’Estat i incloguessin amb normalitat les connexions a Catalunya i en català, podríem parlar-ne. Em sembla un error obrir la porta a posar més castellà o normalitzar la presència del castellà a TV3.

Tornant al tema de la ficció. Si estem en un món de plataformes, per què TV3 no s’implica en un projecte que pugui ser alguna cosa similar a un Netflix a la catalana? No s’hauria d’ambicionar això? 

Sí, això ho volen fer. Les plataformes ens han ensenyat la importància dels catàlegs i dels fons. Hi ha un tipus de continguts que no són específicament nous i que les plataformes valoren molt, en centenars de milions. On és el patrimoni audiovisual català? Està desperdigat. TV3 ha pagat moltes coses, però no en té els drets. Entenc que és complicat. Té a veure amb com ha estat escampat tot plegat i amb com en el seu moment no estàvem preparats per una cosa que havia de venir (com són els drets d’internet). L’altre factor és que la pròpia eina del “TV3 a la carta”, des del punt de vista tecnològic, d’experiència d’usuari i de modernitat, és una mica una carraca. Si anés bé, faria aquesta funció, però s’hauria de fer un rentat de cara brutal. S’hauria d’aconseguir barrejar-hi la intel·ligència de dades. Hi ha un tema d’usabiliat que s’hauria de resoldre. 

S’està treballant en un projecte així? 

Està en el debat. El que queda per decidir és si això és el “TV3 a la carta” amb una infraestructura. Però potser l’arrel del Netflix català és Filmin? Ho hauria de fer TV3? Ho haurien de fer les productores catalanes, posant en un fons comú tot allò del que tinguin drets? Això s’hauria d’explorar i és tècnicament complicat. El director de Mitjans Digitals de la CCMA, Saül Gordillo, va anunciar al Parlament fa unes setmanes que està treballant en la millora del “TV3 a la carta”. Però jo crec que per fer el salt al Netflix català cal alguna cosa més que un rentat de cara. Perquè és una plataforma pública. Es podria estudiar a fons però és complicat des del punt de vista de drets i de finançament.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.