Fa unes quantes dècades, quan a l’Estat espanyol només hi havia una televisió, si treballaves als informatius d’actualitat diària, havies d’assumir una premissa: si eres redactor, no podies tocar per a res la càmera; si eres operador de càmera, no podies ni escriure la notícia ni tampoc editar les imatges que rodaves, perquè aquella era la feina d’una tercera persona. Tot quedava compartimentat fins al punt que, o t’entenies molt bé amb la resta de l’equip, o havies begut oli a l’hora de fer una peça audiovisual amb cara i ulls. Per sort, amb l’arribada de TV3, això va canviar del tot: prenent l’exemple de les cadenes anglosaxones, molt més avançades, la incipient televisió catalana va crear la figura de l’ENG, el periodista que surt amb la càmera a buscar la notícia al carrer.

ENG són les sigles de l’expressió en llengua anglesa Electronic News Gatherer. S’ha universalitzat arreu del planeta per nomenar aquell equip humà —format generalment per dues o tres persones— que s’ha d’espavilar a conduir cap al lloc dels fets, assabentar-se’n de què hi passa, rodar imatges amb una càmera lleugera, agafar declaracions dels protagonistes, fer un stand-up —fragment de la notícia que es diu davant de la càmera—, tornar en cotxe cap a la redacció i, finalment, redactar i editar la notícia, amb imatges, so i rètols sobre impressionats, perquè estigui a punt de ser emesa. De vegades, tot això s’ha de fer en un temps rècord, segons la urgència de la notícia, és clar.

Als informatius de televisió, els ENGs solen ser poc coneguts i valorats pel gran públic, a diferència dels presentadors, que personalitzen els TN amb les seves cares, els corresponsals a l’estranger, que solen sortir cada dia des de llocs emblemàtics del país on són, els homes del temps i alguns redactors especialitzats en determinades temàtiques. La feina dels ENGs és d’aquelles que no es veu gaire, però que considero bàsica per calibrar la capacitat d’un telenotícies de ser allà on realment passen coses, a peu de carrer. Ells han de saber de tot, no poden especialitzar-se: un dia els toca fer un incendi o qualsevol altre succés imprevist, l’endemà, un conflicte veïnal, i més endavant, una festa popular o un acte cultural. Té realment molt més mèrit del que aparentment sembla per als profans quan veuen el producte final, la notícia editada.

Vull trencar una llança a favor de la feina dels ENGs, no només els de TV3, també els de BTV i els de la majoria de televisions locals, perquè són l’energia subterrània que permet fer uns informatius de qualitat, sense penjar-se medalles a canvi. I vull personalitzar aquest elogi en un dels molts ENGs de TV3, que fa més de vint anys que veig sovint a la pantalla petita i que cada cop m’embadaleix més per la seva capacitat comunicativa i la seva talla humana: en Víctor Prats i Catalán. El fet que treballi habitualment en el torn de nit encara fa que l’admiri més, perquè a les nits a les ciutats hi passen coses molt diverses, no sempre agradables, i ell aconsegueix explicar-nos-les de forma entenedora i directa, amb testimonis sovint difícils d’aconseguir, i fent stand-ups en situacions difícils que sempre encerten el to i la mesura, sense caure mai en el groguisme que determinades notícies semblarien propiciar.

Felicitant en Víctor Prats per la seva manera de comunicar, que va començar a practicar a Gavà TV, quan s’iniciava en aquest ofici, i que ha pogut desenvolupar després a TV3 durant una bona colla d’anys, crec que vaig més enllà de la persona concreta: vull elogiar el tarannà que comparteixen molts ENGs de fer amb la seva pràctica diària una televisió més pròxima, més sensible amb el batec diari de la gent del carrer, menys encarcarada, perquè de notícies amb polítics, autoritats i experts epidemiològics ja en surten més que no voldríem.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

  1. Josep-Oriol Font

    Celebro que hagis tocat el tema i comparteixo el teu punt de vista sobre la feina dels ENGs polivalent. El fet que les feines no estiguin compartimentades facilita el treball en equip, i el resultat, per què no dir-ho, acostuma a ser més visual. Com deien Blanca de la Torre i Esther Llaurado, en el seu llibre una imatge val més: “escriure per a televisió és escriure en imatges, pero aquest concepte que més o menys tothom accepta en la teoria, no sempre s’assoleix a la pràctica”. Al marge de l’estructura organitzativa de la redacció, tots els professionals que treballen en el camp del periodisme televisiu, o bé de la imatge informativa, haurien de tenir present que només quan un periodista, el càmera i l’editor entenen la interrelació de les seves respectives tasques, i només quan treballen per entendre’s i pensar com un de sol, es pot assolir el gran potencial de la televisió”.

    Respon

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.