El programa de no-ficció criminalística Crims, emès per TV3 s’inscriu en una tradició global de true crime inspirada en la crònica negra nord-americana. Revisem els tics del format, així com els seus impactes, que no són neutres al gènere.

Crims fa “pura realitat per entretenir” (en paraules dels creadors del programa), i aparentment ho fa molt bé. Amb una quota de 16,8% i una audiència acumulada de 742.000 espectadors els dilluns de la segona temporada s’ha convertit en un programa central dins la graella televisiva catalana. 

S’inscriu en el gènere del true crime, que produeix relats no ficticis marcats per les tensions necessàries d’una ficció. Hi són comunes narratives estructurades sobre la tríada víctima-victimari-heroi en les quals l’heroi és invariablement la policia o l’autoritat encarregada de la investigació, l’ús d’imatges explícites que no sempre respecten la integritat de les víctimes, i un llarg etcètera. Coneixem les ombres d’aquest tipus de formats, però, quines implicacions tenen aquestes narracions des d’una perspectiva de gènere?

Rachel Monroe, autora de Savage Appetites: Four True Stories of Women, Crime and Obsession (Scribner, 2019), explica en una entrevista a The Guardian que una de les dimensions més problemàtiques del true crime és que s’enfoca principalment en la psicologia individual. 

“El dolent és sempre una mala persona individual en lloc de factors estructurals igualment importants però més complicats”, explica la investigadora Sonia Herrera, experta en estudis de gènere en l’audiovisual, que també problematitza els efectes de patologitzar els agressors. “Si l’assassí és un monstre i per tant un ésser gairebé sobrenatural i desproveït de qualitats humanes, llavors no pot ser ni el meu company, ni el meu cosí, ni el meu col·lega”, planteja Herrera. 

El cas de Crims no és una excepció. Els factors estructurals, com la manca d’una legislació sobre violència masclista o d’una perspectiva feminista entre les autoritats, queden invisibilitzats sota la pàtina d’espectacularització que produeix la idea d’un assassí individual extraordinàriament pervers. “Hi ha un constructe cultural que legitima conductes masclistes i violències masclistes”, afegeix Herrera, per qui és important posar-ho sobre la taula, “perquè allò que és construït culturalment també es pot desconstruir i transformar”.

Herois, malfactors i víctimes

En el cas Permanyer (capítol 6 de la segona temporada, 12/4/2021), la veu en off del programa parla de tres dones assassinades just la setmana que s’aprova la Ley Orgánica de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género, però no ofereix anàlisi ni la perspectiva de cap persona experta sobre aquest fet. 

Per contra, les fonts policials articulen la narrativa sobre la majoria de casos, dels qual en són herois fonts principals. Diverses investigacions (Marian Meyer, 1997; Cathy Ferrand Bullock, 2007) consideren que emprar fonts com la policia o elements de la judicatura en la cobertura de casos de violència contra les dones pot crear una il·lusió d’objectivitat en el públic que invisibilitza les tendències patriarcals d’ambdós gremis. 

La investigadora Nerea Barjola, autora del llibre Microfísica sexista del poder, coincideix en què “si hi ha una cosa que mostren o confirmen les fonts policials o judicials és, precisament, l’existència objectiva de la ideologia masclista o patriarcal”. Segons detecta Barjola, sostenir una sèrie sobre aquest tipus de fonts “produeix i reprodueix violència masclista i sexual perquè no qüestiona el paradigma, no el critica; tot el contrari, l’exposa, el materialitza i el subjecta”.

Monroe afirma que una de les defenses principals que es fan del true crime des dels feminismes és que permet explorar la vulnerabilitat. Llegir, compartir i socialitzar les pors individuals pot ser una experiència catàrtica per a les dones. Tot i això, defensa la investigadora, el gènere tendeix a acabar replicant idees hegemòniques sobre quins col·lectius “mereixen” protecció i quins no. Així ho veiem amb el fet que la majoria de dones víctimes als relats de Crims són blanques, de classe mitjana, nascudes a Catalunya. Tot subjecte percebut fora d’aquesta norma passa a formar part de l’ambientació dels crims. Un exemple el veiem en les referències a persones racialitzades o estrangeres, que se situen contínuament a la sèrie com a sospitoses d’activitats criminals i rarament com a subjectes que generen empatia o tenen veu pròpia. 

En el cas d’Angi (capítol 5 de la segona temporada, 29/3/2021), la periodista Mayka Navarro que va seguir el cas narra que, quan es va descobrir el cos de la víctima, els cossos policials i els periodistes pensaven que la dona assassinada exercia la prostitució. A més, Navarro relata un dels comentaris dels investigadors del cas, que va afirmar “que aquella dona no podia ser prostituta [per] la manera que portava depilat el pubis”. Aquestes assumpcions dels investigadors sobre una conducta “normal” per a un grup social determinat delimita l’entorn de normativitat i apunta a la dimensió prescriptiva dels relats mediàtics.

El terror sexual com a relat prescriptiu

A la segona temporada de Crims es dediquen dos episodis al cas Castell (capítols 9 i 10 de la segona temporada, 3/5/2021 i 10/5/2021). S’hi narren una sèrie d’assassinats, agressions masclistes i intents de violació a la comarca del Montsià als anys 80. Narrar-nos una vegada i un altra casos que marquen la memòria del perill sexual, segons adverteix Barjola, fa que “ens autolimitem espais, desitjos, llocs, activitats, per por a trobar-nos a la mateixa situació que les companyes agredides o assassinades”.

A Microfísica sexista del poder (Virus, 2018), Barjola analitza les conseqüències del relat sobre l’assassinat i tortura sexual de Míriam, Toñi i Desirée a Alcàsser l’any 1992 entre les dones d’aquella generació, i afirma que “les narracions, significats i discursos sobre el perill sexual funcionen com un projecte polític” que els inscriu en allò que Foucault anomena textos prescriptius, és a dir, “relats que donen normes i pautes de comportament a les dones”. 

Per a Barjola, la cobertura del cas d’Alcàsser incorpora el perill sexual a través de la narració en tot detall de les agressions patides per les adolescents. A través de la posada en escena de les tortures es produeixen “narratives alliçonadores que ens indiquen què podem fer i què no, quins límits podem traspassar i quins no, si no volem rebre el càstig de la violència sexual”. Preguntada sobre els casos de violència sexual i feminicidis que trobem en capítols de Crims, l’autora defensa que “reproduir una i una altra vegada, sense cap tipus de perspectiva, un crim de violència sexual té conseqüències directes sobre el cos de les dones: inscriu en elles la frontera de la por i del terror sexual”. 

 La veritat. I res més que la veritat?

“Tot el que veureu en aquest programa ha passat. Els fets, els noms i llocs són reals. En algunes descripcions aquest programa podria ferir sensibilitats. Relatem crims reals: la realitat i la mort no entenen de sensibilitats”. Aquesta és la introducció de Crims, que posa sobre la taula l’essència mateixa del gènere true crime: la idea de veritat. Tanmateix, Herrera la qüestiona: “tot té un marge de subjectivitat i d’interpretació:  tu sempre m’estàs mostrant una part de la realitat i mediatitzada per uns filtres determinats”. Per altra banda, Barjola observa que la narrativa sobre aquests casos el que fa és crear, de manera sistemàtica, “significats i discursos que produeixen veritat des del poder; alhora que poder des de la producció de veritat”.

Un dels recursos mitjançant els quals es produeix aquesta il·lusió de veritat asèptica són les imatges. L’ús d’imatges gràfiques sobre casos de violència masclista pot afavorir, segons Barjola, la revictimització a través dels continguts televisius. Aquesta “circularitat de la imatge” (terme que entoma de la filòsofa Judith Butler), segons Barjola, “permet a l’esdeveniment seguir succeint, per no dir fins i tot que, gràcies a aquestes imatges, l’esdeveniment no ha deixat mai de succeir”. 

Davant la defensa del valor informatiu que algunes d’aquestes imatges puguin aportar, Herrera considera que “entre allò que revictimitza i allò que pot tenir un valor informatiu o reivindicatiu la línia és molt prima”, i sovint està mediada pel morbo i la cerca d’audiències. En aquest aspecte, Barjola considera que el fet que les imatges o descripcions sobre la violència sexual siguin un factor a considerar per generar audiències “diu molt, precisament, de la societat en què vivim”: “de com el conjunt social comprèn la violència sexual i masclista, com la trasllada, subjecta i produeix”. 

Obrir esquerdes feministes en el true crime

La no-ficció sobre crims no és només un gènere que produeix entreteniment melodramàtic, sinó que serveix per a múltiple propòsits: informa sobre successos més o menys significatius per una societat, racionalitza certes formes de violència inscrites en dinàmiques sistèmiques, i té la capacitat d’honrar o explotar les memòries de les víctimes. 

La resposta de les xarxes als dos episodis dedicats al cas de la bibliotecària Helena Jubany (capítols 9 i 10 de la primera temporada, 23/03/2020) fa pensar en les escletxes des de les quals aquest format televisiu podria ser mobilitzador o contribuir a la justícia de les víctimes De fet, arran de l’emissió dels capítols de Crims, la justícia va reobrir el cas.

Podria una narrativa televisada, llavors, reparar les mancances d’un sistema judicial que no aconsegueix fer justícia? Per a Barjola, cal qüestionar-se l’objectiu, el sentit i els mitjans d’aquesta reparació, la qual “ha d’estar articulada amb perspectiva feminista. En cas contrari va a la deriva, i aquesta deriva, en la majoria de casos, acaba situant al centre els fets i dades més escabrosos i deixa al marge la ideologia política que s’hi amaga: el masclisme”. 

A banda de situar aquests fets dins un marc de violència masclista, Herrera considera que cal incloure-hi veus expertes i, en definitiva, aprofitar-los per a fer pedagogia. “Hem d’utilitzar tots els recursos que ens dona el llenguatge audiovisual, que són molts i molt rics, i ser una mica creatius a l’hora d’abordar violències masclistes”.

Aquesta responsabilitat passa, per a Barjola, per gravar, guionitzar i editar des d’un altre lloc; des de la consciència sobre la dimensió política d’aquestes narracions i les seves implicacions sobre el cos social. “Sense perspectiva feminista no hi ha possibilitat de fer una lectura crítica i política sobre els assassinats masclistes,” afirma Barjola: “tota la resta és pura banalització de la violència.”

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.