Ara que ja fa uns dies de la fal·lera pel Benidorm Fest i la proclamació de l’artista Chanel com a candidata d’Espanya al Festival d’Eurovisió, és moment de prendre perspectiva sobre algunes de les polsegueres aixecades.

La primera, l’elecció de la finalista i el seu tema SloMo, una peça musical de caràcter llatí que encaixa amb tots els paràmetres de súper espectacle comercial: efectista, amb una coreografia molt treballada, un xou mil·limetrat i un caràcter provocador i sexualitzant que projecta l’estereotip de pop llatí i els grans èxits del regaaeton. Una exhibició musical executada superlativament per la catalana d’Olesa de Monserrat, Chanel Terrero. La guanyadora –com s’ha explicat– es va imposar pel vot de qualitat del jurat tècnic, un tribunal de cinc persones que va revocar la votació popular i el jurat demoscòpic, que van escollir les gallegues Tanxugueiras.  La seva peça era antagònica de la que representarà l’Estat a Torí i contenia lectures polítiques per tots els cantons: llengua minoritària, un eslògan –«non hai fronteiras»– brandat en basc, català, asturlleonès i castellà, i una escenografia de figures ancestrals i místiques que bevien del folklore popular. 

Així, mentre el jurat tècnic va entronitzar Chanel, el jurat popular (amb 78% dels vots entre trucades i sms) va escollir les gallegues, que també van imposar-se entre el jurat demoscòpic (350 persones a l’atzar) amb un 14,5%. Amb tot això, l’altra catalana, Rigoberta Bandini i el seu Ay, mamá, que havia desbordat l’optimisme a les xarxes els dies previs, es va quedar en segona posició tant del jurat popular com del demoscòpic, com del tècnic.

La falta de concordança entre el vot popular i el vot qualificat va despertar una onada de repulsa entre molts espectadors. Fins i tot políticament: BNG, Unidas-Podemos i el sindicat CCOO van queixar-se de la falta de transparència del procediment de les votacions, i el partit lila ho va elevar a la comissió de seguiment de RTVE del Congrés. 

Tot aquest disgust és estrany, en el fons. És normal que RTVE, l’empresa pública de ràdio televisió, no vulgui enviar qualsevol producte que no tingui ben pensat al Festival d’Eurovisió. De fet, TVE porta anys en un assaig-error per guanyar-se la simpatia del públic europeu. Després d’anys amb la fórmula d’Operación Triunfo per enviar-hi artistes de nova projecció i cançons fetes a mida, segur que no ha oblidat l’escarni al vot popular que va suposar l’experiment de Rodolfo Chikilicuatre, la paròdia impulsada des del programa Buenafuente de La Sexta (2008) en què l’actor David Fernández feia d’intèrpret del tema Baila el Chiki-chiki. Que les votacions populars són incontrolables, calia donar-ho per descomptat.

Dit sigui de passada que TVE té tot el dret d’enviar qui vulgui a Eurovisió com a representant espanyol. Però el risc de desacreditar el propi finalista, amb decisions impopulars o opaques, acaba perjudicant el mateix candidat i la mateixa força amb què hauria de partir.

I ara anem a la Bandini. Rigoberta Bandini i el seu tema ha aconseguit un efecte meravellós, que tothom sàpiga de què va una cançó encomanadissa i vital que et fa saltar ni que no ho vulguis. Bandini també ha rebut, per dreta i per esquerra. A Espanya –i a Catalunya, que no es queda curta– polititzar està a l’ordre del dia.

Una teta gegant a l’escenari i una lletra que reivindica la maternitat i homenatja totes les mares, no podria quedar-ne al marge. N’hem sentit de tots colors. El PP, a través de Pablo Casado o la diputada Edurne Uriarte, van titllar d’ideologitzant i feminisme caspós el tema. Unidas Podemos va celebrar la reivindicació. Però també hem sentit veus del feminisme radical acusant la cantant d’exaltar una maternitat biologista, que fa un flac favor a l’emancipació de la dona perquè la vincula a un ideal de persona cuidadora, que sustenta la societat més conservadora i patriarcal, a través del deure últim de la reproducció.

Què voleu que us digui. A mi em sembla una cançó carregada d’amor i d’ironia. I hi ha una cosa certa en els versos de la Bandini quan diu “no sé por qué dan tanto miedo nuestras tetas”. Per què, certament, els pits, les tetes, són un símbol d’insurrecció quan, socialment, els treus de la càrrega d’icona de sexualitat, erotisme i bellesa. Només cal veure quan hi ha una protesta en què dones exhibeixen pits enlaire, que difícil pot resultar donar encara el pit en un espai públic, en un restaurant o en un centre comercial, i com costa fer topless en igualtat de condicions en què un home exhibeix el tors nu en una piscina municipal o un complex hoteler. 

Amb tanta càrrega, Ay, mamá ja és un gairebé un himne. I, això sí que ja ho sabíem de base, els himnes fan molta por i molta nosa. Així que, a Eurovisió, millor un tema sense estridències, dintre dels cànons i ben homologable, i que no calgui caure en provocacions. Ni contradiccions. 

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.