A mitjan mes de gener, l’excomissari José Manuel Villarejo va tornar a ser protagonista de l’actualitat informativa quan, en el marc d’un judici per la macrocausa del cas Tàndem que instrueix l’Audiència Nacional, va fer unes declaracions que donaven a entendre que el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) podria haver estat darrere dels atemptats gihadistes de Barcelona i Cambrils de l’agost de 2017. L’endemà, Villarejo matisava aquestes paraules davant de la premsa, assegurant que “probablement, la intenció en absolut era provocar cap atemptat, però sí donar l’aparença de risc per tal que Catalunya sentís la necessitat de la protecció de l’Estat”.

Més enllà de la veracitat de la versió de Villarejo -molt possiblement interessada-, els seus comentaris conviden a realitzar un estudi de l’ús polític de l’atemptat per part dels diferents actors dedicats a lluitar contra els moviments sobiranista i independentista a Catalunya. Des d’una perspectiva de l’anàlisi crítica dels mitjans de comunicació i centrant-nos aquí exclusivament en el paper de la premsa, plantegem la pregunta següent: van emprar els diaris més influents de Madrid la cobertura informativa sobre els atemptats del 17 i 18 d’agost de 2017 per desqualificar el moviment independentista i reforçar el relat de la unitat d’Espanya? Analitzem-ho mitjançant l’estudi dels editorials dels diaris El País, El Mundo, Ok Diario, El Español i l’ABC publicats després dels atacs de Barcelona i Cambrils.

El 19 d’agost de 2017, El País va publicar un editorial en el qual feia una lectura de l’atemptat en clau de política nacional. L’estil clar i directe del text evidencia l’ús polític que la direcció d’aquest diari considerava que se li havia de donar a uns atemptats terroristes a Catalunya en el context de la prèvia del referèndum de l’1 d’Octubre. L’editorial, titulat Terroristes morts, i amb el subtítol “l’atac a La Rambla crida a la unitat en una nova agenda política”, deia així en els seus paràgrafs finals:

Tanmateix, pensem que les conseqüències d’aquest atemptat han de ser profundes i anar més enllà del moment conjuntural. Lamentablement, el brutal atemptat terrorista que ha viscut Barcelona coincideix amb un moment de màxima confusió política a Catalunya. Un atac d’aquesta magnitud ha de ser un toc d’atenció que retorni a la realitat a les forces polítiques catalanes que, des del Govern, el Parlament o els moviments per la independència, han fet de la quimera secessionista l’única activitat de l’agenda política catalana en els darrers anys. És hora d’acabar amb els contrasentits democràtics, la violació flagrant de les lleis, els jocs d’enganys, els tacticismes i els oportunismes polítics. És hora que els nostres governants, tots els nostres governants, treballin en benefici dels veritables i principals interessos dels ciutadans.

Quaranta-vuit hores després de l’atropellament de la Rambla barcelonina, El País aprofita l’ocasió per prescriure la fi del moviment independentista català com a suposada conseqüència necessària després d’un atemptat terrorista.

Per la seva banda, l’editorial d’El Mundo del dia 18 d’agost, titulat “Dies de dol, moments de reflexió”, va anar força més enllà, vinculant el moviment independentista amb una suposada estratègia migratòria que, sempre segons El Mundo, havia facilitat l’establiment de grups de gihadistes a Catalunya.

És per això que cal rebutjar les declaracions del president de la Generalitat, que, amb nul·la sensibilitat, es va apressar a subratllar que “els atemptats no canviaran el full de ruta del procés”. Puigdemont va qualificar amb desvergonyiment de “miserable” el fet que es barregin els seus plans independentistes amb la digestió dels atemptats. Pretén així desfer-se de la necessitat que el Govern de la Generalitat abandoni els seus deliris estèrils, i comenci d’una vegada per totes a treballar al servei dels problemes reals de Catalunya, sent la concentració de bosses de musulmans altament radicalitzats un dels més greus. Avui no podem oblidar com el nacionalisme ha anat encebant una autèntica bomba en afavorir l’arribada d’immigrants de països musulmans per davant dels de països hispanoparlants, com a part d’una estratègia de ruptura d’Espanya. D’aquesta manera, s’ha contribuït a convertir Catalunya en un dels centres neuràlgics per a grups salafistes. Res d’això explica per si mateix un acte de barbàrie. Però els responsables polítics estan obligats a reflexionar i actuar en conseqüència.

Com s’observa, l’editorial no només defensa obertament l’ús de l’atemptat amb finalitats polítiques per tal de pressionar l’independentisme català a fi que “abandoni els seus deliris estèrils”, sinó que exposa una teoria sobre els moviments migratoris a Catalunya que no amaga perjudicis racistes. 

El diari digital El Español va publicar un editorial el dia 18 d’agost, amb el títol “Tota Espanya és Barcelona davant d’una amenaça sense fronteres”. L’argumentació és un clar exemple del discurs que defensava que Catalunya necessitava la protecció de l’Estat per protegir-se de l’amenaça terrorista i per garantir la seguretat de la seva població.

És impossible deixar al marge les circumstàncies polítiques que viu Catalunya, amb uns dirigents disposats a declarar una independència que, en el supòsit de concretar-se, deixaria fora als seus ciutadans de la cobertura que ofereix la coordinació europea en la lluita antiterrorista. Així doncs, cal fer una crida a tota la classe política espanyola per tal que se centri en els problemes reals de les persones.

Tot i que amb un estil menys directe que El País, El Mundo i El Español pel que fa a la referència al moviment independentista, l’editorial d’OK Diario del 24 d’agost, titulat “La nostra divisió, la seva fortalesa” també tractava la necessitat de la unitat com a condició necessària per vèncer el terrorisme. Tanmateix, no és difícil captar el sentit de l’argumentari en el context del procés.

Si no som capaços d’estar units en moments així, ¿com vencerem un enemic que ha proposat una guerra de facto sobre el tapet global? L’últim missatge d’ISIS és en espanyol -per primera vegada- i ens situa al centre de la diana: “Al Andalus serà part del califat”. És moment de polítics responsables, a l’altura de les circumstàncies. Tota la resta és una invitació indirecta al terror. No es pot oferir margarides als que només entenen de mort i destrucció. No es pot fer de la desunió el combustible del terrorisme.

Per la seva banda, el diari ABC va publicar el dia 18 d’agost l’editorial titulat “Unidad nacional contra el terror”, centrat en la defensa del paper de les forces de seguretat espanyoles i en la necessitat de millorar la coordinació per lluitar contra l’amenaça terrorista. A diferència dels editorials que hem vist prèviament, aquest diari no es referia explícitament al moviment independentista català, si bé incloïa un missatge contra aquells sectors de l’independentisme que es mostraven crítics amb el paper de les policies espanyoles en la prevenció de l’atac. A més, també trobem la defensa de la unitat nacional, que de nou és entesa com a única resposta possible al terrorisme gihadista.

Qui cerqui contextos polítics per explicar aquest acte salvatge o qüestioni el rigor de la lluita antiterrorista de l’Estat estarà trencant la unitat nacional que es precisa per negar al terrorisme el seu principal objectiu, que és el desistiment de les democràcies i de les societats lliures.

Els diaris analitzats, El País, El Mundo, El Español, Ok Diario i ABC, van decidir interpretar els atemptats de Barcelona i Cambrils com a possible motor d’un canvi de rumb en les prioritats dels partits polítics independentistes. D’entre la indignació per l’acció terrorista, va ressortir la voluntat d’aprofitar la situació d’amenaça per reforçar la seva campanya contra el moviment independentista català i favor de la unitat d’Espanya, en lloc de deixar aquesta qüestió al marge. 

El fals dilema de seguretat o independència

De l’observació lògica dels arguments que s’han exposat més amunt se’n desprèn un dilema dirigit a la societat espanyola, en general, i a la catalana, en particular: o Espanya, o caos. O unitat de la pàtria, o terror. S’evidencia que aquests mitjans van posar en marxa una estratègia conjunta -que no necessàriament coordinada- per subratllar la relació de dependència de Catalunya respecte a l’Estat central i unitari. 

En definitiva, el que les direccions d’aquestes capçaleres volien dir al Govern de la Generalitat i als ciutadans de Catalunya era que la protecció d’Espanya els era necessària i que, per tant, el millor pel bé i la seguretat de tots era que renunciessin als seus plans sobiranistes. Es constata, doncs, un ús ideològic dels atacs gihadistes a Barcelona i Cambrils per part d’El País, El Mundo, El Español i Ok Diario per reforçar el seu discurs a favor de la indissoluble unitat d’Espanya. En el cas de l’ABC, aquest ús hi és implícitament en l’editorial analitzat, però força més diluït que en la resta de mitjans inclosos en aquesta anàlisi.

Tot això, però, no demostra de cap manera, que la teoria de Villarejo sigui certa. En aquesta anàlisi s’ha estudiat el discurs posterior a l’atac, l’existència del qual no ha de ser necessàriament conseqüència d’un argumentari preestablert per, en aquest cas, el CNI. De fet, és del tot plausible que les capçaleres analitzades adaptessin el seu conegut discurs contrari al moviment independentista al context d’un atemptat terrorista, amb la intenció de perjudicar l’organització del referèndum d’autodeterminació, que era entès com la principal amenaça per a l’Estat en aquells moments.

Amb aquesta anàlisi, es posa de manifest com diaris rellevants van vincular dues qüestions que no tenien res a veure: uns atemptats amb víctimes mortals i la qüestió del procés d’autodeterminació català. Tot plegat sense que existís cap relació lògica que justifiqués aquesta lectura des d’una perspectiva informativa. I cal subratllar la rapidesa amb què es va exposar l’argumentari, en un context de terror i de trauma, poques hores o pocs dies després de l’atropellament de la Rambla i de l’atac a Cambrils. El que es pretenia era situar a la societat catalana davant d’un fals dilema, que era, de fet, el pal de paller del relat dels editorials analitzats: o bé seguretat, o bé independència. Plantejar aquesta disjuntiva entre el dret a la seguretat i el dret a la lliure participació política en el marc d’una societat democràtica és contrari als principis d’un periodisme professional, ètic i rigorós.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.