“La insistència en la mort del periodisme –alguns la confonen amb la mort de la premsa impresa– amaga la reinvenció formidable d’aquesta indústria i de la professió que la sosté. La transformació del sector ha estat profunda, i més que ho serà. Afecta poc la identitat de la professió –controlar el poder i els poderosos, garantir el dret a la informació dels ciutadans–, una mica les seves pràctiques i molt els tipus d’organitzacions informatives i el seu model de negoci”. És el que diuen Antoni Maria Piqué i Albert Sáez en iniciar el seu article sobre el nou model de negoci periodísitic propiciat pels canvis profunds que el periodisme –els “periodismes”– estem vivint en l’actualitat.

Ho fan en un dels vint-i-un articles que configuren “Periodismes”, un número extraordinari de la Revista de Catalunya publicat el 2021, coordinat pel periodista i escriptor Francesc Canosa. Qui, d’entrada, tot fixant els objectius plantejats en preparar-lo, reconeix que tracten  de respondre moltes preguntes i encara no totes. Perquè –diu– “hi ha moltes definicions de periodisme i hi hauria centenars d’articles que podrien viure en aquest monogràfic i no l’acabaríem”. Remarcant la complexitat del tema que tracten, conclou que “‘Periodismes’ és periodisme”.

Tot i aquesta complexitat, que es palesa en l’esquema que configura el recull–des dels apunts d’història del periodisme català (Xevi Camprubí, Carles Geli) i els intents de definició d’un cànon propi de la professió al nostre país (Josep Maria Casasús, Julià Guillamon, Anna Ballbona), que l’obren, fins als articles-entrevista a tres periodistes d’èpoques i tradicions diferents (Magda Gregori) i a quatre estudiants de periodisme amb qui aborda el futur de la professió (Mar Bermúdez), que el tanquen– per mi és la frase amb què introdueixo aquesta ressenya el que resumeix el pinyol de l’extra de Revista de Catalunya. És a dir, la definició i l’anàlisi dels condicionants que el fenomen d’internet imposa al present i el futur de la indústria i la professió periodístiques (en parlen Vicent Partal, Enric Marín, Karma Peiró, Josep-Lluís Micó-Sanz,  a més dels citats Francesc Canosa, Anton Maria Piqués i Albert Sáez).

A banda, també s’hi inclouen reflexions diverses –i especialment crítiques– sobre els tòpics de l’objectivitat (Francesc Burguet) i el rumor (Marc Argemí), i encara sobre periodisme i gèneres literaris (Vicenç Villatoro), la llibertat de premsa (Joan Maria Morros), política i periodisme (Francesc-Marc Álvaro), precarietat laboral dels periodistes (Laura Fanals), periodisme d’investigació (Anna Teixidor, que explica, en un article impactant, l’experiència d’un seu treball sobre els atemptats gihadistes del 17-A a Barcelona i Cambrils)… I un apunt d’optimisme esperançat a l’entorn de la premsa comarcal a Catalunya, “una gran escola de periodisme”, mitjans locals que tenen un previsible bon futur per la seva singularitat “si produeixen notícies que no produeix ningú més” (Anna Sàez).

Pel que fa al que considero el tema central del dossier –si més no el que tracta la qüestió de més transcendència avui– la conclusió dels autors és, amb matisos, contundent i optimista sobre el futur:

Vicent Partal considera que “el canvi fonamental d’internet és que el poder de la comunicació passa de la mà de qui emet a la mà de qui rep. I aquest és un canvi absolutament substancial i bàsic. A internet, a diferència dels diaris en paper, la televisió o la ràdio, ningú no pot imposar una teoria, ningú no pot imposar una imatge de la realitat. Ningú no pot obligar ningú a tenir una opinió única conformada per un espai tancat que l’alimenta gregàriament”.

Enric Marin caracteritza els que anomena “canvis en els ecosistemes comunicatius” en la “confluència de cinc processos: 1. La globalització dels sistemes i processos comunicatius i desbordament parcial dels marcs estatals com a marcs de referència dominant (…) 2. El desplegament de tecnologies en xarxa i interactives de comunicació que representen la superació de la lògica vertical i unidireccional (…) 3. La digitalització permet gestionar de manera integrada tot tipus de continguts (…) 4. La generalització progresiva de la banda ampla (…) permet augmentar de manera exponencial el cabal, la qualitat i la fiabilitat de la informació transmesa (…) i 5. La concurrència dels quatre processos descrits trenca la lògica de la recepció sincrònica pròpia de la comunicació de masses basada en formes analògiques de transmissió. La major part dels continguts estan disponibles en qualsevol moment i en qualsevol lloc”.

Karma Peiró, després de relatar com la intel·ligència artificial (IA) ha canviat l’exercici de la professió i remarcar-ne els aspects negatius, afirma que “per tot l’explicat fins aquí, sembla que la professió hagi de desaparèixer a conseqüència dels algoritmes de la IA. Però ni molt menys, perquè la intel·ligència artificial també dona rendiments als mitjans a través de la publicitat ‘programàtica’(…).  La intel·ligència artificial obliga a la professió a fer-se preguntes, algunes de molt temudes, com ara si en el futur tindrem redaccions sense periodistes. Però si el vídeo no va matar la ràdio (…) quasi podríem afirmar que les màquines no substituiran els professionals de la informació (…). Amb tota aquesta evolució tecnològica, seria convenient (i urgent) una revisió del Codi Deontològic de la professió”.

Mentre que Josep-Lluís Micó-Sanz apunta que “els mitjans d’avui són manipulats interactivament, no com es feia abans, amb els diaris i les revistes. La innovació pot transportar els usuarios a una dimensió que encara està per descobrir (…). Aquest salt quantitatiu no es reflexteix sovint en el pla quatitatiu, perquè no s’incrementen les vendes, les audiències, els ingresos, els beneficis… Amb tot, la transformació pot portar contrapartides: polítiques, culturals, socials i morals. Serien rèdits que, tot i que no es capitalitzarien al compte de resultats, no s’haurien de menysprear”.

Tot plegat unes reflexions, doncs, a tenir molt en compte per tots els qui estem preocupats pel present i el futur de la professió.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.