Fa vuit anys que el fotoperiodista Marc Sanye cobreix històries de migracions a les fronteres d’Europa. Des de llavors, calcula que ha pogut compensar econòmicament “un 40% dels viatges”. L’altre 60%, “la despesa no l’he cobert amb reportatges”, afirma. Com ell, molts professionals de la fotografia els darrers anys han vist poc valorat o minvat el seu paper dins de la professió periodística i, especialment, la seva retribució, quelcom que els força a renunciar a viure únicament de publicar a mitjans. Una problemàtica que s’aferrissa al fotoperiodisme freelance.

“He fet encàrrecs que no m’han cobert ni els vols. Al principi fas un acte de fe, penses que això et portarà més feina, però arriba un moment que te n’adones que és insostenible i que la feina sempre és en les mateixes condicions”, relata el fotoperiodista Carles Palacio, que realitza reportatges entre Catalunya i la zona dels Balcans. “No pots fer reportatges en profunditat ni pots viure de cobrar a 25 euros la foto i 70 euros la crònica. En alguns casos no és que no guanyis res, és que fins i tot perds diners”, assegura el fotògraf, qui remarca que “el periodisme escrit pateix la mateixa problemàtica, la diferència és que no ha de mantenir un equip fotogràfic”. “Jo no he conegut una millor situació amb les tarifes en aquests anys”, afegeix Sanye. El fotògraf compatibilitza el fotoreporterisme amb una feina estable a El 9 Nou i aposta “per beques, exposicions, i concursos”. En la mateixa línia, Palacio afirma que es dedica “a altres feines que són les que em paguen les factures, m’he apartat del fotoperiodisme del dia a dia. Abans em frustrava molt, perquè és una professió molt vocacional, però ara ja ho tinc assumit”.

Sanye i Palacio pertanyen a una generació de fotògrafs que va començar a treballar a finals de la crisi econòmica de 2008, quan les condicions laborals van empitjorar, i els preus del treball del freelance, l’esglaó més dèbil de la cadena periodística, van començar a patir una baixada que arriba fins als nostres dies. Així ho sosté Roser Vilallonga, fotoperiodista de La Vanguardia durant 25 anys: “A final dels 90, es pagaven molt bé els suplements: jo cobrava 60 euros per foto en color. Perfectament et podies treure 1.000 euros per un reportatge d’un magazine. En aquests moments això és impensable”. El fotoperiodista Sergi Cámara, qui realitza cobertures sobre migracions i refugiats, assegura que li havien arribat a pagar “2.000 euros per un reportatge, amb despeses incloses, perquè un viatge ja se sap el que val. Ara ja no es paga res d’això, cobres poc i a sobre a 60 dies o més”. “Jo he cobrat factures de 80 euros a quatre mesos”, afegeix Palacio, malgrat que la Llei de Morositat estipula que els terminis no poden excedir els 60 dies en el cas de l’empresa privada. 

Tot i aquest evident deteriorament de condicions, Vilallonga puntualitza que “el fotoperiodisme sempre ha estat una professió una mica precària”. Una visió que comparteix Cristina Calderer, fotoperiodista del Diari ARA: “Els col·laboradors dels diaris sempre han estat mal pagats. En altres països, com a França, tenen el concepte que el col·laborador fa un favor perquè són conscients que la plantilla no arriba a tot. És aquí on no es valora així”. 

En el terreny de la informació internacional, la precarització de la professió implica altres carències que afecten el resultat del treball periodístic, com la dificultat de pagar un fixer, una figura local, que coneix el terreny, actua com a guia i aconsegueix contactes. El fotògraf Ricard García Vilanova, en aquests moments desplaçat a Ucraïna per la invasió de Rússia, afirmava la setmana passada a RAC1 que s’estan pagant 450 euros per fixer, quantitat que es dispara depenent de la zona de conflicte. “Per a un freelance demanar quantitats que van dels 400 als 1.200 euros al dia és inviable. Només poden anar-hi els grans mitjans o els que volen fer aquesta inversió”, afirmava. Però no cal estar en una zona de guerra perquè el fixer sigui una figura inassumible. Segons explica Palacio, “fa tres anys vaig anar a treballar a Kosovo i el fixer em costava 150 euros al dia, quan em pagaven 250 euros per un reportatge. Si vas per lliure, no surten els números encara que facis un parell de temes. Al final, et busques la vida sense fixer, assumint que probablement el resultat no serà el mateix que si treballessis amb els recursos d’un gran diari o una agència”. 

Per a aquest fotògraf, l’escassa remuneració, en part, es produeix per la poca importància que se li dóna a la fotografia: “També et trobes mitjans que directament passen de la figura del fotògraf, que empren arxiu o imatges lliures de drets. Tot això, evidentment, afecta la qualitat de tot el periodisme”. En aquesta tònica, Calderer sosté que “sempre s’ha menyspreat el paper de la foto. Jo dono classes a la universitat i he de lluitar moltíssim per posar-li als estudiants al cap que el fotògraf és equivalent al periodista a l’hora de treballar, que s’han de complementar”. Vilallonga considera que “es té la mentalitat que un redactor és algú propi del mitjà, que té un estil i una manera de treballar. Visualment, això no ho saben veure, sembla que és igual qui faci la foto”. 

L’any 2017, el diari La Vanguardia va eliminar la figura de l’editor gràfic, cosa que va provocar indignació dins de la professió. L’absència o reducció del paper dels editors sovint obliga “a que t’editin els redactors, quelcom que és nefast, perquè ho han de fer tot, no tenen temps, i de vegades acaben posant fotos d’agència, quan l’agència fa un tipus de foto molt concret, molt centrat, mentre que en un diari del què es tracta és que el fotògraf tregui el màxim suc informatiu”, en paraules de Vilallonga. “Un redactor no té per què tenir cultura visual, ni saber quina foto funciona o en quin ordre, igual que jo no sé escriure”, puntualitza Cámara. 

Desprotecció i poc moviment per les tarifes

A principis dels anys 90, diverses reivindicacions van aconseguir que molts col·laboradors entressin en plantilla. “Ens vam posar d’acord a diversos mitjans, i a La Vanguardia vam aconseguir entrar els sis fotògrafs que hi havia. Fins a l’any 2000 fins i tot va haver-hi fitxatges als diaris, moviment de personal i agafaven col·laboradors fixos. A partir d’aquell any, la cosa va començar a baixar i, des del 2008, han acomiadat molta gent i han collat els freelance perquè estan totalment desprotegits, no tenen un comitè d’empresa, estan sols”, contextualitza Vilallonga, qui afegeix que “ara els mitjans estan subcontractant a petites empreses que els donen el servei de fotografia, perquè no sigui una persona física qui els proveeix, perquè així és més difícil que denunciïs l’empresa perquè et reconegui l’antiguitat o t’inclogui a la plantilla. Dels drets que s’han guanyat els darrers 30 anys, en queda ben poc. El fotògraf té glamour històric, però no té poder”. Els freelances que venen a diaris també han de competir acarnissadament amb les grans agències que nodreixen els principals mitjans de comunicació, quelcom que redueix encara més la seva presència. 

L’any 2010, el Sindicat de la Imatge (UPIFC) i el Col·legi de periodistes de Catalunya van publicar un tarifari amb preus orientatius de la feina de l’informador gràfic. No va tenir cap recorregut. “Vam rebre una denúncia de l’Autoritat Catalana de la Competència i vam estar obligats a pagar deu mil euros de multa. Això va deixar al sindicat en una situació molt delicada”, explica Xavier Subias, fotògraf i Secretari General del Sindicat de la UPIFC. Segons el document de la sentència, el Col·legi de Periodistes va ser condemnat a pagar quinze mil euros. “Estem treballant molt amb temes de drets d’autor i, sobretot, la llibertat de premsa, però en el terreny de les tarifes la UPIFC pot fer poca cosa”, reconeix Subias.

Els darrers anys, hi ha hagut diverses mobilitzacions per detencions de professionals i excessos policials, així com per acomiadaments de plantilles. Les protestes per les condicions dels freelance, per contra, han brillat per la seva absència. Respecte a aquest fet, Calderer considera que “és una professió molt complicada, perquè és molt individualista i costa molt de fer pinya. Alguna vegada en algun acte ens hem plantat i no hem fet fotos, però això ho ha de fer tothom, fins i tot el fotògraf d’agència, si no, és impossible. Si poses qualsevol foto, encara que sigui d’arxiu, mates la reivindicació”. En aquest sentit, Palacio opina que “sempre hi ha qui accepta rebaixes de tarifes, o envia fotos a agències com NurPhoto, que acaben en qualsevol mitjà, a canvi de pocs cèntims. Crec que la idea que tothom deixi de fer fotos per pressionar en general és poc realista, qui ho fa assumeix que està sol”. Per a Cámara, “falta molta autocrítica, sempre hi haurà algú que publicarà per veure el seu nom”.

Aquest panorama no convida a l’optimisme. No obstant això, Sanye considera que “hi ha exemples de mitjans que cuiden el fotoperiodisme, com 5W, o fora d’aquí la revista DeMorgen. Aposten per treballs en profunditat, i això es nota. Al final, crec que tenim una mirada cada vegada més educada. Si les redaccions aposten per la baixa qualitat, a llarg termini, el lector ho veurà”. El fotògraf també estima que el futur “pot passar per muntar grans plataformes de professionals gràfics, on cadascú tingui el seu espai, i on siguin els mitjans els que accedeixin a aquestes plataformes i no al revés”. En la mateixa línia, Cámara apuntala: “potser cal crear un Filmin de periodistes, on la gent pagui una quantitat per veure una història o diverses històries”. Segons Vilallonga, “estem en un caos informatiu i no hem assimilat que això no és bo, que qualsevol cosa no val, que estem perdent cultura visual i cultura literària. Jo crec que passarem una crisi i es veurà que els professionals són necessaris. Ens hem de ressituar. Potser la premsa escrita queda com un producte de prestigi”. Sigui com sigui, no hi ha dubtes que, en aquests moments, hi ha molts fotoperiodistes freelance que veuen la seva feina abocada a un precipici. Un panorama que els obliga a buscar altres vies professionals per continuar vivint de la seva vocació i no tirar, definitivament, la tovallola. 

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.