No resulta nou que els que es presenten davant nosaltres com a “guardians de la llibertat” utilitzin les seves prerrogatives per defensar la seva “llibertat”. Només el que a ells els agrada, si no, ja t’acusaran de ser els monstres que segrestaran la “nostra” llibertat mentre estem dormint.

I sí, política, conflictes i interessos. No necessitem ser molt eixerits per saber que en situacions com l’actual, la censura -encara que ens ho venguin amb altres paraules- dels mitjans RT, Sputnik i associats, que depenen de l’estat rus, és d’aquelles oportunitats tan esperades per molts per donar una estacada més a la repressió d’aquesta idea amb la qual tant els agrada engalonar-se.

Ara bé, no estic presentant cap última hora, ni tampoc trencant cap mena d’opinió entre el gremi. Però hi ha un problema més profund que ve de lluny, i per ara només ens hem centrat en enfocar aquesta censura amb la cap de la Comissió Europea i Mr. PESC -papers interpretats per Úrsula Von der Leyen i Josep Borrell- que, per cert, no gaudeixen de la potestat de vetar els mitjans, això és matèria de la legislació interna de cada estat. Però ens hem adonat que, igualment, ja està passant.

Venia la sorpresa quan Youtube, gentilment, informava que tant els continguts de RT com Sputnik “[…] no estan disponibles al teu país”. Però no només la plataforma d’Alphabet -matriu de Google- ha censurat sense premeditació els continguts de dos mitjans de comunicació, també les plataformes de Meta -les companyies tecnològiques necessiten cridar l’atenció amb noms estranys, sí- com Facebook o Instagram et diuen que “Aquest perfil no està disponible a la teva regió”.

I aquí hi ha el que més ha de produir preocupació. Que estats o entitats amb sobirania cedida pels primers com la UE tinguin la potestat de censurar mitjans, siguem clars, és horrible, però té certa lògica que els països puguin prendre aquests tipus de mesures. El que realment no permet dormir tranquil és que empreses que amb prou feines tenen reguladors a sobre, puguin decidir què és informació i què és propaganda, quins mitjans sí i quins no.

Així, que un senyor amb títol de CEO o un consell d’administració decideixi què és la llibertat, resulta el més amigable amb la pluralitat que esperem d’ells. Igualment, això no és l’inici de cap aventura. Arribem en ple procés d’agafar embranzida. Fa un temps enrere, en plena disputa electoral nord-americana, Twitter va decidir prendre la decisió de marcar els tuits de l’aleshores president, Donald J. Trump amb un avís que els categoritzava de contingut “discuit o enganyós”. Automàticament tots els seus continguts venien amb aquesta nota, però la xarxa social no va aturar-se.

Twitter va suspendre permanentment el compte de l’encara president, amb relació a la incursió al congrés del país per part de manifestants, destrossant o robant mobiliari de l’edifici. Twitter va justificar el fet en un comunicat, fent al·lusió a la relació amb els incidents i considerant que el mandatari no pretenia fer una transició pacífica i que encoratjava als que estaven entrant al congrés.

I sí, aquesta decisió va alegrar a molts, i sobretot, la iniciativa de marcar tuits possiblement falsos podria ser considerada com encertada, però estem parlant de com una xarxa social amb un pes més important que la majoria de mitjans va decidir censurar una de les vies de comunicació del líder d’un estat. De la nit al dia, sense cap dictamen judicial ni consulta prou rellevant, Twitter va prendre una decisió empresarial en tota regla que va mostrar-nos el poder que un consell d’administració té respecte al món.

I no es preocupen en amagar-ho.

La situació actual de censura dels mitjans de comunicació russos no està sent dictaminada per tribunals -que en cap cas resultaria una actuació correcta- sinó que està sent portada a terme per grups privats sota la seva voluntat -i ara emparada per la UE-. Més gràcia aporta a la qüestió recordar com no fa més de tres setmanes, ministres d’economia de la zona euro es mostraven indiferents davant l’amenaça de Meta de retirar els seus serveis si no els permetien traspassar la informació d’usuaris als EUA. De ben segur que ara la companyia ha guanyat la simpatia dels governs amb la decisió presa.

I aquesta simpatia també s’ha estès entre altres personalitats i part de la població, perquè el fet que empreses estiguin abraçant els seus ideals en contra dels “enemics” ha de ser bo, en principi. Però malauradament, això ja no és ni la successió en història de la farsa després de la tragèdia, ja és una broma de mal gust per la direcció que estan prenent certs esdeveniments.

Aquí, la part irònica de tot és com durant anys, plataformes com les de Meta ha permès sense cap problema que floreixin continguts d’índole violenta, amagant-ho òbviament a la resta del món.

I per acabar, amb tot això, no és que els mitjans estiguin adoptant línies editorials favorables a un bàndol, és que el quiosquer està decidint quins diaris ven i quins no. Ell sol està controlant el flux d’informació -i desinformació-. I estem assenyalant alguns responsables, però no a tots. No estem mirant als que van per lliure i tenen més pes.

Però bé, és cert que el servei ofert per aquests grups no és obligatori, ni tan sols públic, però no sé, no us sorprèn el poder que tenen i com estan construint el discurs que volen i com quasi ningú els hi ho està retraient?

D’altra banda, no tot és descontentament amb les xarxes, resta un últim apunt. El 24 de febrer, el presentador del Late Night més important rus -emès per “Piervy Kanal”, el canal principal i públic de l’estat- Ivan Urgant va publicar un post a Instagram sota el títol de “Por i dolor. No a la guerra”, acompanyat d’un post totalment en negre. Curiosament, el mateix Ivan Urgant ha portat al president rus Vladimir Putin al seu programa, però igualment des de fa una setmana, el programa no s’ha emès.

Bé és cert que el late ha anunciat a Instagram i VK que s’han pres un temps de descans per treballar amb propers llançaments, però ja sabem, quan passen aquestes coses, sigui al bàndol que sigui, quelcom va malament. Per tant, al final del dia, ningú, visqui on visqui, està protegit d’aquestes incursions contra la llibertat de premsa, ni per part dels governs, ni de les empreses.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.