La recent invasió russa d’Ucraïna ha tornat a posar sobre la taula l’estatus de refugiat, la realitat de les persones que es veuen obligades a fugir del seu país per salvar la vida i tot el patiment que això comporta. Gairebé tres milions de persones ja han deixat Ucraïna en les darreres setmanes i busquen asil a Europa, sense comptar els desplaçaments interns dels que també han abandonat casa seva però que de moment han decidit cercar un lloc més segur dins les seves fronteres.  

És obvi que la situació de les persones refugiades ucraïneses no és la mateixa que la realitat amb la que xoquen persones provinents d’altres països, d’altres contextos, d’altres guerres. En aquest cas no han hagut de travessar un mar en una embarcació precària sota el convenciment que entraven en una tómbola macabra i que l’atzar decidiria si arribaven a l’altra banda. Tampoc veuen com les seves vides s’encallen en una espera eterna entaforats en un camp de refugiats i sense perspectives de canvi. De fet, en el cas de les persones amb nacionalitat ucraniana, per primera vegada la Unió Europea ha activat la Directiva de Protecció Temporal, que els assegura una acollida àgil i amb garanties. 

Més enllà de les flagrants i doloroses diferències entre uns refugiats i altres, al periodisme li demano tres coses. La primera, que en un context en què la qüestió de les persones refugiades torna a ser al punt de mira, que no es deixi passar l’oportunitat de parlar sobre tots els refugiats. Que s’expliqui en quina situació es troben ara aquelles famílies sirianes que van omplir portades i minuts als informatius l’any 2015 i 2016 i que avui són els nostres veïns i veïnes. Que s’obri la finestra informativa a altres vides i processos de sol·licitud d’asil de persones que fugen de països com el Sudan del Sud o l’Afganistan, per posar només dos exemples. Que s’expliqui per què hi ha persones que no poden ni optar a demanar asil malgrat hi tenen dret. Que s’analitzi per què als infants i adolescents d’Ucraïna que han fugit sense la seva família se’ls anomena així, ‘infants i adolescents’, mentre que als mateixos joves d’altres orígens en diem Menas. 

En segon lloc, que posi context. Que expliqui a la ciutadania com funciona el procés d’asil i analitzi per què hem passat d’una mal anomenada ‘crisi de refugiats’ que dibuixava  una suposada allau de sirians i sirianes que col·lapsava el sistema a donar protecció automàtica a totes les persones de nacionalitat ucraïnesa. Que posi sobre la taula el racisme institucional i la vulneració de drets fonamentals que hi ha al darrera, i que celebri que, quan hi ha voluntat política, el sistema d’asil sí que funciona. La tercera cosa que li demano al periodisme és que no s’oblidi de les persones ucraïneses refugiades quan el conflicte quedi relegat a un segon terme mediàtic. Que les històries, rostres i noms que apareixen avui als mitjans tinguin continuïtat d’aquí mig any, d’aquí dos, d’aquí deu i fins que faci falta. Que s’esbrini què passa amb totes aquestes persones un cop el pic de solidaritat s’hagi esfumat, que s’expliqui quina acollida real els hem donat, com és el seu dia a dia, quines oportunitats han tingut, com les hem tractat i si els seus projectes de vida s’estan fent realitat.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.