“Però, nosaltres, els qui no estem a la mira del fusell, sí que podem fer diverses coses: evitar el circ i aprofundir en la informació, el coneixement, donar veu als que no la tenen, narrar el que està passant, fixant-nos en la vida de les persones, assenyalar els qui viuen del dolor aliè, desmuntar la propaganda i la mentida, atacar amb la força de la justícia i de la pau la línia de flotació d’un sistema que provoca les guerres i les aprofita per a mantenir-se”

Bru Rovira a Catalunya Plural

Hi ha un fet innegable. És la primera guerra que ens arriba a 360º. La primera que vivim a casa amb mitjans de comunicació, xarxes socials i grups de Whatsapp competint per l’atenció (…). Com a espectadors de sofà, lligats de mans davant d’aquesta metralla indiscriminada, encara és més important triar amb cura què llegim, què seguim. Com a mecanisme d’autoprotecció, perquè serà impossible no entrar-hi. Com a mínim que les informacions que consumim no siguin els minut a minut que reprodueixen de forma acrítica discursos polítics o que ofereixen recomptes incontrastables.

Yeray S. Iborra a Mèdia.cat

Informar sobre i des d’un context bèl·lic no és una tasca fàcil. Fa gairebé tres setmanes, el passat 24 de febrer, esclatava la guerra a Ucraïna, “la  primera guerra amb pedigrí”, com escrivia Yeray S.Iborra fa uns dies en aquest mateix mitjà.  A banda de les consideracions polítiques, aquesta guerra (que ve de lluny) ha posat sobre la taula una sèrie de qüestions relacionades amb la informació i la tasca periodística: l’enviament, de vegades no justificat, d’equips especials, la proliferació de la propaganda, la falta de context o la polarització són alguns dels temes que s’han debatut durant els últims dies. Els reptes sobre com cobrir aquesta guerra per als periodistes en terreny i per als i les editores de taula són evidents.

Falten corresponsalies

D’ençà de la crisi del 2008, que va sacsejar el món, i que va tenir especial incidència en el periodisme, els mitjans han retallat tarifes, recursos i corresponsalies. La informació internacional ha estat una de les més castigades a les redaccions, per l’alta inversió que suposa. La necessitat de tenir professionals que coneguin el terreny ha quedat palesa durant aquests dies: la falta de context, la simplificació del conflicte i la informació parcial han estat presents en algunes de les cròniques que s’han pogut llegir, escoltar i veure en els mitjans en les últimes setmanes. Poder disposar d’un o una periodista que expliqui els orígens del conflicte, que tingui informacions de primera mà, fonts fiables i que conegui el terreny és fonamental perquè la ciutadania vagi més enllà de l’anècdota i tingui una imatge global del conflicte.

En aquest sentit, una de les televisions que s’ha desmarcat positivament en la qualitat de la seva informació ha estat TV3, qui sempre ha apostat per tenir professionals en terreny. “A TV3 hem anat a contracorrent en els últims anys i hem aconseguit mantenir les corresponsalies que teníem, fins i tot n’hem ampliat alguna. Això és fruit de la tossuderia de la secció d’internacional. Si som una tele homologable a grans televisions del món, una de les claus és tenir una xarxa de corresponsals ben nodrida”, afirma el cap de la secció d’internacional, Joan Carles Peris. L’aposta surt cara: calen diners i temps. Peris reconeix que a la pública catalana no es treballen les corresponsalies com es feia fa vint-i-cinc anys, i que ara “hi ha una estructura més limitada: un o una periodista, un o una càmera i algú que ajuda en la producció. Aquestes dues últimes figures no solen estar en plantilla, però són personal estable”.

María Eulate, cap del programa d’informació internacional Cinco Continentes, de RNE. assegura que tenir enviats especials al terreny o corresponsals fa que es pugui esquivar millor la informació d’agència. “Quan es confia en algunes agències internacionals, s’explica el conflicte des d’una perspectiva anglosaxona, però nosaltres hem de tenir la nostra pròpia visió. Tenir gent de la casa sobre el terreny ens permet no haver de consumir informació d’altres zones d’influència, concretament procedent dels Estats Units”. La periodista explica que per primera vegada en molt de temps Radio Nacional ha apostat per fer una cobertura global de la guerra des del terreny: “Anirem rotant els i les periodistes per intentar donar tota la informació”, diu. A banda de la corresponsal a Rússia, TVE i Radio Nacional compten amb una sèrie d’enviats especials sobre terreny en diferents punts del conflicte.

La diferència entre mitjans que mantenen corresponsalies en països estratègics i mitjans que aposten pels freelance per cobrir la informació es fa palesa a diferents nivells. En primer lloc, el corresponsal sol disposar de més mitjans (producció, logística, accés a fonts, entre d’altres), mentre que el freelance  normalment treballa sol. A 100 o 150 euros la peça, resulta complicat contractar un o una fixer que t’ajudi amb la producció d’històries. Eulate explica que als fixers ucraïnesos ara mateix se’ls està pagant 500 euros per dia per acompanyar els periodistes. Un freelance no pot assumir aquesta despesa, per tant, és d’entendre que l’accés a la informació quedi limitat.

D’altra banda, els corresponsals en terreny solen comptar amb un coneixement profund de la regió que —habitualment— els freelance que es presenten al terreny quan esclata un conflicte, no tenen. “Nosaltres podem explicar el que expliquem per què en Manel Alías s’ha cregut la corresponsalia: parla rus i s’hi ha estat set anys”, explica Peris.

Propaganda, notícies falses, polarització i viralitat

Un altre element característic d’aquesta guerra és la proliferació de propaganda i notícies falses. Lluitar contra aquests dos entrebancs no resulta fàcil, més en l’era de la comunicació constant, les xarxes socials i la viralitat de determinats continguts. Esquivar aquests elements distorsionadors ja no és només un repte de les redaccions i dels periodistes, sinó també de la societat en el seu conjunt.

En aquest conflicte, la ciutadania ha assistit a un binarisme informatiu que pot arribar a ser perillós. “Hem d’evitar caure en estereotips que fomentin la russofòbia, que al final és un risc. Partim de la premissa que, efectivament, hi ha un agressor i un agredit, però tampoc no podem oblidar en l’excusa que utilitza l’agressor per justificar l’agressió. L’argumentari de Putin és difícil de defensar, perquè a més, el greuge de les conseqüències és incomparable al greuge de la suposada situació de la qual ell diu que es protegeix”, assegura Joan Carles Peris.

Per a Abel Riu, analista especialitzat en afers relacionats amb els països de l’antiga Unió Soviètica i impulsor del Catalonia Global Institute, la informació ha de partir del punt que hi ha un agredit i un agressor; aquest últim responsable d’aquest conflicte que vulnera el dret internacional. “A partir d’aquesta base, podem analitzar mil derivades. Qui està duent a terme una vulneració dels drets humans, bombardejos sobre la població civil i crims de guerra és la part agressora, però això no vol dir que l’altra part estigui exempta de possibles vulneracions dels drets. També s’han produït, però això no justifica l’agressió russa”.

L’analista incideix en la idea que la propaganda i la desinformació arriba per ambdues bandes, i que els professionals de la comunicació han d’estar alerta, sobretot amb el contingut que circula per les xarxes socials. “És important comprovar al mil·límetre les suposades declaracions o decisions dels respectius governs i autoritats. Quan hi ha informació nova sobre les rondes de negociacions, el periodista ha d’assegurar-se que la informació que es proporciona des de les dues bandes sigui la mateixa. Si això no es dona, no es pot confirmar. També és imprescindible anar sempre a la font original, sigui el vídeo en qüestió o una transcripció”.

A RNE-TVE, hi ha un departament de verificació de la informació. “Qualsevol dubte que se’ns presenta davant una imatge, un vídeo o una informació, passa per aquest departament i es contrasta”, explica Eulate. Aquesta de fet, és una de les assignatures pendents de TV3, assegura Joan Carles Peris: “ens cal un bon equip de cerificació que ens ajudi a no equivocar-nos. Per sort, tenim gent especialitzada que posa en quarantena el que arriba de xarxes”.

Hibai Arbide Aza, de la productora Muzungu, és un dels periodistes que aquests dies s’ha traslladat a l’oest d’Ucraïna. Arbide explica que evitar la propaganda no està sent fàcil: “és difícil perquè en un context com aquest, moltes de les fonts estan, de manera conscient o inconscient, al servei de les parts. És complicat trobar un fixer que no sigui de la xarxa de voluntaris que hi ha a Ucraïna. És gent amb moltes ganes d’ajudar, però amb una visió molt concreta. En alguns moments resulta molt útil per a tenir accés a determinats espais; tanmateix, resulta parcial. Això es veu reflectit en les informacions que ens arriben sobre les baixes dels dos exèrcits. A Ucraïna hi ha molt entusiasme i s’estan donant unes xifres que, sense cap mena de dubte, no semblen realistes”.

El periodista explica que la gran majoria de mitjans estan reproduint el missatge del govern ucraïnès i que ell considera que s’estan inflant les xifres. “D’altra banda, els dos bàndols han prohibit informar sobre les operacions militars respectives. A Ucraïna pots donar les xifres de les baixes russes, però no pots informar sobre les baixes pròpies. A Rússia, qui contradiu les xifres oficials s’exposa a entrar a presó”. Té clar com intentar sobreposar-se a la propaganda: utilitzant el sentit comú i l’experiència. “El nostre ofici també consisteix a saber distingir i saber contrastar i, tot i que el context és més extrem, es tracta de treballar com s’hauria de treballar habitualment”.

Fugir de l’anècdota i oferir històries diferents

Aquests dies també s’han vist i llegit moltes cobertures similars entre si, sobretot, les que fan referència a les persones refugiades. La FAPE i Reporters Sense Fronteres calculen que actualment hi ha uns setanta periodistes de l’Estat espanyol desplaçats al terreny. Amb més o menys diferències, moltes de les cròniques que ens han arribat comparteixen narrativa. Un dels escenaris al qual s’ha desplaçat una gran quantitat de periodistes ha estat la frontera entre Polònia i Ucraïna. “És el lloc de més fàcil accés i proper al conflicte. Aquí hi hem anat tots, uns abans i d’altres després. Les històries són similars, però no tenen el dramatisme tràgic que tenien les cròniques d’Afganistan o les dels refugiats sirians”. Qui parla és en Joan Carles Peris, que està d’acord amb les cobertures que s’han fet de l’èxode: “Desperta consciència, però caiem en el risc de produir una massificació periodística”.

Per a la fotoperiodista de 5W, Anna Surinyach, que hi hagi similitud en els relats que s’expliquen és normal, ja que “estem davant un fet que acaba de passar. Encara no hi ha hagut temps de veure ni de fer prediccions. Ens arriben les imatges que els mitjans demanen als seus periodistes, però a mesura que vagin passant els dies, cada professional anirà trobant el seu relat. Serà llavors el moment en el qual podrem analitzar com s’ha fet la cobertura d’aquesta guerra, perquè haurem pres distància. Es repeteix el discurs? Sí, tanmateix, aquesta guerra s’està explicant, cosa que no ha passat amb altres”.

“Que totes les cròniques s’assemblin té a veure amb diferents factors”, explica Hibai Arbide. “D’una banda, penso que hi ha un efecte imitació evident: veure què fan els altres professionals ens influeix i quan hi ha una companya que treu un tema bo, ens fa por que el nostre mitjà es quedi fora. De vegades a les redaccions et demanen que facis el que s’ha vist en un altre mitjà. En segon lloc, hi ha un tema de seguretat: en un context de guerra fas el que saps que pots fer, no allò que et ve de gust. Finalment, moltes periodistes anem juntes, també per una qüestió de seguretat. Per tant, és molt difícil ser original”, declara.

També aquests dies s’ha pogut veure com hi havia professionals en terreny que es posaven en el centre de la notícia. Narrar l’experiència en un context tan complex i sense mirar al voltant és una pràctica que s’hauria de deixar de banda. Això no ha estat així en algunes de les cobertures que s’han dut a terme. “El periodista no pot estar mai en el focus de la notícia, no pot tenir un paper protagonista. S’ha de fer una petita entradeta per donar pas a un muntatge amb testimonis, en directe o amb una veu en off”, afirma Eulate, qui té clar que, en aquests contextos, els i les periodistes han de, sobretot, escoltar. “Més que de manipulació, els periodistes pequem d’egoteca. El periodista sempre s’ha de posar darrere la notícia i ha d’escoltar, dedicar temps a l’escolta dels testimonis”, afegeix.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.