Estanis Alcover i Martí, periodista veterà de la premsa local i actualment consultor en comunicació, es preguntava recentment, en un article a Comunicació 21, si són necessàries o no, les facultats de Periodisme. Les consideracions que posa damunt la taula en el seu text són múltiples i complexes, no tinc espai aquí per resumir-les, però sí que vull remarcar una frase que em donarà peu a dir-hi la meva, amb el permís de l’amic Estanis. Diu ell: “Per a l’exercici de la professió no calen titulacions acadèmiques particulars, tanmateix sí que foren recomanables cursos que permetin conèixer els conceptes bàsics de la comunicació i aprofundir en temes concrets”.

En general, hi estic d’acord. L’ofici de periodista es pot aprendre sense passar per una facultat universitària, com la majoria d’oficis. S’aprèn a ser fuster o mecànic de cotxes en una carrera? No. Que es pot ser bon periodista sense títol superior ho demostren les moltes persones que exerceixen de periodistes sense haver passat per la facultat, i en alguns casos concrets ho fan molt millor que d’altres que destaquen el títol universitari al currículum. Els oficis s’aprenen amb la pràctica i el de periodista no és una excepció. Així els ho dic als alumnes que tinc a les classes de la UAB: per molt que us expliqui com fer una crònica de ràdio o com editar una notícia de televisió, fins que no ho hagueu fet moltes vegades i us hagueu equivocat sovint, no us sortirà bé.

Però les facultats on s’estudia Periodisme, al nostre àmbit, no es limiten a ensenyar l’ofici, no tindria sentit si fos així. La carrera abarca moltes més coses i ho expressen bé els noms d’aquests centres universitaris: Ciències de la Comunicació, com s’anomena la de la UAB, la degana de totes elles; Comunicació “a seques”, la de la UPF; o amb adjectius complementaris: Empresa i Comunicació, la de Vic–Universitat Central de Catalunya, o Comunicació i Relacions Internacionals, la de la Ramon Llull. També n’hi ha que són departaments dins de Facultats més genèriques: Filologia i Comunicació, a la Universitat de Barcelona; Estudis de Comunicació, dins la Facultat de Lletres a la Rovira i Virgili; també Filologia i Comunicació, a la de Girona…

Què vull dir amb aquesta pluja de noms? Que el que s’estudia en totes aquestes facultats és molt més complex que un ofici consistent a transmetre notícies o informacions al públic. S’hi estudia la comunicació com a ciència social, és a dir, com a camp de recerca amb entitat autònoma dins del conjunt del saber. També, és clar, com aquesta ciència s’interrelaciona amb altres ciències o matèries: la política, l’economia, la sociologia, el dret, la llengua en què es treballa —d’aquí la relació estreta amb la Filologia—, la psicologia, etc. L’ofici concret de periodista només és una petita part en aquest cosmos de coneixements. 

A qui creu que estudiar una carrera universitària és una pèrdua de temps, perquè només vol saber com retransmetre un partit de futbol o com esdevenir tertulià d’un programa televisiu de xafarderies, jo li diria: “Tot el que aprenguis durant els anys que vagis a la Facultat és un pòsit que acumules per a més endavant, no ho menystinguis, no et sembla útil ara, però saber més coses i de com més àmbits millor, no et farà mal. Al contrari, et farà més bon professional, sigui el que sigui a què acabis dedicant-te”.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.