A diferència de l’extrema dreta tradicional, que no s’avergonyia de les seves arrels, la nova dreta radical populista juga a la distracció ideològica. Amb el pensador francès Alain de Benoist al capdavant, els ideòlegs d’aquesta nova fornada van adonar-se que, per arribar a un públic més ampli, calia camuflar-se amb les vestimentes pròpies de l’adversari, és a dir, de l’esquerra. I així hem vist els seus líders, des de Marine Le Pen a Matteo Salvini, omplir-se la boca de paraules com poble, classe treballadora, pobresa energètica o elit econòmica. Pel que fa a l’Estat espanyol, Vox té una arrel d’extrema dreta conservadora i tradicionalista, però intenta adaptar-se als temps que corren i copiar allò que funciona a d’altres contrades. Ha anat preparant el terreny amb clucades d’ull a l’obrerirsme amarat de neofalangisme per, finalment, fer entrar en escena el seu propi sindicat.

Aquest cap de setmana Vox ha fet una crida als ciutadans a manifestar-se per protestar contra la pujada dels preus de la llum, la gasolina i els subministraments bàsics. Ells, que si governessin aplicarien polítiques que només beneficiarien els més rics, volen aprofitar el descontentament social per forjar-se una imatge que els allunyi dels senyorets terratinents amb fachaleco i vint cognoms compostos. Voldrien que aquest cap de setmana fos la consolidació pública del sindicat Solidaridad.

A priori pot sobtar que el partit nascut de l’ala més dretana del Partit Popular, i refugi d’ultraliberals sense escrúpols que si poguessin legalitzarien l’esclavitud, hagi creat un sindicat. En realitat, la figura dels sindicats de dretes o directament d’extrema dreta fa temps que existeix a altres països. A llocs com el Regne Unit o Alemanya l’extrema dreta ha aconseguit penetrar en el món sindical obrer. A Itàlia, per exemple, la figura del sindicat de dretes no ha deixat mai d’existir des de l’època del feixisme històric. I és precisament del sindicat feixista d’on treuen la inspiració. D’aquella falsa idea de la superació de la dreta i l’esquerra que, aplicada a un sindicat, es tradueix en l’eliminació de la consciència de classe. És més, tenen l’objectiu de desactivar-la. Són sindicats que funcionen dividint: pretenen millorar les condicions d’un grup de treballadors concrets, sovint a costa de l’empitjorament de les d’uns altres. No s’enfronten als caps sinó a d’altres col·lectius de treballadors.

Però són, sobretot, eines i espais de propaganda. Prenem d’exemple el sindicat italià UGL, Unione Generale del Lavoro, que va néixer el 1996 hereu del famós sindicat CISNAL. CISNAL va ser fundat en acabar la segona guerra mundial per exponents del nacional-sindicalisme feixista, l’equivalent italià al falangisme. Era un sindicat proper al partit neofeixista Movimento Sociale Italiano. L’UGL, per la seva banda, s’ha anat alineant al partit de dreta o extrema dreta més fort de cada moment. Molts anys proper al berlusconià Forza Italia, des del 2018, any que va marcar el sorpasso polític de la Lega de Matteo Salvini, està vinculat a aquest partit. Amb tot, als congressos de l’UGL hi participen representants de totes les forces de la dreta, des del centredreta berlusconià al neofeixisme de CasaPound.

Són espais de propaganda ideològica, però també funcionen de portes giratòries. Claudio Durigon va passar de vicesecretari de l’UGL a, com a diputat de la Lega, ocupar un alt càrrec del govern d’unitat nacional de Mario Draghi. Durigon és un dels ideòlegs de Salvini, d’aquells que li fan repetir que la Lega s’ocupa dels problemes reals dels treballadors. Però, ho fa? L’estiu passat, mentre era alt càrrec d’Economia de Draghi, es va fer famós per promoure una campanya per substituir d’una plaça el nom de Falcone i Borsellino, els jutges assassinats per la màfia, pel de Mussolini. El feixisme sempre acaba supurant, per moltes capes de vernís obrerista que hi posis al damunt.

Aquest dimarts, el fotoperiodista Jordi Borràs era a Budapest cobrint una gran manifestació en favor Viktor Orban en motiu de la diada nacional hongaresa. Allà va trobar-s’hi els representants de Solidaridad, que anaven barrejats amb la comitiva italiana de l’UGL. Els sindicats de l’òrbita de l’extrema dreta col·laboren entre ells, i els de l’UGL tenen molt a ensenyar als nounats de Solidaridad. Sota un mar de banderes espanyoles i italianes, Borràs va enxampar els de Vox cantant consignes feixistes i l’himne de la Falange al costat dels representants del partit de Salvini. La Sònia Calvó i l’Elisenda Rovira van explicar-ho en aquesta peça, que va ser emesa en el telenotícies vespre de TV3. I és que per molt que vulguin fer-se passar per allò que no són, la realitat acaba imposant-se. Ni que sigui pel que fan quan creuen que ningú no els veu, a 1.500 kilòmetres de distància. El periodisme, quan es fa bé, serveix per això, també: per fer caure les caretes al sindicat dels senyorets amb fachaleco. I fer-ho just abans que s’activi la campanya mediàtica que voldrà fer passar falangista per llebre.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.