Aquesta és la segona part del reportatge “Els reptes d’informar sobre una guerra”. La primera part la podeu llegir aquí.

“Les fotografies d’una atrocitat poden produir reaccions oposades. Una crida a la pau. Un crit de venjança o simplement la confosa consciència, reposada sense pausa d’informació fotogràfica, de què succeeixen coses terribles”.

“En una era de sobrecàrrega informativa, la fotografia ofereix una manera expeditiva de comprendre quelcom i un mitjà compacte per a memoritzar-ho. La fotografia és com una cita, una màxima o un proverbi”.

Davant el dolor dels altres, Susan Sontag

La guerra d’Ucraïna, iniciada el passat 24 de febrer, ja està deixant imatges icòniques. Fotografies dels bombardejos indiscriminats contra la població civil, de les llargues cues de persones refugiades que esperen els trens per abandonar el país o de les tropes russes entrant en ciutats ucraïneses. En un context de conflicte bèl·lic és important informar, però també és important saber prendre decisions davant les qüestions ètiques que es presenten. Els límits de què es pot mostrar i què no, el dret a la privacitat de les persones o la importància d’informar de manera pausada i contrastada en són alguns exemples. La cobertura del conflicte també està posant sobre la taula qüestions com la manera com s’explica el que passa, quin relat es fa de tot plegat, i el paper que hi pot jugar el periodisme de pau, a més de les decisions periodístiques en relació a fenomens com l’alarmisme i el clickbait.

Les imatges de la guerra. Tot és vàlid?

El 7 de març les portades dels diferents diaris del territori mostraven diverses imatges sobre la guerra. Una destacava per sobre les altres per la seva subtilesa i la seva força. Es tracta de la imatge presa pel fotoperiodista Diego Herrera en la qual es veuen els peus d’un cadàver tapat amb una maleta dreta al costat. No es veu res, però es veu tot. “Es tracta d’una imatge que parla per si sola, que ho explica tot”; diu Joan Carles Peris, cap de la secció d’internacional de TV3.

El debat moral al voltant de les fotografies que es prenen i es publiquen en un context de conflicte, guerra, desastre natural, etc. no és nou. També passa en l’àmbit de les catàstrofes naturals, els moviments migratoris o els successos. La pregunta sempre sol ser la mateixa. Quin és el límit? Què és necessari mostrar per explicar la realitat i què no? No sembla una decisió fàcil de prendre. “Ensenyar cadàvers perquè sí, de manera explícita, no ens serveix per a res. També és cert que si la guerra no s’il·lustra amb morts, no estem ensenyant bé la guerra. La conseqüència immediata del conflicte és que hi ha destrucció i la gent mor. A TV3 solem pixelar les imatges o ensenyem un petit detall. En el nostre llibre d’estil està recollit que no es pot ser explícit. De totes maneres, jo no soc partidari d’endolcir la realitat”, diu Peris, qui recalca que “en aquesta cobertura també ens hem equivocat en algunes ocasions”.

Hibai Arbide,  de la productora Muzungu i que ha cobert la guerra des de l’oest d’Ucraïna durant les darreres tres setmanes, està acostumat a bregar amb aquest tipus de dilemes ètics. “No veig massa diferència entre la feina que faig habitualment i la feina que estic fent aquests dies. El debat no m’és nou, tampoc. Per a mi, la clau rau a no cobrir els conflictes com si fóssim autòmats. Hi ha periodistes que arriben, fan la foto, no pregunten, publiquen imatges sensacionalistes i marxen. Van amb pressa i estrès i sovint ho paguen amb la gent. Això és horrible. La premissa fonamental és no perdre el respecte a la gent a qui estàs gravant, més que aconseguir unes bones imatges”. Per a Arbide es tracta d’un tema de sentit comú i de trobar un equilibri entre el valor informatiu d’unes imatges i el dret a la privacitat. “Sobretot és importar evitar les mirades des de dalt, condescendents, i escapar del sensacionalisme”, conclou.

En el moment d’escriure aquest reportatge, l’ACNUR calcula que més de tres milions de persones han hagut d’abandonar les seves llars a Ucraïna. Es tracta de l’èxode més gran de persones en territori europeu des de la Segona Guerra Mundial. La violència cap a la població civil és evident i la destrucció de determinades zones d’Ucraïna és absoluta. “En un context així és normal que ens arribi una gran quantitat d’imatges. Vivim en una societat en la qual ens comuniquem a través d’elles. Tot el que ens arriba és força impactant, perquè les imatges volen explicar moltes coses. Moltes s’estan convertint en icòniques i seran les que s’estudiaran en el futur”. Qui parla és Anna Surinyach, fotoperiodista de 5W, que continua: “Estic segura que hi ha professionals generant discursos gràfics que van més enllà del breaking news. Aquestes imatges apareixeran més endavant i ens ajudaran a entendre millor aquesta guerra”. La fotoperiodista considera que, després de tres setmanes de guerra, és ara quan començaran a aparèixer discursos gràfics que ens faran reflexionar.

Cobrir la guerra, cobrir la pau 

A l’hora d’explicar un conflicte bèl·lic cal tenir present de quina manera s’explica el que passa. En aquest aspecte, el periodisme de pau aposta per fer de la comunicació una eina per al canvi social. Un dels seus exponents és Xavier Giró, especialitzat en l’anàlisi de la cobertura mediàtica dels conflictes arreu del món. Giró escrivia fa uns dies a Crític: “És tard per evitar la guerra a Ucraïna, però no per fer un periodisme que intenti reduir-ne la intensitat i l’extensió a altres contendents. I tampoc no és tard per intentar que s’acabi, per molt modest que sigui el que fem. Hi ha una cosa que, d’entrada, el periodisme pot fer: contribuir a la mobilització ciutadana contra la guerra”. A l’article, Giró insisteix en dues idees: “simplificar nodreix el conflicte” i hipervisualitzar l’estat d’ànim de qui és partidari d’agafar les armes afegeix llenya a l’incendi”. 

Recentment jubilat de la Universitat Autònoma de Barcelona, on treballava, la seva aposta per un periodisme de pau sempre ha estat ferma. “Crec que hi ha hagut un periodisme que s’ha preocupat per aquesta guerra i pels seus perills. Hi ha periodistes i mitjans que de manera molt explícita han pres partit contra la guerra, perquè han entès que és injust i que és un desastre per a tothom qui hi participa”. Per a Giró, els i les periodistes han d’anar més enllà i explicar què passa, però de manera analítica. “En aquest cas es tracta d’explicar en quins termes es planteja el conflicte i actuar perquè no hi hagi una escalada. Canviar la filosofia de l’enfocament. Qui hagi oblidat aquesta part de la responsabilitat està fent un mal plantejament del conflicte. Si estem en contra de la guerra, com contribuïm els periodistes a desencallar el conflicte o a impedir que escali?”, es pregunta.

Donar massa atenció a aquells qui agafen les armes per marxar a la guerra i presentar-los com a herois o “entrar en la lògica del mascle alfa patriòtic sembra una consciència de martirologi i d’odi davant l’enemic” que no s’hauria de veure als mitjans, afirma Giró, per a qui el periodisme ha de ser una eina a favor de la preservació de la vida.

“Quan presenta una història, el periodista s’ha de plantejar quin efecte busca. La filosofia hegemònica periodística ens diu que ens hem de limitar a explicar les coses com passen. Això és un error, perquè si estem submergits en la nostra realitat immediata, reiterativa i encegadora, ens perdrem el dibuix global de la situació”. El professor i periodista assegura que la realitat immediata dels periodistes sovint els fa viure el desastre humà i l’horror de la guerra i es deixa de banda la construcció d’un escenari de negociació possible i de construcció de pau. “Tenir un periodista sobre terreny és molt important, però com a mitjà hem d’empènyer els responsables a buscar una sortida al conflicte, potser ajudant a la mobilització de la ciutadania”. Per a Giró, el poder de convocatòria dels mitjans en situacions com aquestes és fonamental. “Si hi ha mobilització, la societat fa pressió i la classe política ha de respondre”.

Alarmisme, clickbait i relat 

El passat 4 de març les forces russes atacaven la central de Zaporíjia, la planta nuclear més gran d’Europa. L’ofensiva va provocar un incendi que no va provocar danys greus en l’estructura de la planta. Si bé en algun moment el motiu de preocupació va ser real, fins a quin punt no es va fomentar, des d’alguns mitjans, un alarmisme innecessari entre la ciutadania? “Si hi hagués hagut un error de càlcul sí que ens hauríem pogut trobar davant un accident nuclear. La responsabilitat dels periodistes és explicar que això pot passar, però també s’ha d’explicar que ens trobem davant d’una generació de centrals nuclears molt més avançada que la generació de plantes de Txernòbil. Ara són molt més segures, i això també s’ha de explicar”, diu Joan Carles Peris. “No ens hem d’obsessionar, però si no tenim en compte aquestes coses, no estem donant la dimensió de la gravetat de tot el que es pot desencadenar en aquest conflicte”.

L’analista especialitzat en afers relacionats amb els països de l’antiga Unió Soviètica Abel Riu considera que en aquests moments de la guerra, hi ha una demanda molt gran d’informació per part de la ciutadania. “Això pot provocar que alguns mitjans estiguin temptats de publicar titulars fàcils o no confirmats que generin milers de reaccions. Fins a quin punt això és contribuir a la informació?”, es pregunta l’analista, que aposta per donar veu a les persones especialistes en aquests àmbits.

Simplificar el missatge tampoc és una opció. És important oferir diferents perspectives del conflicte per a tenir una imatge global d’allò que passa. Xavier Giró ho té clar: “Hi ha cobertures que simplifiquen i caricaturitzen el conflicte. Això és horrorós. Parlem de com s’està presentant Putin: si se’l dibuixa com un dimoni, com l’encarnació del mal, això vol dir que l’acord amb ell no és possible. Aquesta simplificació alimenta l’ardor guerrero i en conflicte escala. Cal no oblidar els titulars: ‘Rússia envaeix’. No, això no és una guerra contra pobles, sinó contra dirigents. La cobertura periodística més adequada serà aquella que aposti per la sortida més humanitària del conflicte, la que tingui menys odi”.

En el moment d’acabar aquest reportatge, TV3 ja havia fet tornar el seu equip d’enviats especials a Kíiv. També RNE. Els principals mitjans de comunicació del món han tallat les connexions amb els seus respectius corresponsals a Rússia per por que siguin encausats per traïció. Rússia es dirigeix cap a un tancament informatiu del qual encara no se’n poden preveure les conseqüències. Hibai Arbide encara continuava sobre el terreny ucraïnès (en el moment de publicar el reportatge ja se n’ha anat) i Anna Surinyach s’estava preparant per anar-hi.

Els canals russos Russia Today (RT) i Sputnik continuen bloquejats a la Unió Europea, en un moviment de dubtosa legalitat: combatre la desinformació amb censura no sembla una opció encertada, segons la Federació Europa de Periodistes. Durant aquestes tres setmanes, ja han mort cinc periodistes que cobrien la guerra a Ucraïna. El cas més recent és el de Pierre Zarkzewski, periodista de la FOX, i la ucraniana Oleksandra Kuvshinova.

Aquesta és la segona part del reportatge “Els reptes d’informar sobre una guerra”. La primera part la podeu llegir aquí.

Un Comentari

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.