“Un greuge que poden retreure’ns els sahrauis: la premsa nacional, que no ha estat a l’alçada del que caldria esperar d’un periodisme responsable”, escrivia l’octubre de 1999 el periodista Alí Lmrabet al periòdic marroquí ‘Le Jounal’ en un dels articles que Laura Feliu i Bernabé López García van compilar al llibre Mañana (Ediciones Península, 2005). Lmrabet ha viscut exiliat als Països Catalans fugint de la persecució governamental. No en va el desembre de 1998 defensava que “si algú empunya una ploma, més val saber-la fer anar, si no, és preferible canviar d’ofici”.

Quan parlava fa més de 20 anys dels retrets que se li podrien fer a la premsa marroquina: “la covardia ha caracteritzat sempre aquesta corporació, més disposada a defensar els drets de palestins, txetxens, ingúixos i indis americans que els dels nostres compatriotes del sud”, ho exemplificava dient que “rarament, la premsa d’aquest país ha informat de fets que testimoniaven les brutalitats de les quals han estat objecte els nostres germans del sud”. A l’estat espanyol se’n parla quan hi ha ‘espurnes’. Això sent-ne corresponsable, sent qui se’n va anar del Sàhara Occidental sense fer el procés de descolonització reclamat per Nacions Unides, deixant el problema sense resoldre i enquistat.

A dreta i esquerra del panorama mediàtic s’ha viscut com una sorpresa la filtració des del Marroc de la carta que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va enviar al rei alauita acceptant-li el domini sobre aquest territori. No és estranya, l’estupefacció, tenint en compte que el PSOE deia en campanya electoral: “Promourem la solució del conflicte del Sàhara Occidental a través del compliment de les resolucions de Nacions Unides, que garanteixen el dret a l’autodeterminació del poble sahrauí”.

Lmrabet analitzava els fets la setmana passada a l’edició francesa del Middle East Eye: “Cal dir que no es tracta d’una autonomia generosa a l’espanyola amb les seves àmplies prerrogatives», sinó que «el règim alauita continuaria controlant estretament l’antiga colònia”. En el text apunta que el canvi de parer del PSOE hi ha qui el justificaria per evitar tenir dos fronts de conflicte: el rus, per la guerra d’Ucraïna, i el marroquí. Tot i que ell mateix ho relativitza: “com si Espanya tingués una posició preponderant a les estructures de l’OTAN, com si els salts i límits diplomàtics marroquins poguessin ser percebuts com un autèntic front”. En segon terme, afirmava que “per a Madrid, la cooperació amb el Marroc en la lluita contra la immigració il·legal és essencial”. I en tercer lloc diu que “es parla d’una lleugera pressió nord-americana sobre Pedro Sánchez perquè sigui conciliador amb les reivindicacions marroquines”. Potser caldria reclamar-li menys oportunisme.

El domini real de l’estat espanyol sobre el Sàhara Occidental va començar el 1884 a la ciutat que els colons militars van batejar com a Villa Cisneros. El nom era en homenatge al cardenal catòlic Francisco Jiménez de Cisneros, qui va ordenar la crema pública de llibres de l’època andalusí a Granada, qui seria l’Inquisidor general de Castella i qui va ser nomenat capità general d’Àfrica, arran de la seva obsessió contra els musulmans i a favor de la colonització. A Villa Cisneros es on també, simbòlicament, s’hi va arriar per darrer cop la bandera espanyola, l’11 de gener de 1976.

Estem plagats de ‘Cisneros’ però ara el referent catòlic a l’altre cantó de l’estret de Gibraltar sembla que té un altre tarannà. És, casualment, un català llicenciat en Periodisme, un portaveu que busca consensos. El salesià Cristóbal López és, des del mes passat, el president de la Conferència Episcopal de la Regió Nord de l’Àfrica, càrrec que s’afegeix al de cardenal, al d’arquebisbe de Rabat i el d’administrador apostòlic de l’arquebisbat de Tànger. Divendres era a Barcelona per estrenar la Tribuna Joan Carrera, que han endegat el Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans i el diari El Punt Avui. Certament és algú que fa bo d’escoltar.

“Sempre dic que estic a casa meva, mai he canviat de casa, perquè casa meva és el món, i encara no me n’he anat, canvio d’habitació, bastant freqüentment, però sempre en la mateixa casa. I allà on vaig hi ha la meva família, que és la humanitat”, explicava. Cristóbal López ha fet diversos processos migratoris: va nàixer a Andalusia, va arribar, de petit amb la família, a Catalunya, a Badalona, i ja sent salesià ha viscut al Paraguai, a Bolívia, a Andalusia… i des de fa vora 5 anys que ha tornat al Marroc. Les facilitats o les dificultats van funció del sentit en què es fa el viatge, des de quina posició es fa, dels privilegis d’abans de començar la partida.

Ell és conscient dels ‘Cisneros’. Parlant del Concili de fa més de mig segle diu que “molts dins de l’Església [catòlica], inclosos alguns bisbes i bastants capellans, no n’han pres nota, no l’han llegit, i si l’han llegit els va entrar per una orella i els va sortir per l’altra perquè encara estan veient els musulmans en confrontació, en esperit de lluita i de conquesta”. Les migracions són inherents a la humanitat i López afirma que “la internacionalitat, la universalitat, és una dimensió en la qual hem d’educar les noves generacions”, la qual cosa “no està renyida amb un sa nacionalisme d’estimar la ‘pàtria xica’ perquè per estimar la ‘pàtria gran’ cal començar demostrant-ho allà on ets”. Encara que “hi ha certs nacionalismes exacerbats que van contra aquest esperit universalista i de fraternitat entre tots”.

Si Lmrabet assenyala el control migratori com un factor per acontentar el Marroc, López no s’està d’afirmar que “Europa paga el Marroc perquè pegui als que volen saltar [la tanca de la frontera] i el Marroc vol cobrar… El senyor Pedro Sánchez va prometre que treuria les concertines, i sí que les va treure, pagant al Marroc perquè les posi a la seva part”. I com a pastor catòlic hi troba una referència bíblica: “Europa reprimeix els migrants com Pilat es renta les mans, fent que siguin els altres els que fan la feina bruta, i això és una vergonya”. Expert en llançar missatges clau: “Menys parlar dels musulmans i més parlar amb els musulmans”, religió majoritària entre els sahrauis i els marroquins. Un bon moment: l’inici del Ramadà aquesta setmana.

I caldrà veure què passa d’aquí fins al 31 d’octubre, quan acaba l’enèsima pròrroga de la  la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO). I si Staffan de Mistura, l’enviat personal per al Sàhara Occidental, és capaç de generar acords acceptables per a totes les parts. Segurament que sense tocar privilegis, relacions de dominació, repartiments de riqueses i de recursos, o entendre les migracions com a connaturals, m’imagino que costarà de resoldre gaire res.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.