L’any 2017, durant la segona volta de les eleccions presidencials franceses que es van disputar entre Macron i Le Pen, el periodista franco-català Nicolas Tomás va començar un viatge per la França perifèrica o, com ell ho anomena, “República dels oblidats”. Un recorregut de més de 3.500 quilòmetres per entendre les raons que expliquen l’auge de l’extrema dreta al país: el barri de Sant Jaume de Perpinyà, Besiers, Lorena, la banlieue de París, Calais, Amiens… El diagnòstic és que França és un país ferit, on amplis sectors de la població se senten ciutadans de segona, decebuts pel país de la suposada llibertat, igualtat i la fraternitat. A ‘El gall ferit’ (Saldonar, 2022), Tomás fa una dissecció periodística, a través d’un centenar d’entrevistes, que també ens permet traçar paral·lelismes amb el fenomen de Vox a l’Estat espanyol.

Emmanuel Macron va fer canviar d’amagat el blau de la bandera de França per recuperar la tonalitat del 1789. Què ens diu aquesta anècdota que expliques al llibre?  

Té molt a veure amb la política de gestos d’Emmanuel Macron, que és un gran creador de relats, però de vegades cau una mica en el terreny del simbòlic. Tampoc pots acabar d’endevinar què hi ha darrere perquè és una persona que mai ningú no ha acabat de conèixer. Pots deduir que s’apropen unes eleccions amb les que s’enfrontarà a Marine Le Pen i en què la qüestió nacional i el debat sobre què és França pot tenir-hi influència. 

“No hi haurà cap bandera que tapi la ferida de França”, dius. Quina ferida és?

El discurs nacionalista (en el vessant europeista) de Macron no tapa una realitat que és que han passat governs de diferents colors a França i cap no ha acabat de frenar l’extrema dreta. Primer van passar els conservadors, amb Sarkozy, després els socialdemòcrates amb Hollande -és molt simptomàtica la figura de Manuel Valls-, i ara hi ha els liberals. No sembla que Macron hagi de perdre les eleccions, però estaran molt més ajustades. Durant el seu quinquenni ha vist passar els armilles grogues, que formen part del descontentament, i l’extrema dreta ha sabut capitalitzar aquests vots.

“Sem abandonats”, t’explica un gitano català de Perpinyà, feu del Front Nacional. L’esperit d’aquesta declaració explica que es tracta d’un vot enrabiat i desesperat?

Té més vot de còlera, de càstig, que no pas d’adhesió a les idees del Front Nacional. Aquí l’identificaríem com a vot antisistema. No crec que el FN sigui un partit fora del sistema perquè existeix des de fa 50 anys amb diferents reformulacions, i si no ha tocat poder a les institucions, és pel sistema electoral francès. També hi ha un context europeu que ha fet que tota aquesta gent descontenta vagi cap a opcions d’extrema dreta. 

Parles de l’estratègia de “desdemonització” de l’extrema dreta. És el que ha catapultat Marine Le Pen?  

Quan Jean Marine Le Pen es va classificar el 2002 per la segona volta de les eleccions franceses va ser un accident. Quan ho va fer Marine Le Pen el 2017 ja no va ser un accident. Ella va posar en marxa una estratègia que es basava en canviar la imatge i el relat del Front Nacional (ara Reagrupament Nacional) perquè pogués interpel·lar els obrers, tradicionalment d’esquerres. Era un partit molt llastat pel seu fundador Jean-Marie Le Pen per ser molt antisemita. Ella ha amagat el cognom del seu pare i es fa dir “Marine” o “M”. Ha transformat el partit perquè es percebés com una formació homologable, potser amb idees més conservadores que la resta. Un exemple clar que ha funcionat és que ha aparegut un candidat encara més a l’extrema dreta i que fa que Le Pen sembli una política molt sensata. 

La irrupció de Zemmour beneficia o perjudica Le Pen? 

Zemmour podria fer perillar que Le Pen passés a segona volta. Però si Mélenchon té alguna opció d’arribar-hi és per Zemmour, perquè divideix el vot d’extrema dreta. Zemmour quedarà només com un agitador, però algunes de les idees que ha colat en aquesta campanya poden quedar en els debats polítics francesos. Ell no ha parat de difondre la teoria de la gran substitució: el fet que la població no blanca -amb altres idees, religions i creences- està substituint la població blanca, cristiana, etc., i hi ha partits que hi han flirtejat.

Quan entrevistes l’alcalde de Algrange, que és comunista, t’explica que hi ha ciutadans que el voten a ell a les municipals i a Le Pen a les presidencials. Molts analistes consideren el FN “el partit dels obrers a França”. Respon a la idea que els partits d’esquerra ja no existeixen?

És gent que fins i tot podia militar a l’esquerra, ser sindicalista i tenir simpaties pel partit comunista. El partit comunista va desaparèixer; primer van votar els socialistes, però després no resolien les seves condicions de vida i els deixaven a l’estacada quan les empreses marxaven de França. Hi ha un problema de l’esquerra a França, que és que està desapareguda. Entre Le Pen i Zémmour sumen més que tots els candidats de l’esquerra. Tot això és pel paper que va fer Hollande, perquè va trair el seu propi programa electoral: enlloc de fer front a l’extrema dreta va comprar-li el relat i algunes polítiques que proposava. 

Al llibre també vas a buscar l’altra cara: iniciatives ciutadanes per lluitar contra la pobresa, l’especulació, el jihadisme o el racisme a la banlieue. La societat autoorganitzada és l’oposició real a l’extrema dreta?

Crec que sí. A França, a nivell polític existeixen uns cordons sanitaris que no han existit a Espanya. Però també és veritat que a l’hora de frenar la seva influència, la política no ha fet res. Al final, si evites que entrin a les institucions i al mateix temps compres les seves polítiques, no hi ha cordó sanitari que valgui. En aquest sentit, la societat organitzada està un pas endavant dels grups polítics.

Parles molt de desindustrialització per explicar l’auge de l’extrema dreta. Sura la idea que el poder econòmic ha substituït el poder polític i els governs han deixat de donar resposta als problemes dels ciutadans.

La immigració no ha deixat de ser el tema central del FN, però ara també parla de globalització. L’extrema dreta es nodreix sobretot del fenomen global de la desindustrialització, de com s’està desarticulant la indústria per anar a països amb mà d’obra més barata. A França es visualitza encara millor perquè el fenomen ha estat molt dramàtic i perquè tenia tradició de ser un estat molt intervencionista amb l’economia. Tot i així, no ha sabut donar-hi una resposta. Ara Macron està intentat activar una política de reindustrialització. Un liberal com ell està parlant d’intervenir certs sectors de l’economia per adreçar la situació. 

Tu que ets corresponsal a Madrid per El Nacional i has viscut de prop la irrupció de Vox al Congrés dels Diputats, creus que es poden fer paral·lelismes amb l’ascens de l’extrema dreta a França?

Els orígens i els contextos històrics d’Espanya i França són diferents, però ara totes les extremes dretes europees estan aliades. Es pot veure gràficament quan celebren una cimera a Madrid i hi va l’Orban, Le Pen, Meloni… A Espanya, hi ha hagut un procés molt similar de desdemonització, amb l’ajuda dels mitjans de comunicació, i  també s’apel·la a les classes populars. En el cas de Vox, es volien deslliurar del franquisme, i no de l’antisemitisme com el FN.

El moviment dels armilles grogues a França fa pensar en la vaga de transportistes que hi ha hagut recentment a Espanya…

Canvies les armilles grogues per les armilles taronges de fa un parell de setmanes a Madrid i el panorama és el mateix. Aquí no s’ha arribat al nivell de violència que s’ha vist a França, però hi veig molts paral·lelismes. Quan la ministra de Transports proposa un acord amb la Patronal que representa el 90% del sector i va en la línia de la majoria de països europeus però una plataforma diu que continuen amb les aturades i veus que el seu líder forma part de Vox en un municipi. Aleshores lligues caps. L’extrema dreta espanyola intentarà emular la francesa mirant de cavalcar aquesta indignació per anar pujant. I és un perill.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.