Jordi Borràs, fotoperiodista i membre del Grup Barnils, acaba de publicar el seu darrer llibre: ‘Tots els colors del negre’. Una obra que és fruit de la investigació de l’extrema dreta catalana, espanyola i europea que ha dut a terme incansablement al llarg de mitja vida i amb la qual vol arribar a tots els públics. Borràs considera que “venen temps foscos” i reclama un antifeixisme transversal per fer-hi front. La seva màxima és: “Si et declares demòcrata, conseqüentment, t’has de declarar antifeixista”. El llibre el presenta aquest dimarts 12 d’abril a la llibreria Ona de Barcelona.

A Tots els colors del negre narres com la lluita i la memòria antifeixista et remeten de ple a la teva infància i a la història de la teva família. Com et travessa aquest llegat, personalment?

Aquest llibre m’ha resultat molt difícil de fer. M’ha servit per fer una mena de catarsi i preguntar-me: per què fas el que fas? Una de les respostes que he trobat és perquè hi ha un substrat polític, una escala de valors i una frase que repeteixo constantment al llibre: el passat sempre torna i  tots estem marcats per la nostra pròpia història. La meva és haver crescut en un entorn polititzat des que tinc memòria i això ha influït totalment en la meva vida i professió.

Expliques com has hagut de deixar de treballar a Catalunya i detalles seguiments, agressions i amenaces. No obstant això, denuncies que absolutament ningú et garanteix poder seguir fent la teva feina com a fotoperiodista aquí. A què es deu?

Durant molts anys la qüestió de l’extrema dreta ha estat absolutament ignorada pels mitjans de comunicació catalans i estatals. Els primers anys que em vaig dedicar a aquest tema ningú em feia cas. De fet, quan vaig publicar Plus Ultra (Pol·len edicions, 2015), aquí se’m va ignorar completament mentre que el llibre va tenir certa repercussió internacional. És cert que ara aquest interès ha canviat, però és un canvi molt recent. La irrupció de Vox ha fet que molts mitjans parlin de l’extrema dreta com un problema. No fa tant, però, i encara passa en alguns mitjans, l’extrema dreta ocupava cadires en tertúlies en què no se’ls ubicava en aquest espectre polític. Recordem, també, que Vox va fer d’acusació popular al judici dels presos polítics i va fer tour per tots els mitjans malgrat ser una força extraparlamentària. Els mitjans de comunicació han afrontat l’extrema dreta quan ja ha sigut massa tard i aquells periodistes que ens hem dedicat al tema hem estat absolutament ignorats. No només pels mitjans, sinó per aquells que havien de garantir del dret a la informació. 

Al llibre, de fet, compares l’elevada presència policial que has vist en manifestacions de l’extrema dreta a diversos països europeus vers la poca presència a Catalunya.  Què justifica aquesta diferència?

Com deia Xavier Vinader, la policia catalana sempre mira més amb l’ull esquerra que el dret. És a dir, sempre li han preocupat més els moviments antifeixistes que no pas l’extrema dreta. Això ha provocat deixadesa policial a l’hora de cobrir actes i manifestacions d’aquest entorn i falta de cobertura i protecció vers els fotoperiodistes. Durant la tardor del 2017 vam veure agressions diàries i atemptats gravíssims amb artefactes incendiaris contra locals com l’Ateneu de Sarrià i el número de detinguts va ser irrisori. Aquestes accions no van ser un problema com després sí que van representar els CDR. A què es deu aquest greuge comparatiu quan sabem que l’extrema dreta d’aquí ha assassinat gent? També he de dir que els Mossos son bons en aquest àmbit però hi ha molt pocs agents dedicats a investigar l’extrema dreta i, en general, hi ha un biaix esgarrifós.

Descrius que el que denomines “erasmus d’ultres”. És a dir, delegacions d’extrema dreta d’arreu que es desplacen en dates assenyalades, entre d’altres. Què suposa el fet que membres de l’extrema dreta internacional estiguin anant a combatre a Ucraïna? 

Aquesta guerra és l’Afganistan dels nazis. Molta gent d’arreu del món s’ha inscrit al regiment Azov i a d’altres d’afins on estan rebent entrenament militar de primer nivell. Això passa des de 2014 però ara és diferent perquè s’han fet crides massives. L’Estat espanyol, a diferència del que passa amb persones que van a lluitar al Kurdistan, per exemple, no ha detingut a qui va a lluitar a Ucraïna malgrat fer-ho de forma pública i havent aparegut a tot tipus de mitjans. Crec que tot plegat pot suposar un problema greu perquè tornaran amb experiència militar, les mans tacades de sang i amb contactes amb xarxes neonazis internacionals. Tindrem un estoc de kalàixnikov rondant per Europa sense cap mena de control i ja veurem quines conseqüències suposa això.

Dels aprenentatges dels teus viatges a Berlín, en destaques la importància de tenir informació i socialitzar l’antifeixisme, arribar a tots els sectors socials. Quines lliçons n’hem d’aprendre aquí?

Una de les intencions de Tots els colors del negre és deixar clar que si et declares demòcrata, conseqüentment, t’has de declarar antifeixista. Desgraciadament, però, l’antifeixisme a l’Estat espanyol s’ha venut com un concepte radical i s’ha imposat l’equidistància de no declarar-se ni feixista ni antifeixista. És la mateixa dicotomia absurda que es repeteix quan es diu que algú no és ni masclista ni feminista. Mai es pot pretendre igualar qui lluita per equiparar els drets amb qui vol eliminar-los. Necessitem un antifeixisme transversal. És així com a Alemanya han aconseguit revertir el creixement del partit d’extrema dreta Alternativa per Alemanya. Aquí, en canvi, Vox està enfilat fins al punt que sembla ser que serà segona força i no tinc cap mena de dubte que acabarà governant l’Estat. Som hereus de la memòria que ens precedeix. 

I en quin punt es troba la memòria col·lectiva d’aquest país?

Està enterrada a la serra de Pàndols i Cavalls, per exemple, i als vorals de les carreteres. L’Estat espanyol és el segon del món amb més fosses comunes pendents d’exhumar avui dia, després de Cambodja. Les polítiques de memòria històrica de la Generalitat tampoc son cap exemple. Tenim un monument franquista de més de 50 metres al mig de l’Ebre i fa molt poc que el departament de Justícia s’hi ha posat. Ja fa 40 anys des que Franco és mort i s’han fet unes polítiques de memòria lamentables. Tot plegat, demostra el gran problema que va suposar la Transició espanyola que, si va servir d’alguna cosa, va ser per garantir la impunitat dels criminals del règim. De fet, aquest llibre comença amb una frase de Neus Català que diu: “L’única mort que em preocupa és la de la memòria”. Sembla que, un segle després de la irrupció del feixisme, tornem a veure les orelles d’unes forces obscures que recorren Europa.

Es corre el risc que el jovent perdi la memòria de que va suposar el franquisme? 

En general, els pares dels joves que tenen menys de 20 anys ja no han conegut ni el franquisme ni la Transició en primera persona. I què passa? Que la distància emocional respecte aquests períodes és abismal. No és casualitat que Vox arribi a la gent jove si aquest referent historicocultural ha desaparegut del mapa. És molt preocupant. 

Acabes dient que com més investigues i reculls qui forma part d’aquest entramat, més preguntes et fas. Quines respostes estàs trobant després de tants anys d’investigació sobre aquest entorn? 

Em temo que només estem veient la punta de l’iceberg i que venen temps molt foscos. Cal una resposta immmediata de les forces democràtiques i, sobretot, des de l’esquerra per afrontar el que ve. Si no, trigarem molts anys en sortir-ne. Tot el que l’extrema dreta està recollint ara fa anys que ho va sembrar. Ja fa molt temps que van decidir reinventar-se llegint Marx i Gramsci i orientar les seves polítiques a generar un canvi ideològic social. D’altra banda, la socialdemocràcia també està en crisi i l’extrema dreta ho aprofita. La millor manera de prevenir el seu creixement és fer bones polítiques valentes i que els sectors més amplis de la societat notin i percebin que la política té un impacte real i positiu a les seves vides. 

De quina manera es pot combatre l’extrema dreta des de la política?

Tant l’esquerra com la dreta tenen marges de maniobra molt estrets quan arriben al poder perquè qui talla el bacallà son els mercats i l’economia. Aquest poc marge deixa un espai immens perquè l’extrema dreta, que és especialista a presentar solucions molt senzilles a problemes molt complexos, es presenti com una esperança política. És altament preocupant. Personalment no sé com resoldre-ho però sé que ens n’hem d’ocupar ara. Cal prendre consciència i saber identificar l’extrema dreta per poder combatre-la. D’aquí neix la voluntat de fer aquest llibre de no-ficció però que es pot llegir com una novel·la. No volia fer una públicació acadèmica i espessa sinó que la meva intenció és que tothom se’l pugui llegir per identificar què és l’extrema dreta.

Un Comentari

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.