Ara que, per fi, s’ha decidit obrir institucionalment la caixa de Pandora de la crisi lingüística, ara que filòlegs i professors es posen les mans al cap veient com les decisions polítiques contravenen criteris lingüístics i pedagògics —requiescat in pace, immersió—, és necessari, imprescindible, que el sector de la comunicació reivindiqui el paper clau que juga en l’obra de la supervivència de la llengua catalana.

El català ha perdut bona part dels referents culturals i audiovisuals que les generacions que ara pentinen canes tenien als seus televisors. Els Bassas, Barceló i Buenafuente, els Bola de Drac, Plats Bruts i Sputnik no han tingut el relleu que mereixien, en part perquè la interacció social d’Internet els ha sepultat, en part perquè la inversió en producció i la direcció de continguts no ha estat la més encertada.

I si bé és cert que la democratització de la producció i distribució de continguts ha afavorit les llengües majoritàries, gràcies al fet d’aglutinar enormes masses de públic entorn de figures mediàtiques transnacionals, encara existeixen vies per desmarcar-se de personalismes, influencers i cares visibles d’un star system internacional cada cop més inaccessible, fragmentat i volàtil.

El sector de la producció audiovisual en català ha de mirar el problema als ulls i preguntar-se “com podem tornar a ser imprescindibles?”, per anar més enllà del refregit de les idees gastades de sempre i d’explotar la pàtina de nostàlgia de qui cridava la frase feta correcta al mestre Bachs mentre mirava el Si l’encerto, l’endevino al costat de l’àvia, amb una presa de xocolata entre els dits.

La resposta és complexa i implica, per força, reorganitzar el sistema comunicatiu en català. Per qui escriu aquestes línies, calen dues vies d’acció urgents, essencials: la creació de continguts de primer nivell, atractius per a cada públic objectiu i per la unió de l’espai comunicatiu de la llengua catalana a través d’un consorci públic dels respectius organismes gestors. En paraules més simples: cal que els andorrans, catalans, valencians i balears que remenen les cireres es posin d’acord per invertir en continguts que el públic comenti l’endemà a l’oficina o a l’escola, que reconstrueixin una comunitat lingüística cada cop més erosionada i fragmentada.

Un cas d’èxit és el canal francoalemany ARTE, especialitzat en oferir productes audiovisuals d’altíssima qualitat, en matèria d’art, política, societat, ciència i cultura pop. Tots els seus continguts s’enfoquen des d’una òptica europeista i europeïtzant, posant èmfasi en els debats socials contemporanis i en les noves tendències culturals d’arreu. La d’ARTE és, sens dubte, una proposta elitista, però que pot servir per inspirar el trencament amb el model tradicional de producció nacional —una regió, una corporació— per construir un referent comunicatiu sud-europeu plural, divers lingüísticament i innovador, que potenciï tota una comunitat lingüística en el màxim de formats possibles.

Cal, per tant, generositat i solidaritat entre els referents i els representants de la nostra comunitat lingüística. En les pròximes dècades també caldrà ampliar mires i horitzons, consensuar punts de vista i picar molta pedra en les pedreres del dubte per ajudar, des del sector comunicatiu, a normalitzar el català, a evitar que desaparegui com la llengua comuna, vehicular, dels territoris on s’hi parla. No serà pas fàcil.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.