A la indústria tèxtil hi treballa una de cada sis persones al món; és una de les més contaminants, i la cadena de producció hi és força opaca. Cada segon es crema una quantitat de tèxtils equivalent a un camió d’escombraries, i, amb la preocupació per l’emergència climàtica més viva que mai, les marques intenten adaptar-se al nou context llançant noves línies de roba sostenible. Som davant d’una transformació real de la producció o és només greenwashing?

Una persona beu, en dos anys i mig, la mateixa quantitat d’aigua que s’utilitza per confeccionar una samarreta de cotó: 2.700 litres. Així ho indica un estudi de l’Agència Europea del Medi Ambient, que culpabilitza la producció tèxtil del 20% de l’aigua contaminada al món. El consum massiu de roba en un temps reduït o fast fashion ha convertit la indústria tèxtil en la segona més insostenible per al planeta, darrere de la petroliera. La petjada ecològica de l’emissió de gasos a l’atmosfera i el vessament de microfibres de plàstic al mar (el 35% del total al món) és significativa, però el concepte sostenibilitat comprèn tot el que entenem per comerç just: economia circular, comerç de proximitat, traçabilitat, transparència, finances ètiques i respecte als drets humans de les persones que participen en la cadena de producció.

En aquest sentit, la majoria de les multinacionals de la fast fashion acumulen denúncies per explotació laboral i violació dels drets humans, en una indústria global formada en un 80% per dones. A més, les llargues cadenes de subcontractació “compliquen la traçabilitat i afavoreixen l’incompliment dels criteris de sostenibilitat”, explica Judith Talvy, membre de la Campanya Roba Neta de SETEM. Per tot això, marques com Mango o Zara viuen sota la sospita d’intentar netejar la seva imatge a través de les seves línies de roba autoanomenades sostenibles.

Bones intencions però un salari pèssim

L’aposta sostenible de Zara i de Mango té un ventall d’estratègies molt ampli, però cal no enlluernar-se. En un dels apartats, el Grupo Mango, que també té la firma Alter Made, assegura que la roba Committed conté almenys un 30% de fibres sostenibles o ha sigut produïda amb “menor impacte ambiental”, i Zara també juga amb l’ambigüitat, preveient que durant el 2022 “la meitat de la col·lecció es produirà amb processos i matèries primeres que ajudin a reduir l’impacte”. De cara als consumidors, en l’etiquetatge de cada peça s’hi troba informació sobre el procés sostenible que s’ha seguit, tot i que les informacions són força ambigües, genèriques i poc detallades, sobretot en el cas de Mango.

Un estudi de Public Eye determina que les confeccionadores de la línia sostenible de Zara, Join Life, cobren entre 1 i 2 euros per peça, un preu insuficient per mantenir una vida digna

Les normatives de la comunitat internacional són un dels grans motors del canvi, com l’Acord internacional per a la salut i la seguretat a la indústria tèxtil i de la confecció amb 150 marques sota-
signades (entre les quals hi són Mango i Inditex, l’empresa matriu de Zara), que pressiona les firmes perquè garanteixin el treball digne. I és que la mà d’obra encara es troba als països més precaritzats, on les treballadores paguen les conseqüències dels preus competitius de les botigues amb jornades laborals de fins a 14 hores, amb restriccions a la llibertat d’associació i amb assetjament. Un estudi de traçabilitat del grup d’investigació Public Eye determina que les confeccionadores de la línia sostenible de Zara, Join Life, cobren entre 1 i 2 euros per peça, un preu insuficient per mantenir una vida digna.

Comprem més, utilitzem menys

Per potenciar l’economia circular i fomentar la segona vida de les peces de roba, algunes marques recullen roba usada a les botigues, però aquesta alternativa és, ara per ara, anecdòtica. Al món, només es recicla l’1% de la roba llençada. Cada any, 59.000 tones de roba de segona mà arriben a Xile, de les quals només una tercera part es ven o es reubica; la resta és enterrada en abocadors gegants. De mitjana, una persona gasta 437 euros l’any comprant un 60% més de roba que fa 15 anys. A més, la vida útil de la roba s’ha reduït fins a llençar-la després de 7 o 8 usos.

La solució passa per no seguir la fast fashion i comprar en establiments que garanteixin el comerç just. El Pla d’acció d’economia circular de la Comissió Europea afirma que el model de producció massiva és insostenible i exigeix la circularitat dels productes per reciclar-los. “Comprant 3 samarretes bones l’any, t’estalvies comprar-ne 10 de dolentes”, comenta Montse Bayén, cofundadora de l’ONG Back to Eco i la marca Infinit Denim, un taller social amb marca pròpia que reaprofita els texans usats. Bayén assegura que les grans marques “pugen al carro de la sostenibilitat perquè és tendència”, i en la mateixa línia, Paula Rivera, membre de La Coordi, la Coordinadora pel Comerç Just i les Finances Ètiques de Catalunya, opina que “les grans marques s’apropien i transformen termes com sostenibilitat o ecològic en un acte de greenwashing”.

Hi ha alternatives per un consum responsable?

La resposta és sí. Tot i que, segons Paula Rivera, “els segells que podrien garantir un comerç just estan desprestigiats”, existeixen punts de venda de roba de segona mà com la Fundació Humana o els mercats de la Nau Bostik a Barcelona, que ofereixen una alternativa al consum habitual. A més, iniciatives com la desfilada sostenible que promou La Coordi a la Fira d’Economia Solidària de Catalunya (FESC) mostren les diverses marques amb criteris d’economia solidària i alhora treballen amb estudiants del sector per tal de conscienciar-los.

La fiscalització (o no) dels mitjans

És justament “consciència i informació el que falta per canviar la forma de consum”, explica Rivera, que culpabilitza els mitjans convencionals de “blanquejar les pràctiques capitalistes i els titulars de les empreses”. L’exemple que posa és la notícia que Inditex va donar respiradors durant la pandèmia, present a la majoria dels mitjans espanyols, que no van informar de l’aturada de la producció a l’Índia que va deixar milers de persones sense feina i que, si ho van fer, no van donar veu a les persones treballadores.

El periodisme de moda és poc o gens fiscalitzador; el problema sembla conceptual. Les notícies dels apartats de moda reprodueixen els missatges de les grans marques sense complexos, i fins i tot les recomanen en publicacions sobre noves tendències. Fora de les seccions de moda costa trobar informacions crítiques sobre el sector. Només solen donar-se per l’aparició de personatges públics, com la notícia publicada a TV3 arran d’una denúncia de l’activista Greta Thunberg, tot i que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) sí que ha dedicat programes a la precarietat de la indústria. Altres mitjans cooperatius com la Directa, en canvi, sí que han fet cobertura del tema, parlant extensament i crítica sobre les condicions de les treballadores de la indústria tèxtil.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.