Començo a escriure amb mal de panxa i certa resistència. Tinc com a norma no llegir cap article que porti el títol que he posat. Si fos director d’un mitjà, expulsaria qualsevol columnista que s’atrevís a fer-lo servir. Si fos Deu, enviaria les deu plagues d’Egipte a qui tingués el mal gust de titular amb aquesta obvietat, o faria allò que Quim Monzó faria als que diuen “fer sexe”: arrencar-ls’hi la pell de tot el cos a poc a poc, començant per l’ungla d’un dit de la mà. Però avui per parlar de tòpics, de peces que ja venen escrites automàticament i de coses que fem per-què-ja-fem-lo-de-cada-any-que-ja-va-bé, doncs tirarem del titular tòpic dels tòpics.

S’acosta Sant Jordi, i hi ha calma tensa [bonic tòpic] per saber com anirà la jornada. Però vaja, ja podríem fer els titulars avui, deixant un espai en blanc per quin serà el llibre més venut. “X i X triomfen en un Sant Jordi que reneix després de la pandèmia”. Podem canviar la fòrmula, afegir-hi coses, però la cosa anirà per aquí. Plourà? “Només la pluja enterboleix el retorn a l’esplendor de Sant Jordi”. I no patiu, que al subtítol ja es posarà negre sobre blanc [ben colat aquí aquest tòpic] quins han estat els més venuts (que no els més llegits, que això és una altra cosa).

Cada Sant Jordi la mateixa cantarella. I si ja m’arrisco a l’acomiadament immediat pel l’obvietat al títol d’aquest article, aquest paràgraf deixaré que el redacti [d’acord, li plagiaré] al periodista cultural David Guzmán, que el 2018 va escriure a Núvol un fantàstic article sobre aquesta fal·lera competitiva de la premsa: “Fa moltíssims sant jordis que la notícia més buscada és la pantomima dels rànquings. Màrius Serra ho va explicar fa un parell d’anys: els 20 llibres “més venuts” per la Diada no representen ni un 5% de les vendes. Un cinc-per-cent. Què ho fa que tothom (telenotícies, diaris, ràdios) s’entesti a perseguir una xifra misèrrima?”, introdueix al principi, i afegeix: “En realitat el periodisme caça-rànquings fa un favor paupèrrim no únicament als lectors sinó a les editorials, a la literatura, i a aquell 95 % de l’iceberg sepultat pels “més venuts” [És un extracte, però podeu cliclar a l’article sencer. L’hauria copiat tot però em semblava un abús]

I doncs, com pregunta el David, què ho fa que tothom s’entesti a perseguir una xifra misèrrima? Ras i curt: és el recurs més fàcil. És el dia de Sant Jordi, per tant, hi ha un esdeveniment que marca el dia dels ciutadans, de l’audiència, i els mitjans en volen parlar. Quin element noticiable hi ha? Si entenem notícia com la novetat, com el fet que volem destacar per important, o per insòlit, aparentment cap: es venen llibres, es venen roses. Uns anys més, uns anys menys. Explicar això cada any té poc secret. Hauríem de pensar enfocs, reportatges, buscar algun element per cridar l’atenció de qui ens llegeix/escolta/veu, històries noves. Però esclar, ens falta alguna cosa que ho englobi tot, un titular que ja ens aguanti. Solució? Crear un element competitiu fictici per acabar assegurant-nos un títol per cada any: senyores i senyors, amb tots vostès, els més venuts.

“A mi no m’interessa gens el més venut, per què no feu el menys venut?”, es queixava dissabte al Via Lliure de RAC1 l’escriptor Albert Sánchez Piñol [per cert, magnífica entrevista, però després del plagi del segon paràgraf no en posaré més que aquesta frase]. O el que és el mateix, venia a dir: penseu una mica, que jo vaig estar deu anys escrivint Victus, buscant un enfoc nou a una festa que se “celebra” fa tres-cents anys [bé, menys], i vosaltres no perdeu ni cinc minuts a pensar alguna cosa diferent per Sant Jordi.

Serà en va. Passarà dissabte, i passa en totes les festes assenyalades: peces fetes d’esma, perquè toca, revisant l’hemeroteca de fa un any, i d’un altre, i d’un altre, i perpetuant l’enfoc fins a la sacietat. Aquella idea que surt d’un editor amb poques ganes d’innovar: “Farem el de sempre”, seguit d’algunes recomanacions que portaran l’adjectiu amb diminutiu “fresquet” i “picadet”. Omplint pàgines i minuts sense pensar ni en els protagonistes ni en l’audiència. I així, a cop de tòpic, convertim qualsevol dia assenyalat en el dia de la marmota [no volíeu tòpics?].

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.