Tota la vida ens han ensenyat que hem de mirar la lluna i no pas el dit. Que quan el savi assenyala cap al cel, només els ximples miren el dit. Doncs bé, crec que discrepo. Almenys en algunes ocasions. El primer cop que el meu fill de 5 anys va treure el cap a l’estadi del Camp Nou, ja us asseguro jo que era molt més interessant veure la seva cara que no pas la gespa. I una cosa semblant em passa quan convidem periodistes estrangers per Sant Jordi: la seva sorpresa i entusiasme és superior a les emocions de la festa en si.

A DIPLOCAT fa anys que ho fem i la veritat és que és una mica com jugar al pòquer amb cartes marcades, perquè saps que guanyaràs segur. Convidar algú a passar un 23 d’abril a Catalunya i muntar-li una agenda d’activitats a mida és garantia d’èxit assegurat. Enguany, després d’un parell d’edicions d’abstinència pandèmica, hem tornat a organitzar un d’aquests programes de visitants internacionals. És una pràctica habitual en el món de la diplomàcia pública, i com que ara a DIPLOCAT ens han prohibit fer diplomàcia pública, ho considerem una activitat de projecció internacional. En el fons, l’objectiu sempre és el mateix: mostrar Catalunya al món amb els seus valors i actius.

Vet-ho aquí, doncs, que tenim un grup amb periodistes alemanys, noruecs, marroquins, tunisians, eslovens, croates i polonesos (i no és un acudit), que aterren a Barcelona sense saber res de la festa de Sant Jordi. El primer dia sopen amb la Bel Olid i el Màrius Serra i fan el primer aprenentatge: escriure en català no és el mateix que escriure en castellà. Ni per les vendes, ni per la promoció, ni per les traduccions, ni per les possibilitats de ser inclòs a la llista de convidats de la propera Fira del Llibre de Frankfurt, en què Espanya és el país convidat. I, malgrat tot, hi ha escriptors que escriuen en català.

L’endemà visiten l’Institut Ramon Llull, Ona Llibres i l’Ateneu Barcelonès. Continuen aprenent coses. Com per exemple que és més fàcil estudiar català a una universitat alemanya que a una universitat espanyola. A Ona Llibres, Iolanda Batallé els contagia el seu entusiasme pels llibres, per l’art, pels projectes utòpics. Ningú no gosa tocar alguna cosa al piano, però apareix Tatxo Benet i els explica que allò no té res a veure amb la política, que voler vendre llibres en català a Catalunya és un acte de normalitat. A l’Ateneu, Isona Passola els obre la caixa forta on es va preservar tota la documentació de l’entitat durant la Guerra del 1936-39. El dia acaba al Camp Nou, formant part d’un nou rècord mundial i admirant el bon joc de les noies de l’equip femení del Barça de futbol.

Finalment, arriba el dia de Sant Jordi. Per molt que te n’hagin parlat, per molt que hagis fet un esforç per imaginar-t’ho, fins que no ho veus no t’ho creus. Les dimensions són d’una tal magnitud que no es poden comparar amb res de semblant, enlloc del món. Fins i tot la periodista alemanya, que viu a un país on es llegeix molt més que aquí, ho reconeix i diu que seria impossible organitzar-hi res de semblant. El periodista noruec, que al principi havia mirat de fer comparacions entre tots dos països, acaba reconeixent que l’únic que els podem envejar és que ells tenen un Estat que els protegeix. Després veu la novel·la Noruega, de Rafa Lahuerta, a una parada, i la compra tot i saber que no té res a veure amb la seva pàtria. La resta de periodistes es perden entre la riuada de gent, envoltats de llibres i de roses. 

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.