La professió periodística a Catalunya és, segons els sindicats, un sector precari en l’actualitat però que ja va veure reduir notablement les redaccions amb la crisi del 2008. Els dos anys de pandèmia i el fet que pràcticament cap ERTO haja acabat en acomiadaments definitius han limitat la conflictivitat i les mobilitzacions de caire laboral en el sistema mediàtic català. Actualment, la principal lluita activa és la de la plantilla de Betevé contra els 23 acomiadaments produïts des de juliol de l’any passat i contra les retallades que proposa la direcció de l’empresa pública.

En aquests moments, el major conflicte laboral que viu el periodisme català s’està produint a Betevé: la direcció ha acomiadat des de juliol de l’any passat un total de 21 treballadors i ha tancat tres programes de producció pròpia. L’objectiu ha estat retallar dos milions d’euros de despesa salarial en el pressupost de la televisió pública barcelonina. L’arrel del conflicte laboral, però, ve de lluny: el 2014 la majoria dels actuals gairebé 200 treballadors de la televisió pública estaven contractats en productores audiovisuals i des de finals d’aquell any es van començar a produir denúncies per cessió il·legal de la plantilla per a ser internalitzats per l’Ajuntament. Els tribunals van donar la raó als treballadors i especialment a partir de 2019 els professionals de Betevé van començar a incorporar-se com a treballadors públics fins que a l’estiu del 2021 es va integrar els periodistes de les televisions de districte. 

Els jutges també han equiparat els salaris dels professionals de Betevé amb els periodistes que ja treballaven a l’Ajuntament. Això ha generat un augment del pes de la massa salarial del pressupost de la televisió pública que la direcció de l’empresa xifra que ha passat de suposar el 57% del total en 2019 al 74% en 2021. El president del comitè d’empresa, Roger Matamoros assenyala que si l’Ajuntament estigués disposat a augmentar tres milions d’euros el pressupost de la televisió local, “sabent que l’increment de la massa salarial dictaminat pels jutges té a veure amb la situació laboral irregular provocada pel mateix Ajuntament” el conflicte i les retallades s’acabarien. A banda, Matamoros afirma que l’aposta per una televisió pública local de servei a la ciutadania, informativa i de proximitat que fa producció pròpia fa necessari garantir una inversió suficient. En els darrers mesos s’han produït mobilitzacions i vagues, a banda de les denúncies corresponents contra els acomiadaments. Tot i això Matamoros explica que les negociacions segueixen obertes i cerquen una solució. 

Un altre conflicte del darrer any s’ha produït a la productora Mediapro, que en aquest cas ha protagonitzat la secció sindical de CNT i ha acabat amb un acord laboral sense precedents a la productora. Els principals punts de l’acord, datat a l’agost de l’any passat, impliquen la pujada salarial anual de l’IPC per a totes les empreses del grup als quals se li afegeix un 1%, un 0,75% i un 0,5% “segons els trams salarials, pujant més els sous més baixos” afirma Daniel M., membre de la secció. També s’han aconseguit passar “una gran quantitat de contractes temporals a fixos abans del temps que obligatòriament haurien de fer-ho per llei”. Finalment, s’han acordat plus per “nocturnitat” i de “turnicitat” -canvis de torn- i alhora, s’ha marcat un sou mínim a les empreses on la secció té presència de 18.000 euros, quan hi havia hagut gent per sota a jornada completa. 

Des de l’inici de la pandèmia, fa dos anys, a Catalunya l’únic ERTO que ha acabat amb acomiadaments, segons el Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), és el cas del Diari de Terrassa, que al febrer va entrar en concurs de creditors i el va adquirir l’empresa editora del Diari de Sabadell, però no hi va haver mobilitzacions. Als qui sí sembla haver castigat la pandèmia, segons la mateixa font, és als col·laboradors a la peça, que durant la pandèmia haurien estat els primers afectats en rebre menys encàrrecs.

La crisi del 2008

El periodisme ja va tenir un gran “crack” en l’àmbit espanyol durant crisi del 2008 en què els mitjans van retallar gairebé un 40% de les plantilles de mitjana, segons Marta Barcenillas, responsable de relacions institucionals de la Federació de Serveis a la Ciutadania de CCCO. D’aquella crisi, Francesc Ràfols, president del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), també dóna la xifra de 12.000 els periodistes acomiadats des de la crisi del 2008 arreu de l’Estat espanyol. 

A Catalunya va sorgir una resposta a través de Mitjans en Lluita, una coordinadora de comitès d’empresa derivada arran de la vaga general del 2012. “La seva intenció era dinamitzar la lluita contra la precarietat al sector. Va tenir una gran activitat durant tres anys, però de mica en mica es va anar diluint”, indica Ràfols. Les retallades van seguir en anys posteriors en format de tancament de mitjans, reducció de plantilles, ERO, etc. El 2018 es va tancar la redacció de Barcelona d’El Punt Avui, i l’ERO acordat del Grup Zeta, pel qual uns mesos abans hi havia hagut vagues i mobilitzacions a El Periódico i l’Sport

El perfil de la precarietat

Amb tot, les fonts sindicals destaquen que malgrat la baixa conflictivitat laboral la precarietat del sector segueix present. Manu Tomillo, de la sectorial estatal de premsa de CNT, defineix la precarietat laboral a partir dels baixos salaris -ja siga amb contracte o col·laboradors- i un context de “més pressió per produir més amb el mateix temps amb la qual cosa la informació té menys qualitat, menys profunditat i menys contrast” o l’abús dels contractes temporals o de la figura de l’estudiant en pràctiques. Ràfols, afegeix que, des de l’SPC estimen que la precarietat podria estar afectant dues terceres parts de la professió. 

L’SPC dibuixa un perfil de la precarietat intergeneracional: si bé els joves entren al periodisme en moltes ocasions amb remuneracions baixes també s’expulsa als periodistes de més edat, amb salaris més alts, per substituir-los en el millor dels casos per professionals que cobren menys. D’altra banda, el periodisme a la peça o freelance és un perfil molt feminitzat i amb un pes important i, segons Ràfols, “és el col·lectiu més castigat del periodisme perquè no disposa de cap mecanisme de negociació col·lectiva o protecció”.

Els convenis del sector no inclouen cap pacte o clàusula sobre el periodisme a la peça perquè la patronal s’hi oposa. En l’àmbit dels col·laboradors també hi ha un problema de dimensionament i de falta de dades i només l’informe Periodismo en la UVI publicat el 2019 per la CNT, i el de “A tant la peça” de Mèdia.cat el 2017  ha posat una mica de llum al respecte.

“En aquests moments es pot dir que qui conserva les millors condicions laborals són els i les periodistes dels grans mitjans públics audiovisuals i la gent més veterana dels grans diaris”, assenyala Ràfols. I alhora, afegeix que el món del periodisme digital, l’audiovisual privat, la premsa no diària “viu en diferents graus de precarietat”. 

Acció sindical i la regulació dels col·laboradors

Des de l’SPC qualifiquen la situació de precarietat del sector com una “indecència” i reclamen la intervenció de les institucions perquè apliquen regulacions i mesures que “fa temps a països del nostre entorn”. També proposen que els periodistes a la peça estiguen inclosos al règim general en el qual es cotitzaria la part proporcional del que treballen seguint el model que s’aplica a França, Itàlia, Portugal o Alemanya. Per això ja va presentar una proposta de Llei de Drets Laborals del Periodisme que acompanyava a la llei per la regulació del dret a la informació, però la proposta es va fer el 2008 i des de llavors no s’ha avançat.

La majoria dels sindicats comparteixen l’estratègia de participar en les eleccions sindicals per a aconseguir un comitè d’empresa que estiga protegit per iniciar les accions legals o reivindicatives que creguin pertinents. SPC i CCOO tenen presència en la majoria dels grans mitjans catalans o amb seu a Catalunya i dels seus mitjans públics. En canvi, l’acció sindical de la CNT en canvi rebutja els comitès d’empresa -ja que ho consideren desincentivador de l’acció sindical dels propis treballadors- i està basada en la creació de seccions sindicals als centres de treball perquè creuen que “aquesta forma d’organització posa en pràctica els principis de solidaritat, assemblearisme i recolzament mutu així com l’acció directa”, afirma Daniel M. 

La CNT, que a Catalunya està present només a Mediapro, mentre que a Madrid ho està també a Infolibre, Marca i RTVE, aposta per acords extraestatutaris, acords privats entre parts, d’aplicació obligatòria entre els afiliats al sindicat, “però que a la pràctica hem demostrat que les empreses acaben aplicant a tothom”, explica Daniel M.

El dret a la informació, el gran perjudicat

Tant des de CCOO com des de l’SPC o la CNT consideren que la precarietat laboral no fa més que incidir en la desinformació. Per Barcenillas un periodista precari no contrastarà fonts per la sobrecàrrega de feina que té, i “una informació no contrastada és opinió o propaganda: la precarietat mata el periodisme”. “Un periodista precari difícilment serà un periodista independent. A més precarietat, pitjor periodisme. La debilitat laboral dels i les professionals del periodisme dificulta enfrontar-se a pressions de tota mena –direccions, polítics, empreses…– i, per tant, és més difícil una informació lliure, veraç, rigorosa i plural. Un dels efectes d’això és l’autocensura”, conclou Ràfols. 

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.