Vivim en una societat en què batallons neonazis recluten carn de canó a tot el món a través de Telegram, on un atac de denegació de servei a una web pot fer més mal que un còctel molotov, on propagar un vídeo o publicar una notícia es pot acabar pagant entre reixes. Sunzi ja avisava fa 2.500 anys que la informació era poderosa, però ha quedat caducat. Al nostre món la desinformació, el periodisme -bé, allò que ho sembla- i, sobretot, la narrativa que ajuden a teixir, són armes que fan guanyar i perdre guerres. A vegades independentment del que que passi al camp de batalla, o fins i tot abans que s’hi arribi.

Per això intentar explicar què passa i per què, amb honestedat, esperit crític i constructiu i ganes de delatar la injustícia pot ser trencador. El periodisme es pot convertir en un acte revolucionari. Ho demostra la fundadora de Pussy Riot i Mediazona, Maria Aliókhina, en l’entrevista feta per Manel Alías que publiquem en aquest ANUARI. Perquè, com diu ella, es pot dedicar una gran quantitat de diners a promoure un règim, però no es pot treure els ulls a tothom.

El bon periodisme, al contrari, allò que intenta és obrir ulls. I és complicat fer-ho quan els governs es reserven la possibilitat de proscriure informadors i mitjans. Ho hem vist a la Rússia de Putin, arran de la guerra d’Ucraïna. La Unió Europea, que sovint s’erigeix en estendard de la moral, cada vegada flirteja més amb la mateixa temptació. Arran del conflicte ucraïnès ha vetat, en una decisió perillosa i sense precedents, Russia Today i Sputnik. No són exemples del millor periodisme, però quin dret té una administració a decidir què és informació i què és desinformació? Que l’alt representant de la UE d’Exteriors i Seguretat, Josep Borrell, proposi un règim sancionador per a “actors de desinformació maligna” vol dir que al capdavant de la Unió Europea hi ha polítics que creuen de veritat que tenen el coneixement, l’autoritat i la legitimitat per decidir què es pot publicar i què no. Semblava que això ho havíem superat.

Aquesta deriva també arriba als Països Catalans, que formen part de la UE. I a més, s’hi afegeixen altres assumptes pendents de resoldre, com els atacs i obstacles a la feina dels periodistes per part d’alguns membres dels cossos de seguretat públics. Les dades que trobareu a aquest Anuari assenyalen que aquesta animadversió és un problema és sistèmic. I s’hi afegeix la connivència o tebior d’alguns organismes que haurien de defensar els reporters. Els periodistes no som vaques ni gossos: no ens haurien de caldre esquelles, collars, armilles o braçalets fluorescents perquè no ens ataquin, ens identifiquin o ens multin mentre fem la nostra feina. Si algun policia no ho té clar potser el que necessita anar marcat és ell.

En aquest context, la idea senzilla de fer bé la feina no ho és tant. Com deia, pot ser revolucionària. I ho ha de ser, perquè el periodisme que realment és necessari, que ho és de veritat, és el que ajuda a canviar les coses.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.