Ahir, 3 de maig, va ser el Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, tal com va establir l’ONU el 1993. Què es pretén amb aquesta commemoració anual? Segons les Nacions Unides, es tracta de recordar cada any que “una premsa independent, pluralista i lliure és un component essencial de tota societat democràtica”. La majoria de mitjans se’n van fer ressò, amb continguts desiguals: alguns destacaven la xifra de periodistes morts al món en l’últim any; d’altres posaven més èmfasi en el rànquing de qualitat de la llibertat de premsa per països, publicat per Reporters sense fronteres. En tot cas, l’ànim de la convocatòria inclou, entre d’altres coses, “defensar els mitjans de comunicació dels atacs a la seva independència i homenatjar els periodistes que han perdut la vida en l’exercici de la seva professió”, segons consta en el web oficial del World Press Freedom Day.

Però què volem dir quan fem servir l’expressió ‘llibertat de premsa’? Volem dir el mateix que fa tres dècades, quan es va instaurar aquesta fita anual? Al meu parer, l’expressió no és gaire afortunada. En primer lloc, perquè la paraula ‘premsa’, que fa un segle era vàlida per referir-se a la publicació impresa de diaris i revistes (i per extensió, també més endavant a les emissions de ràdio i televisió) ja no és gaire útil per descriure la gran quantitat de canals pels quals circula la informació per tot el planeta. Hi queden inclosos Internet i altres sistemes digitals de transmissió de dades? Les xarxes socials, per les quals bona part de la població se n’assabenta de les coses, formarien part d’aquesta llibertat de premsa, o són un capítol a part? 

Sovint barregem els conceptes de ‘llibertat de premsa’ i ‘llibertat d’expressió’, quan potser no són sinònims del tot. L’article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans cita expressament la llibertat d’expressió, que equipara a la llibertat d’opinió. Però, just després, especifica que “tota persona té dret a cercar, rebre i difondre les informacions i idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres”, que podria assimilar-se a la ‘llibertat de premsa’ (per l’expressió ‘difondre informacions i idees’), però que no és citada amb aquest nom concret. Atenent-nos a això, la ‘llibertat de premsa’ seria un aspecte parcial de la ‘llibertat d’expressió’: tenim dret a expressar-nos lliurement (en un discurs, en una cançó, en un míting…) i, a més, tenim dret a traslladar aquestes idees al gran públic a través de sistemes de difusió massiva (premsa, ràdio, TV, Internet…). Anem clarificant idees.

La cosa es complica si canviem el punt de vista des del qual parlem. Si és des de la banda dels emissors de la informació, la llibertat de premsa es concreta en què tothom ha de tenir dret a fundar un diari o un setmanari, sense ingerències del poder ni censures. Però, curiosament, això no passa si vols crear una emissora de ràdio o un canal de televisió, perquè els estats es reserven la regulació de l’espectre radioelèctric ja que, diuen, és un bé comú. Ara bé, si ho enfoquem des del punt de vista dels receptors de la informació, diem que és la ciutadania qui té ‘dret a la informació’ i solem afegir alguns adjectius, com ara “dret a una informació veraç, contrastada i plural”. Aquest dret, que apareix, amb diferents expressions, a l’article 20 de la Constitució Espanyola i al 52 de l’Estatut de Catalunya, no s’ha regulat mai per llei, tal com hem denunciat diverses entitats professionals en el document ‘15 accions per un periodisme digne‘, i per tant, al nostre país, és un brindis al sol.

Si volem donar a conèixer els problemes que tenim els periodistes i/o els mitjans de comunicació en ple segle XXI, hauríem de redefinir conceptes i evitar ambigüitats. No és el mateix ‘llibertat de premsa’ que ‘llibertat d’expressió’, ni tampoc que ‘llibertat d’informació’, un altre concepte ambigu que fa servir l’ONU des de fa uns anys. No són només els propietaris de mitjans els que hi han de tenir llibertat per fer la seva feina. 

Amb la preponderància d’Internet com a espai on es produeix la major part de la transmissió d’informació avui dia, dir ‘llibertat de premsa’ no és dir el mateix que al segle XX. És com parlar de faxos i telegrames, paraules ja finiquitades pel desús dels aparells. Hem de continuar parlant de “premsa” com a sinònim de ‘mass media’? Internet ho ha canviat tot: ha facilitat l’accés gairebé universal a crear i difondre informació i, alhora, ha concentrat en unes poques mans privades el control del flux per on circula. Precisament el lema de la conferència anual de la UNESCO d’enguany al voltant del 3 de maig, que es fa a l’Uruguai, és ‘Periodisme sota el setge digital’. Aquí, aquí, en qui té el control digital de la informació, és on ens juguem el futur.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.