Algunes vegades, per feina i de vegades perquè em conviden i hi vaig amb molt de gust, ofereixo alguna sessió de formació. Bàsicament sobre el que jo em dedico: el periodisme, la comunicació i l’estratègia, sigui a nivell polític o corporatiu. Però fa pocs dies vaig tenir la classe més exigent. Vaig ser convidat a la classe de tercer A de Primària de l’escola Salvador Espriu de Sant Feliu de Llobregat. El motiu és que porten ja uns dies estudiant com es fan les notícies, els gèneres, com funcionen els mitjans de comunicació i fins i tot tenen un estudi de ràdio i un petit plató de televisió funcional i xulíssim. I la raó és que és la classe del meu fill. M’hi van convidar, i acostumo a anar allà on em demanen. Horari complicat, just abans de l’esbarjo. Molt bones preguntes dels alumnes, les espontànies i les preparades, com t’assabentes del fet noticiós, qui decideix què és notícia o no, es treballa en equip o individualment, quant dura una peça per la ràdio, entre d’altres. Moltes mans alçades i també molts badalls. De sobte, la mateixa nena que t’havia fet una pregunta posava el cap sobre els seus braços creuats i es posava a mirar a l’infinit. Sense cap malícia. Perden l’atenció. 

Puja una generació que té uns altres usos i costums amb la informació. Actualment, l’edat mitjana d’inici al món d’Internet s’estableix als 7 anys. Els nens comencen a necessitar sentir-se part d’un grup social quan són una mica més grandets. Els nostres infants i adolescents dediquen el seu temps a WhatsApp, Instagram, Snapchat, Facebook i YouTube. Per a aquells pares que desconeguin Snapchat, dir que és una aplicació mòbil de missatgeria instantània en què les fotos i vídeos poden ser visualitzats durant 10 segons i després, desapareixen. En canvi, Instagram afegeix les funcions de Snapchat amb la particularitat que cada usuari té un espai reservat per publicar al seu propi mur. I el temps de consum de cada història és molt rellevant.

Vaig preguntar als alumnes de tercer A què miraven a la plataforma Tik Tok. Que si balls, que si bromes, que si una noia es maquilla, que si un fent malabarisme amb futbol. I vaig repreguntar: quant de temps duren aquests vídeos? I em van dir que poc. Aquesta generació consumeix productes audiovisuals que van dels 10 al 20 segons depenent de la plataforma. Una cosa són els vídeos que hom pot penjar com a post (que poden arribar a diversos minuts depenent del lloc) i l’altra els stories que són més curts. YouTube a banda, el nostre planter audiovisual s’alimenta d’impactes de menys de mig minut. 

Actualment, els menors destinen segons l’OMS, diàriament, més de 3 hores de la seva vida a realitzar qualsevol acció als seus perfils socials. A més, la freqüència de connexió d’una quarta part és de més de 10 vegades al dia (molt superior en xarxes socials com WhatsApp). El 50% dels més joves es limita a exercir el paper d’observador als seus perfils socials. Tot i això, el 40% participa de manera activa a través de missatges, fotos o vídeos. La dada més alarmant, quant a tipus de contingut publicat, és la del 20% de menors que han publicat contingut propi de caràcter íntim. A més, un 10% ha difós contingut d’aquest estil de terceres persones.

Llavors no m’estranya que els meus ‘alumnes’ de l’altre dia desconnectessin. No era que no els interessés la qüestió, perquè van ser proactius. Però era com si tinguessin un interruptor i de sobte marxessin. Seguien la conversa però com en segon pla, amb menys rendiment, si seguim amb el símil informàtic. La mestra em va explicar que cada setmana un dels alumnes locuta un conte que ha escrit i després el passen pels altaveus. La peça no arriba als dos minuts. Es perden. La comprensió del conte és molt escassa. Però ho han millorat. Com? Doncs projectant una imatge a la pissarra. Els nens amb una referència visual fixa escolten millor, hi senten igual, però és clar la fita que els entra pels ulls els ancora al que surt pels altaveus.

La meva condició de pare sovint m’obliga a veure pel·lícules infantils, a banda que m’encanten. Fa poc i ja sortint de la dictadura pandèmica vaig anar al cinema a veure la darrera cinta de Spiderman. I em va sorprendre com funciona la película, destinada a adolescents i infants en menor mesura. El ritme és absolutament vertiginós. No només de muntatge, de guió també. Passen moltes coses, diverses de manera paral·lela i es creen pauses perquè l’espectador pugui reaccionar. De fet, ara al cinema s’aplaudeix diverses vegades durant la pel·lícula. Com si fos l’òpera, però aquí no demanen bisos. 

Avui crear contingut demana de base saber en quina plataforma es difondrà. Fins i tot el muntatge de les notícies televisives és més picat. Només cal mirar una mica enrere. El món d’avui és així. Lliure accés al món, a un univers de vídeos i comentaris que costa d’entomar i de digerir. De fet, algunes plataformes procuren fer-ho, i no per amor a l’art sinó pel poder de la publicitat segmentada. I calen programes de qualitat, dirigits al jovent.

De moment hi ha concursos com Eufòria o Masterchef Junior, o bé el mític i estructural Info K, però amb això no n’hi ha prou. El públic juvenil es perd, i tant, sobretot quan no hi ha prou oferta (de qualitat) com en tots els negocis. A veure què faran els nous directors de Catalunya Ràdio i TV3. De vegades encara recordo quan el Canal 33 emetia un rere l’altre a Parker Lewis, El Nan Roig, Els Joves o l’Escurçó Negre. O quan els dibuixos animats a més de distreure et feien riure i pensar. Et senties afortunat de saber que disposaves de la millor alternativa a l’avorriment.

Us estudi de Qustodio de 2019 va constatar que els nens espanyols d’entre 5 a 11 anys, estudiants de Primària, passen una mitjana de 711 hores i 45 minuts connectats a l’any, mentre que a l’escola hi ha 792 hores, o el que és el mateix 80 hores i 15 minuts més que connectats a la xarxa. No cal revisar estudis universitaris, ni remirar tendències de consum per entendre que l’accés a la cultura audiovisual dels més petits és caòtica. Sobretot perquè no tenen gairebé filtres. I aquí entra l’educació, no pas l’ensenyament que és cosa de l’escola, parlo dels pares i mares. Jo també he donat algun cop el mòbil a algun dels meus nanos perquè es distragués. Culpable. Ara bé, no deixo que mirin qualsevol cosa, que juguin a qualsevol joc o que -sobretot- no parlin amb mi de què és millor o pitjor. De la mateixa manera que el meu pare em deia que el disc que escoltàvem era estupendo -no només perquè l’havia posat ell– o quan la meva mare em comentava que la pel·lícula que veiem era fantàstica perquè tal director o tal actor hi apareixia ara és el nostre torn. Els infants i joves necessiten prescriptors, i no són youtubers ni tiktokers els que han de fer aquesta feina, ens toca als pares també donar exemple i lliçons en aquest tema. 

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.

Mèdia.cat guardarà el teu nom, correu electrònic i missatge per a poder fer un seguiment dels comentaris en el lloc web. Si vols més informació, llegeix la nostra política de privacitat i cookies.