Opinió

L'editorial valenciana Tres i Quatre va presentar al desembre els llibres 'Contra el nacionalisme espanyol' de Ramon Barnils, 'Confidencial' de Xavier Vinader i 'Escrits de combat' de Joan Fuster. El dedicat a Barnils recull cent cinquanta articles publicats a la revista 'El Temps'. És contra el Regne d’Espanya que el periodista hi dedica els seus textos més punyents.

Si Juan Abreu, malgrat tingui l’ofici d’escriptor, és un impresentable comunicant, cal que 'El Mundo' revisi continguts i decideixi en base a criteris que es fonamentin en el respecte dels drets humans més fonamentals.

El problema no és publicar una notícia citant dades de l'informe d'Idealista, sinó publicar una notícia basant-se només en aquesta informació i donant per bones les dades d'un agent del mercat amb uns interessos concrets. Si acceptem la seva versió sense matisos i publiquem un titular llaminer amb una notícia breu, estarem jugant al son d'aquest portal immobiliari.

Per una vegada els mitjans han fet allò que el sentit comú demanava sempre que hi havia un problema que s'escapava de l'actualitat política nostra de cada dia: donar la veu majoritàriament als experts. Per les xarxes i la política sempre serà més cridaner dir que Rahola ha estat la màxima experta en covid. Però la realitat espatlla el bon titular.

El polèmic 'chyron' del 'FAQS' deixa al descobert un seguit de prejudicis, de falta de referents que puguin explicar una part de la realitat del país: per una banda, la diversitat de llocs de naixement (si no és que hi ha estat sempre malgrat els discursos oficials) i la diversitat d'un territori que TV3, ni la majoria de mitjans catalans, han sabut representar.

Avui fa tot just un any que el paradigma va canviar per gran part de la població que fins llavors havia mirat cap a una altra banda. Aquell 14 de gener es va confirmar el pitjor pronòstic: la petroquímica és, també, una bomba de rellotgeria. La seva història va lligada a mil i un accidents mediambientals que s’han anat trampejant i silenciant en bona mesura, però les tres morts d’aquell dia marquen un abans i un després. 

Companys i companyes, és feina nostra exercir la professió des del respecte a totes les persones, és la nostra missió frenar el discurs de l’odi des de cada redacció, cada llibreta i cada micròfon. No té sentit donar cobertura a les desenes de col·lectius que s’estan partint la cara als carrers per lluitar contra el feixisme si posteriorment considerem que Vox i el FNC són part d’un arc polític que ha de ser representat.

Si ara acceptem que els gegants tecnològics passin el ribot sobre segons quins discursos, quina seguretat tenim que no ens esquitxarà més endavant? Quines garanties té el debat públic sota una moderació que esborra allò que escapa dels marges marcats?