Opinió

Moltes de les lloances a Oliveres grinyolen perquè les lliçons i aprenentatges que ell es va esforçar a difondre tenen poc a veure amb determinades pràctiques quotidianes –que són públiques i notòries– de qui les expressa.

El cas de Rocío Carrasco és important perquè qüestiona l’eficàcia dels canals establerts per a les denúncies de les agressions contra les dones. Quan se li retreu que faci sevir la televisió per fer aquesta denúncia, al·legant que no és la via ordinària, que ha cobrat diners per fer-ho i que l’espectacularització de la violència contra les dones li fa un flac favor, ens oblidem que ella ja va recórrer a la justícia.

Telecinco ha fet un negoci rodó amb el cas de Rocío Carrasco i moltes feministes de bona fe han picat l'ham. Telecinco guanya i el periodisme perd. El periodisme perd perquè vam assistir a un judici paral·lel. El periodisme perd perquè Rocío Carrasco no és un testimoni de la violència masclista que participa en un documental, sinó una famosa que ha cobrat un dineral per participar en un circ.

L’actual paradigma de món “globalitzat” ajuda a exportar narratives dominants, alhora que resta importància a les que no gaudeixen d’un suport mediàtic poderós.

Encara preval la percepció que l’emoció engrogueix i rebaixa la qualitat informativa. I no és d’estranyar en una societat radicalment patriarcal on aquesta part vivencial s’associa a la feblesa, i la política institucional se’n desmarca 'per se'. Amb tot plegat, em ve present un dels grans lemes feministes: allò personal és polític. I les negociacions no en queden al marge.

Sincerament, ha estat complicadíssim haver de triar dates, titulars o paràgrafs concrets, ja que és infinita la mala praxi de la corresponsalia comarcal de La 'Vanguardia'. Eterna i molt desagradable.

Hi ha una nova moda per aconseguir una mandíbula marcadíssima, tot mastegant exageradament una espècie de goma de plàstic, com una pilota d'esquaix. Així ens ho explicaven al 'Planta Baixa', fent el que ha de fer el periodisme: denunciar la situació i denunciar-nos a nosaltres mateixos. Perquè és un símptoma de la nostra malaltia social: no acceptar-nos.

En la renovació del Consell d’Administració de la CRTVE, el problema original no és tant el concurs com el mètode mitjançant el qual certes persones aconsegueixen càrrecs de responsabilitat dins de la ràdio i televisió estatals, sense haver de demostrar mèrits en una oposició interna.