Opinió

Com tantes altres vegades, el gremi va suspendre. Calia cridar-ho alt i clar. Als titulars, a la ràdio, a la televisió, arreu. La mort de Guillem Agulló va ser un assassinat feixista dissolt en una memòria impune, imposada amb titulars que parlaven de "baralles entre joves" i de "grups oposats". Ara, 26 anys després, encara cal parar un rodatge per pintades que criden ‘Sieg Heil SS’ a les localitzacions.

Els periodistes vivim en el marc constrenyedor de les notes de premsa. Un material lingüístic que, si el tractéssim com una peça literària, seria l’equivalent a menjar pa sec cada dia. La bona menja arriba quan parlem amb els protagonistes a peu de carrer, fem entrevistes i trobem testimonis que, espontàniament i de manera altruista, ens expliquen què passa.

Igual que les facultats d'economia han naturalitzat l'escola neoclàssica com únic model possible, les de comunicació s'han adscrit plenament a la cultura de comunicació de masses. Una mostra més de com la influència "hollywoodiana" ha modelat el nostre marc de referència en els últims anys, excloent qualsevol classe d'alternativa.

Moltes de les crítiques externes més furibundes que cauen sobre TV3 sostenen, precisament, que la tele pública nacional és el principal sustentador de la flama d’El Procés. Doncs jo he arribat –mireu què us dic!– a la conclusió exactament inversa: que és més aviat el Procés el que ha acabat esdevenint el principal sustentador vital de TV3.

Dues hores després de l'incendi a IQOXE, el conseller Buch va comparèixer en un directe exclusiu per a TV3. A pocs metres, dos o tres, ens trobàvem més d'una desena de mitjans -tant locals com nacionals- esperant qualsevol novetat. I ens posen un directe a la cara, sense poder fer preguntes, sense poder parlar amb el responsable de tot plegat, i havent d'esperar a una compareixença que trigaria encara més d'una hora.

La Yolanda Sey a 'El llenguado' i la Beatrice Duodu a 'Planta Baixa' estan començant a obrir camí en un canal de televisió on veure-hi una dona racialitzada és, encara, un fet tristament excepcional. M'atreveixo a dir que segurament no els ha estat fàcil arribar-hi. Per negres, per dones, per no haver tingut referents on emmirallar-se.

Fa 30 anys cap diccionari tenia l’entrada “insubmissió”. Avui sí que hi és al 'DIEC 2'. Però una simple recerca al 'Diccionario de lengua española' us farà caure d’esquena: encara no n’ha admès l’accepció. És rellevant. Demostra que la crisi de la democràcia espanyola d’avui ve de lluny causada per un sistema de poder obsolet que es resisteix a acceptar la realitat.

Jo he callat en la majoria de violències sexuals que he patit o que ha patit gent del meu entorn. No pas perquè les aprovi sinó perquè he pensat que no serviria de res parlar-ne (com malauradament encara constatem en certes respostes policials, judicials i periodístiques). He fet silenci per vergonya. Per por. Per evitar l'enfrontament.