Opinió

TV-3 ha retirat de la seva graella d’estiu la reposició del programa Bricoheroes. L’humor és un gènere fràgil. I a la vegada té molta responsabilitat. Molta part de la ciutadania s’ha informat mitjançant Sardà o Buenafuente. I avui en dia si no fos pel Polònia, molts no sabrien dir el nom de dos consellers del Govern.

Qui va venir d’altres països a la contra cimera del G8 va assistir a grans manifestacions i alguns aldarulls. Va poder veure un moviment molt potent i transversal. I va veure la violència policial i la repressió. Però pels italians no va ser només això, no va ser només un dia: va marcar una generació política sencera.

TV3 no pot ser la televisió autonòmica d’una societat que ha amortitzat l’autonomia. Si té el mandat de representar la realitat, tot el que sigui assimilar-nos a l’univers espanyol, contrasta amb l’existència d’un demos que busca imaginaris propis en un territori culturalment delimitat.

El problema de la relació entre periodistes i Internet és que ens hem contagiat d’un ritme massa accelerat. El contingut no s’acabarà mai, sempre hi haurà alguna cosa nova, temes que no haurem llegit: la sensació de 'no arribar', amplificada per les xarxes socials. 

És important tenir clar el paper de les radiotelevisions públiques a l’hora de valorar si són cares o barates. Un estudi austríac sembla força útil com a vara de mesurar a partir de criteris mínimament objectius. Segons això, la situació a Catalunya és molt irregular.

El debat sobre el consum de carn engegat pel vídeo a xarxes del ministre espanyol Alberto Garzón ha congregat de nou la dreta política al voltant de 'talking points' reutilitzats dels conservadors americans i britànics.

Com ha passat amb els estereotips sobre la violència masclista, hi ha també estereotips sobre la violència LGBT-fòbica. Hom pressuposa que aquestes agressions les protagonitzen grups de neonazis o exaltats. La violència LGBT-fòbica no és això, és una inèrcia del sistema que exclou, invisibilitza, agredeix i mata.

Que la masculinitat hegemònica mata i viola no és cap secret i és important entendre-ho per ser capaces d’incidir, des de la nostra professió, no només per una societat que no maltracti les persones per ser com són, sinó també per permetre que la canalla creixi lliure construint identitats diverses sense por al món.