Opinió

Durant les primeres setmanes de confinament, amb la baixada obligada de l'agenda d'actes i rodes de premsa diverses, vam llegir i veure més reportatges que s'endinsaven a la vessant humana de la situació. Val la pena no oblidar-se'n i seguir explicant històries quotidianes que donin sentit a xifres que expliquen la pandèmia.

Una televisió –Antena 3– va arribar a fer un programa titulat significativament "Diana en la red". Una prova de com la complicitat entre el mitjà de comunicació i la xarxa social es retroalimenten en aquest procés degradant. Tot sigui per incrementar l'audiència i, doncs, la facturació publicitària.

Al cap i a la fi, no hi deixa d'haver l'etern problema al voltant del model econòmic: com fer sustentar un mitjà de comunicació lliure, o -acceptem-ho- el més lliure possible. I vés que la fórmula segurament no passi per la confiança i el deixar fer d'una audiència crítica i compromesa, també a l'hora de pagar.

Ja era hora que algú digués públicament, i en directe per la mateixa televisió que el té contractat, que aquestes notícies tan òbvies sobre situacions meteorològiques força normals —una altra cosa és quan hi ha inundacions o desastres naturals extrems— fan sentir vergonya aliena als teleespectadors i alhora molta empatia per als professionals que les pateixen.

El terme "cancel·lat" ve a proposar que, quan es fa públic que una persona, normalment un home, amb certa notorietat i capital social ha tingut comportaments sistemàticament abusius, l’eina més útil a l’hora de combatre el corporativisme i el tancament al voltant de la seva figura — precisament per la notorietat i el capital social — és l’escarni públic i, posteriorment, la indiferència. És a dir, fer molt públic que la persona en qüestio ha comès aquests abusos i guanyar el relat social i mediàtic per forçar que es prenguin mesures contra ell que no s’haurien pres només amb una denúncia pública.

Amb tot això i amb la imprevisibilitat que té la pandèmia, sembla que la premsa ens trobarem davant una disputa animada dins el sector independentista, on pesaran les promeses, els pactes i les condemnes dels candidats i els partits, però on els tribunals es tornaran a convertir en el tercer actor de la campanya, que podrà acabar determinant els resultats dels propers comicis.

Com a periodistes, la seva trajectòria i la seva obra, ens va bé per reconèixer l'ecologisme urbanita, primari i deslligat de la realitat del territori que, sovint, sembla que no sap que el paisatge, especialment el de Catalunya, és construït pels homes del camp.

Podem fer molt per millorar els continguts de la xarxa i contribuir, d’aquesta manera, a enfortir la societat i la democràcia: aprofitar de manera col·laborativa les grans possibilitats d’internet a favor de la informació i en contra de la desinformació, desbordar l’opacitat dels cacics del segle XXI. Només ens calen, a més d’internet i el codi ètic, bones dosis de treball i sobretot compromís i confiança amb els altres periodistes amb qui vulguem compartir projecte i passió.