Opinió

Els mateixos joves que ja no veuen els seus drets defensats a les institucions de l'Estat –a cap– són els que fa molt de temps que no es veuen representats al discurs mediàtic. I són els mateixos que ara es troben al focus de les criminalitzacions dels matinals, editorials i telenotícies cada cop que engeguem la tele.

Espanya té almenys dos problemes greus. Un és Catalunya; l’altre –malgrat que bona part de la seua ciutadania encara no n'és conscient–, la manca de pluralitat informativa que existeix a tota Espanya i que en la última setmana ha escalat fins a límits que alguns corresponsals estrangers ja comparen amb Turquia o la Xina.

La cobertura informativa a la majoria de mitjans de comunicació amb seu a Madrid retrata i exagera una única violència, la dels manifestants independentistes. Com a professionals de la informació hauríem de procurar anar més enllà del visible, d’allò evident, i aprofundir més en les arrels del conflicte per cercar l’origen de les violències que veiem i detectar les violències que no veiem.

L'evasió de notícies ha crescut ràpidament al Regne Unit, impulsada pel Brexit, fins al punt que el 58% dels enquestats eviten les notícies perquè tenen un impacte negatiu en el seu estat d'ànim. Només ens faltava això.

La culpa del canvi climàtic la té la cria d’animals. Ho va dir l’'Infok' a l’especial d’ahir, que vaig veure amb els nens. En "Piriscopi" ens va fer un podi de les principals causes del canvi climàtic. I aquesta és la primera. Aviat acabarem amb la murga de l’emergència climàtica que ens amenaça amb un canvi d’estil de vida: només haurem de deixar de menjar tanta carn.

El problema realment greu és que sembla que la professió sempre s'ofèn pels mateixos motius que s'ofenen els amos dels mitjans. I això, en un col·lectiu a qui es pressuposa el sentit crític, la capacitat d’anàlisi i la vigilància dels poderosos. O se'ns va pressuposar.

Aturem les agressions als periodistes. Però amb la mateixa contundència, no ens quedem impassibles davant la manca d'ètica i les vulneracions deontològiques de determinats mitjans i col·legues amb noms i cognoms.

Els ulls com unes taronges i amb espasmes puntuals de riure. Així he viscut els tres primers capítols de Bricoheroes, un nou programa de TV3 que, de moment, només es pot veure en digital. És políticament incorrecte, lingüísticament no normatiu i anímicament recomanable per qui vulgui riure una estoneta, fins i tot de si mateix.