Opinió

Poso RAC1: entre els tertulians no hi ha cap persona racialitzada. Em passo a la competència i sento la Mònica Terribas. Avui no hi té la Míriam Hatibi: una altra tertúlia protagonitzada únicament per persones blanques.

Als i les companyes periodistes: deixem ja d’amplificar els missatges, seguir l’agenda i donar espai i minuts de glòria a la dreta i la ultradreta, perquè el dret de les dones a decidir sobre el nostre cos o el combat contra totes les violències sexistes són dos temes inqüestionables: si volem debatre-hi hauria de ser per ampliar-los i millorar-los, i no a la inversa. Que no ens desvien la mirada.

Visibilitzar les minories o les persones amb problemes és essencial per capgirar situacions: per fer canviar polítiques, per convèncer dones que denunciïn... Per això és tan important el que ha fet Jenn Díaz al Parlament.

Quants altres Narcís Bonet ens estem perdent? I no només avui. També demà. Què en quedarà, de totes les llavors, si no les fixem bé en els arxius, en la memòria audiovisual col·lectiva? Què en quedarà, si no ens hi dediquem? En aquest temps que vivim, faig una oda al periodisme que roman versus el de consum ràpid, el de l'"avui ho llegeixes, demà ho oblides".

"El petit Nicolás" va voler vendre com a innovadora la idea d’un partit “sense ideologia i que funcioni com una empresa” al 'FAQS'. Això, exactament, és el que és el Moviment 5 Estrelles italià. La sobredosi informativa de Salvini no ens pot fer oblidar que no governa tot sol. Fer-ho és blanquejar aquells que en són, com a mínim, còmplices necessaris.

L'ERO a 'PlayGround' ha estat interpretat per algunes persones –entre les quals hi ha treballadors de mitjans que no oferien les mateixes perspectives– com un fracàs del que han anomenat, en general despectivament, "periodisme millenial", amb aquesta superioritat moral que supura la paraula, amb aquest adultisme que diu abans tot era millor, ridiculitzant qualsevol opció nova, diferent.

Cada cop hi ha més col·lectius emprenyats amb els mitjans, i alguns integrants d’aquests col·lectius opten per l’assetjament o fins i tot l’agressió física als periodistes que cobreixen les seves protestes. Si bé és cert que els agressors es desacrediten a ells mateixos, també ho és que aquests fets són la punta de l’iceberg d’un malestar amb els mitjans que va més enllà i que es manifesta de moltes formes diferents.

Una tarda que jugava l’equip femení del Barça, un company va preguntar a la resta, en veu alta, què havien fet “els chichis”. De seguida van esclatar els riures, ja sabeu, les brometes. A mi em bull la sang cada cop que hi penso.