Autoria Alba Sidera Gallart

El sensacionalisme morbós, la informació acrítica i sense context i la mania de descriure els feixistes amb el braç alçat com a «ciutadans amb banderes» han facilitat la banalització i el blanqueig del feixisme.

La majoria de mitjans italians van donar amb tons macabres la notícia que “a Catalunya els metges estan triant qui viu i qui mor”, deixant entendre que les persones grans, als hospitals catalans, estaven condemnades a morir. Van tractar el tema exagerant, tal com pocs dies abans havien fet els mitjans espanyols en el cas d’Itàlia.

L'extrema dreta és útil als partits de dretes perquè, per contraposició, els fa semblar moderats i els serveix per fer empassar amb més facilitat les retallades de drets i llibertats. Però arriba un moment que s’adonen que han alimentat massa el monstre i els pot acabar devorant. Això és el que ha passat a Itàlia.

En aquest context de fragilitat democràtica, fora bo que mitjans i polítics es plantegessin què vol dir considerar-se antifeixistes, i quines implicacions pràctiques té avui en dia, més enllà de recordar els herois partisans i escoltar 'Bella Ciao' de tant en tant.

Quan el periodisme deixa de fer la seva feina, el poder té via lliure per construir una realitat paral·lela. I Itàlia, com de costum, hauria de servir d’avís per a tots plegats.

Des d’Itàlia s’ha observat amb estupor la irrupció meteòrica en el debat públic de l’estat espanyol del filòsof mimat de l’extrema dreta italiana, Diego Fusaro. No ha estat Vox, el partit que comparteix un bon feix de les seves propostes, sinó una part de l’esquerra la que li ha donat una dimensió i una credibilitat fora mida. Com ha pogut passar?

Els atacs i insults contra l'escriptor Andrea Camilleri, hospitalitzat en estat greu, obren el debat sobre el periodisme brossa a Itàlia.

Qui escriu articles dient que Salvini és el gran aliat de l’independentisme català i que representa l’equivalent d’aquest moviment a Itàlia menteix? Sí.