Autoria Alba Sidera Gallart

Quan el periodisme deixa de fer la seva feina, el poder té via lliure per construir una realitat paral·lela. I Itàlia, com de costum, hauria de servir d’avís per a tots plegats.

Des d’Itàlia s’ha observat amb estupor la irrupció meteòrica en el debat públic de l’estat espanyol del filòsof mimat de l’extrema dreta italiana, Diego Fusaro. No ha estat Vox, el partit que comparteix un bon feix de les seves propostes, sinó una part de l’esquerra la que li ha donat una dimensió i una credibilitat fora mida. Com ha pogut passar?

Els atacs i insults contra l'escriptor Andrea Camilleri, hospitalitzat en estat greu, obren el debat sobre el periodisme brossa a Itàlia.

Qui escriu articles dient que Salvini és el gran aliat de l’independentisme català i que representa l’equivalent d’aquest moviment a Itàlia menteix? Sí.

El 8 de març passat, el col·lectiu feminista contra la violència de gènere Non Una di Meno va cobrir de pintura rosa l’estàtua de Montanelli a Milà. Ho van fer per recordar que, quan el tòtem del periodisme italià era un militar feixista a Etiòpia, va comprar una nena eritrea de 12 anys per utilitzar-la d’esclava sexual.

"El petit Nicolás" va voler vendre com a innovadora la idea d’un partit “sense ideologia i que funcioni com una empresa” al 'FAQS'. Això, exactament, és el que és el Moviment 5 Estrelles italià. La sobredosi informativa de Salvini no ens pot fer oblidar que no governa tot sol. Fer-ho és blanquejar aquells que en són, com a mínim, còmplices necessaris.

Hi ha històries que aglutinen totes les misèries. Aquesta n’és una: hi trobem racisme, masclisme, classisme i mal periodisme. Comença a Roma el passat 6 de desembre a l’estació de San Giovanni, un barri cèntric però força tranquil de la capital.

Fer una ullada a Itàlia, on l’extrema dreta ha arribat al govern i té un ampli consens social, pot servir d’exemple de tot allò que el periodisme podria fer, i no ha fet, per tal de no ser còmplice de l’auge del feixisme.