Portada de L'Espresso denunciant l'agressió a dos dels seus treballadors.

De violència i periodisme: l’extrema dreta i la impunitat

La informació, amb por, no és lliure. I tot i que la condemna als agressors dels periodistes de L’Espresso és una bona notícia, no ho és el fet que sigui una excepció. Perquè a Itàlia, com a tot arreu, si l’extrema dreta es permet tanta agressivitat contra els periodistes és perquè sap que la majoria de vegades els seus actes quedaran impunes.

Coronavirus, guerra de clics i d’escrúpols

La majoria de mitjans italians van donar amb tons macabres la notícia que “a Catalunya els metges estan triant qui viu i qui mor”, deixant entendre que les persones grans, als hospitals catalans, estaven condemnades a morir. Van tractar el tema exagerant, tal com pocs dies abans havien fet els mitjans espanyols en el cas d’Itàlia.

Vox ja ha guanyat i Berlusconi t’explica perquè

L'extrema dreta és útil als partits de dretes perquè, per contraposició, els fa semblar moderats i els serveix per fer empassar amb més facilitat les retallades de drets i llibertats. Però arriba un moment que s’adonen que han alimentat massa el monstre i els pot acabar devorant. Això és el que ha passat a Itàlia.
brigades internacionals

El feixisme no és una opinió, és un crim

En aquest context de fragilitat democràtica, fora bo que mitjans i polítics es plantegessin què vol dir considerar-se antifeixistes, i quines implicacions pràctiques té avui en dia, més enllà de recordar els herois partisans i escoltar 'Bella Ciao' de tant en tant.
diego fusaro

Fusaro, un blanquejament de l’extrema dreta de manual

Des d’Itàlia s’ha observat amb estupor la irrupció meteòrica en el debat públic de l’estat espanyol del filòsof mimat de l’extrema dreta italiana, Diego Fusaro. No ha estat Vox, el partit que comparteix un bon feix de les seves propostes, sinó una part de l’esquerra la que li ha donat una dimensió i una credibilitat fora mida. Com ha pogut passar?