Autoria Albert Balanzà i Prims

Hi ha companys que ràpidament abracen la ideologia del mitjà pel qual treballen ("los radicales de la CUP", li vaig sentir dir amb contundència a un ex8tv el primer dia que s'estrenava a Cuatro) o s'abonen a l'opinió més cutretertulianesca, i automàticament per mi deixen de ser periodistes.

L'evasió de notícies ha crescut ràpidament al Regne Unit, impulsada pel Brexit, fins al punt que el 58% dels enquestats eviten les notícies perquè tenen un impacte negatiu en el seu estat d'ànim. Només ens faltava això.

Cal tornar a trobar la fórmula per fer un periodisme atractiu. I hi ha esperança en les noves generacions. En lloc de manipular l’audiència amb llaunes polítiques unidireccionals o amb reportatges pagats on al tercer paràgraf surt fins i tot el nom de l’entitat que patrocina el festival de música, cal tornar a començar.

No hi ha joves a les redaccions o no tenen prou canxa per canviar dinàmiques. Només em vénen al cap dos grans noms de la nova fornada: Ignasi Fortuny (El Periódico), bon coneixedor del fangar de les noves músiques, i Ferran Moreno (TV3), expert en poc temps en bullying, 'mena', tercer sector... Aquests ja estan fitxats. Fitxem-ne més.

I en temps d'eleccions? Què passa quan arriba el temps de màxim histerisme i pressió redoblada dels caps de campanya dels partits, en un cicle electoral que es pot allargar mesos i mesos (si a curt termini hi ha eleccions catalanes)?

L'escena més violenta que vaig veure el 20 de setembre davant de la Conselleria d'Economia eren els constants crits de "Premsa espanyola, manipuladora". Serem capaços de girar el mirall cap a nosaltres i fer una mica d'autocrítica per esbrinar per què el món està contra nosaltres? Jo he fet una llista apressada de coses a millorar o a corregir abans que atacar la massa.

Entre tanta estrelleta mediàtica s'agraeix que hi hagi algú que abaixi els fums a aquesta professió que estimem incondicionalment, però per la qual jo no defensaria ni la meitat dels seus professionals. Qui s'allunya de l'honestedat del periodisme no mereix corporativisme. Jo aprenc dels alumnes, diu en Besa, i jo que hi dono voltes fa dies.

Compartim moltes coses amb el Palà, i no només el pecat original gracienc en el qual encara militem i ens retroalimentem, sinó l'orgull i l'alegria que sovint ens xiulin les orelles per coses publicades. A mi m'agrada el model Palà o, com dirien els seus enemics, el model (del filldeputa) del Palà.