Autoria Albert Balanzà i Prims

Entre tanta estrelleta mediàtica s'agraeix que hi hagi algú que abaixi els fums a aquesta professió que estimem incondicionalment, però per la qual jo no defensaria ni la meitat dels seus professionals. Qui s'allunya de l'honestedat del periodisme no mereix corporativisme. Jo aprenc dels alumnes, diu en Besa, i jo que hi dono voltes fa dies.

Compartim moltes coses amb el Palà, i no només el pecat original gracienc en el qual encara militem i ens retroalimentem, sinó l'orgull i l'alegria que sovint ens xiulin les orelles per coses publicades. A mi m'agrada el model Palà o, com dirien els seus enemics, el model (del filldeputa) del Palà.

Enguany tant organitzadors com Delegació del Govern han deixat de donar dades, i s'ha donat per bona la de la Guàrdia Urbana (que també es pot equivocar). Només La Directa ha fet un treball mínimament científic. Segur que ens conformem a no comptar?

A mi m'agrada particularment que BTV, la Corporació Valenciana i els mitjans públics de l'Hospitalet hagin obert camí, i m'omple d'orgull no saber què vota el director que va guanyar el procés que vam ajudar a concretar tres periodistes a la meva ciutat.

N'hauríem d'estar parlant tota l'estona, d'À Punt, pel retorn a la normalitat. Per l'emoció que representa que la televisió et parli en la teva llengua.

Les pàgines del llançat del dia estaven buides. Res les esperava. Només calia obrir l'anomenada nevera o que altres seccions solucionessin la papereta: que israelians i palestins escriguessin un nou episodi de barbaritat o que 'palmés' algun prohom de la 'cultureta'. Aleshores tindríem portada.

El passat 13 de novembre el mestre Carles Castro publicava a La Vanguardia un gràfic molt interessant: en els últims 15-20 anys el cens dels principals partits polítics ha baixat a l’Estat espanyol de 1.077.000 militants a 410.000, i a Catalunya, en proporció, ha anat la cosa per l’estil: dels 107.000 als...

Quan vaig aterrar a Sant Cugat fa un parell de dècades, en un panorama mediàtic consolidat on hi havia noms que després han fet sort com Jofre Llombart, Geni Lozano, Josep Maria Miró o Xavier Fornells, un dia se'm va atansar un dels prohoms més respectats, en Tomàs Grau, i em va preguntar: "tu (pausa), ets foraster,...