Autoria Anna Bonet Martínez

Les històries personals dobre l'avortament que sabem que part de l’audiència jutjarà des de la moral són molt més difícils d’explicar. Però estic convençuda que fer-ho –on i quan vulgui la protagonista– ajuda a fer aquest dret més lliure. És precisament per canviar això que necessitem els mitjans de comunicació, per ser altaveu de les dones que han avortat o volen poder-ho fer, si mai ho necessiten, en un futur.

A Madrid els han prohibit manifestar-se però a Catalunya també hi ha hagut límits, en forma de mesures de seguretat; una distància, un aforament i una delimitació dels espais ocupats que –oh, sorpresa– no ha afectat cap de les recents manifestacions per Pablo Hasel ni tampoc les celebracions per la victòria de la presidència del Barça.

Que a Catalunya arribem a muntar un xou com el que organitzen els nord-americans cada vegada que celebren alguna cosa, ni ho somnio. Al nostre nivell, també tenim les nostres festes, la diferència és que nosaltres no sempre anem tan ben abrigades. Penso, sobretot, en la festa de Cap d’Any, quan veiem espatlles, braços, escots i clavícules a l’aire.

Ja fa algun temps que de les facultats de periodisme en surten graduats amb pells i orígens diversos, però encara n'hi ha molt pocs que ens expliquin les notícies. A parer meu, els Estats Units no són cap referent en drets socials, però en això ens porten anys d'avantatge. Tinc ganes que -en això sí- ens emmirallem en el seu exemple i algun dia no gaire llunyà, les ràdios i les televisions siguin tan diverses com ho és el país.

Si en aquella casa hi havia un depredador sexual, és perquè Mediaset, Telecinco, la productora Zeppelin i la direcció de Gran Hermano ho van permetre. I si ho van fer, va ser en nom de la telerealitat i dels milions d’euros que ingressa cada mes la cadena gràcies a aquest programa i a tots els que se’n nodreixen.

La música presenta una oportunitat única per denunciar injustícies i fer-ho damunt d’un escenari davant de milers de persones es converteix en una responsabilitat. Els mitjans de comunicació en tenen una altra: la de fer de transmissors d’aquest poder intrínsec de la cultura, que és transformar la societat.

De la mateixa manera que, cada quatre anys, els electors de Chicago trien qui governa la ciutat, hi ha mitjans de comunicació que també trien i, a més, fan públic qui creuen que hauria de guanyar; sense eufemismes però amb arguments. En qualsevol cas, expliquen, els polítics a qui dona suport el diari no aconsegueixen un passi lliure l’endemà de les eleccions: no deixaran de fiscalitzar-los.

Alguns judicis retransmesos en directe ocupen un lloc inesborrable en la història audiovisual dels Estats Units i també del món. Repassem alguns dels processos televisats més cèlebres que, si bé eren casos molt diferents al que jutjarà el Tribunal Suprem espanyol, aporten exemples de la mediatització de la justícia.