Autoria Anna Bonet Martínez

Ja fa algun temps que de les facultats de periodisme en surten graduats amb pells i orígens diversos, però encara n'hi ha molt pocs que ens expliquin les notícies. A parer meu, els Estats Units no són cap referent en drets socials, però en això ens porten anys d'avantatge. Tinc ganes que -en això sí- ens emmirallem en el seu exemple i algun dia no gaire llunyà, les ràdios i les televisions siguin tan diverses com ho és el país.

Si en aquella casa hi havia un depredador sexual, és perquè Mediaset, Telecinco, la productora Zeppelin i la direcció de Gran Hermano ho van permetre. I si ho van fer, va ser en nom de la telerealitat i dels milions d’euros que ingressa cada mes la cadena gràcies a aquest programa i a tots els que se’n nodreixen.

La música presenta una oportunitat única per denunciar injustícies i fer-ho damunt d’un escenari davant de milers de persones es converteix en una responsabilitat. Els mitjans de comunicació en tenen una altra: la de fer de transmissors d’aquest poder intrínsec de la cultura, que és transformar la societat.

De la mateixa manera que, cada quatre anys, els electors de Chicago trien qui governa la ciutat, hi ha mitjans de comunicació que també trien i, a més, fan públic qui creuen que hauria de guanyar; sense eufemismes però amb arguments. En qualsevol cas, expliquen, els polítics a qui dona suport el diari no aconsegueixen un passi lliure l’endemà de les eleccions: no deixaran de fiscalitzar-los.

Alguns judicis retransmesos en directe ocupen un lloc inesborrable en la història audiovisual dels Estats Units i també del món. Repassem alguns dels processos televisats més cèlebres que, si bé eren casos molt diferents al que jutjarà el Tribunal Suprem espanyol, aporten exemples de la mediatització de la justícia.

Una tarda que jugava l’equip femení del Barça, un company va preguntar a la resta, en veu alta, què havien fet “els chichis”. De seguida van esclatar els riures, ja sabeu, les brometes. A mi em bull la sang cada cop que hi penso.

Als Estats Units, mitjans 'mainstream' i usuaris de xarxes socials que es van passar mesos alertant del perill d’escollir un president homòfob, masclista, racista i antiimmigració van contribuir a posar el focus en algú amb qui molts votants es van sentir identificats.

Sovint, els periodistes parlem i escrivim per als altres periodistes. I així ens oblidem del que realment hauríem de fer: explicar una part minúscula del món on vivim als qui no tenen temps.