Autoria Eulàlia Domènech

Jo he callat en la majoria de violències sexuals que he patit o que ha patit gent del meu entorn. No pas perquè les aprovi sinó perquè he pensat que no serviria de res parlar-ne (com malauradament encara constatem en certes respostes policials, judicials i periodístiques). He fet silenci per vergonya. Per por. Per evitar l'enfrontament.

Els ulls com unes taronges i amb espasmes puntuals de riure. Així he viscut els tres primers capítols de Bricoheroes, un nou programa de TV3 que, de moment, només es pot veure en digital. És políticament incorrecte, lingüísticament no normatiu i anímicament recomanable per qui vulgui riure una estoneta, fins i tot de si mateix.

Qui són els responsables directes i indirectes d'aquella massacre? Per què ho van fer? Què fa que algú assassini de manera indiscriminada? S'hagués pogut evitar? Sabríem evitar-ne en el futur? Què n'hem après? Per què el PP, el PSOE i Ciudadanos van vetar una comissió d'investigació per aclarir les relacions que hi havia entre el CNI i el considerat cervell de la massacre?

No es pot reproduir el discurs de l’odi del polític de torn (o de qui sigui) i llestos, sense qüestionar-lo, sense alertar que menteix, sense més. El cultiu de l’odi la pot posar clarament en risc els drets humans. Cal investigar-lo. Saber d'on surt. Qui el cultiva. Qui el finança. Qui el perpetua.

Quants altres Narcís Bonet ens estem perdent? I no només avui. També demà. Què en quedarà, de totes les llavors, si no les fixem bé en els arxius, en la memòria audiovisual col·lectiva? Què en quedarà, si no ens hi dediquem? En aquest temps que vivim, faig una oda al periodisme que roman versus el de consum ràpid, el de l'"avui ho llegeixes, demà ho oblides".

Anem escassos de llibertat d’expressió. També de llibertat de premsa. Poder posar el dit a la llaga amb l’escàndol de La Manada, el tracte de favor a l’Urdangarín, el paper de l’Església o episodis foscos de la monarquia, mentre descobreixes curiositats sobre el comportament dels óssos, em sembla magnífic.

Són tan importants, les coses bones! Escassegen massa, en els mitjans. No parlo de futileses que t'anestesien, que t'allunyen dels reptes que tenim com a societat. És el "què" expliquem però també el "com" ho expliquem.

L'educació ho és tot i s'esdevé a tot arreu, a tothora, amb tothom. Educa l'escola, la família, l'entorn, l'arbre, el llibre, el joc, els mitjans de comunicació... i no tot el que els arriba és bo. Em trobo sovint educant els meus fills contra els impactes que rebem cada dia en aquesta complexa, fràgil i empiocada societat nostra.