Autoria Joan Foguet

Sis periodistes han tingut el coratge suficient de tirar endavant una història ben lligada sobre la gènesi i mort de l'1-O mitjançant més d’un centenar entrevistes amb persones d’interès.

Les fonts oficials no són tòxiques, vull insistir. Però com qualsevol altre font el periodista ha de voler confirmar la informació que té. Recordo allò de confirmar amb tres fonts, i com costava.

Abans les portades eren armes per mostrar i demostrar fets, ara són armes per amagar: molt més salvatge.

Les campanyes electorals són un mirall pel pitjor perfil dels éssers humans: promeses, atacs i contraatacs, fatxenderia i sobretot creure que tens la raó sense cap humilitat. No parlo dels partits polítics, parlo dels mitjans de comunicació. Les ganes d’imposar un relat, de vèncer. A això ha d’aspirar el periodisme? Periodisme de combat?

Tenir la informació als dits, en rigorós directe i pel broc gros, ens aporta contingut, però no gaire relat. I això és especialment destacable en el famós #judicifarsa.

"Em fa molta ràbia que quan dic que sóc de dretes o de Vox em diguin que sóc una fatxa, una feixista o una franquista", confessa la Marta, separada amb dos fills. I l’home, Vicente, amb pinta de gran solter, insisteix en que li agrada el tema i que “m'agrada molt aquest partit nou, Vox”. Ella, encantada i alleugerida, sospira i diu: “Jo en sóc afiliada”. Es piquen els punys.

El Grupo Godó, número 1 destacat en ràdio i premsa en paper a Catalunya, es pot permetre aquest fracàs? Tancar la tele és això, ras i curt, un fiasco. Per prestigi és un cop, i a més és donar la raó a aquells que fa anys que els critiquen.

El periodisme té moltes formes i l’entrevista n'és una, i serveix per entretenir, per opinar i per informar. No la perdem, i fixem-nos en casos com els d’Heredia, Crick i Sackur: es pot fer bé.