Autoria Joan Foguet

Abans les portades eren armes per mostrar i demostrar fets, ara són armes per amagar: molt més salvatge.

Les campanyes electorals són un mirall pel pitjor perfil dels éssers humans: promeses, atacs i contraatacs, fatxenderia i sobretot creure que tens la raó sense cap humilitat. No parlo dels partits polítics, parlo dels mitjans de comunicació. Les ganes d’imposar un relat, de vèncer. A això ha d’aspirar el periodisme? Periodisme de combat?

Tenir la informació als dits, en rigorós directe i pel broc gros, ens aporta contingut, però no gaire relat. I això és especialment destacable en el famós #judicifarsa.

"Em fa molta ràbia que quan dic que sóc de dretes o de Vox em diguin que sóc una fatxa, una feixista o una franquista", confessa la Marta, separada amb dos fills. I l’home, Vicente, amb pinta de gran solter, insisteix en que li agrada el tema i que “m'agrada molt aquest partit nou, Vox”. Ella, encantada i alleugerida, sospira i diu: “Jo en sóc afiliada”. Es piquen els punys.

El Grupo Godó, número 1 destacat en ràdio i premsa en paper a Catalunya, es pot permetre aquest fracàs? Tancar la tele és això, ras i curt, un fiasco. Per prestigi és un cop, i a més és donar la raó a aquells que fa anys que els critiquen.

El periodisme té moltes formes i l’entrevista n'és una, i serveix per entretenir, per opinar i per informar. No la perdem, i fixem-nos en casos com els d’Heredia, Crick i Sackur: es pot fer bé.

Han fet més "Bola de drac", "Tres Pics i repicó" o "La Columna" per la configuració nacional de Catalunya que no pas un cap d’informatius d’aquí o d’allà. Hem de tenir pressa per fer el que importa. I sí, també és la informació del cor, i com tot, ben feta.

És una història recurrent. Surt cada dos per tres amb els mateixos protagonistes i les mateixes dades. El titular és aquest: “Aguilar de Segarra: 250 habitants i més de 160 cotxes per cap”. Quines ganes de clicar!