Autoria Joan Foguet

Fer una mirada ràpida als mitjans de comunicació catalans i espanyols fa feredat. La premsa ve a dir-te que la culpa és teva i ofereix dues coses: per una banda, tot el catàleg de possibles causes mèdiques i de com hom hauria de saber què té o deixa de tenir; i, per altra banda, tot un grapat de solucions més o menys màgiques que surfegen sempre entre onades de publicitat amagada.

Les aplicacions per lligar s'alimenten de l'angoixa, de la inseguretat i de l'avorriment. I potser més encara en època de confinaments retràctils i sense barres de bar. És una via simple d'obtenir certa recompensa personal en un context gens favorable.

Hi ha una nova moda per aconseguir una mandíbula marcadíssima, tot mastegant exageradament una espècie de goma de plàstic, com una pilota d'esquaix. Així ens ho explicaven al 'Planta Baixa', fent el que ha de fer el periodisme: denunciar la situació i denunciar-nos a nosaltres mateixos. Perquè és un símptoma de la nostra malaltia social: no acceptar-nos.

Si fóssim amb els periodistes una desena part de crítics que ho som amb els nostres polítics tindríem un sistema de mitjans de comunicació més sa i més autocrític. Més enllà del corporativisme salvatge i del clientelisme ridícul.

Em preocupa que només siguin els qui volen eliminar o deslegitimar TV3 o Catalunya Ràdio qui els critiquin. Efectivament, al Parlament hi ha debat, però em demano sobre un debat professional. Fa prou per fomentar la producció audiovisual del país? Tornarem a connectar amb el jovent i els infants? Es fa prou per obtenir talent fora del circuit habitual i sovint endèmic?

TVE Catalunya duplica des d’ara el nombre d'hores d'emissió en català a la nova temporada. Tenim una bona notícia: una altra opció que ha aixecat la mà. I en això no cal ser maniqueu ni sectari, podem sumar continguts com a consumidors i s'enriqueix l’imaginari col·lectiu del nostre país. Aprofitem i siguem exigents.

Les xarxes socials poden ser una autopista de la informació, però les estem convertint en clavegueres on l’anonimat i el masclisme són els amos.

De la crisi del coronavirus ni en sortirem millors persones, ni més solidaris ni res de res. Però sobretot a la tele (i a la ràdio també, però és una altra història) s’ha acabat això d’agafar-se-la (la tele) amb paper de fumar. Han saltat pels aires alguns dels tabús i costums més estúpids i conservadors del gènere. Es fa tele amb un mòbil i des del menjador de casa!