Autoria Joan Foguet

La coerció al periodisme té múltiples orígens i motius. Allò que és notícia el que algú no vol que es publiqui i d’altres clixés. Que el franctirador del poder apunti al periodista és habitual i és el joc establert. Ara bé, que el públic/audiència/societat s’encengui com una teia contra el periodista és al·lucinant.

A més de l’esforç que es reclama a les administracions públiques -que ara han vist que estem perdent l’ús del català a l’escola- cal ser capaços de fer atractiu el món audiovisual català, també els seus continguts. No té ni cap ni peus que amb l’ingent talent que hi ha en aquest país no siguem capaços d’exportar i vendre ‘lo nostre’. Perquè el mercat cultural és real, no és una cosa mantinguda ni subvencionada.

Quan creix la insatisfacció amb la política i quan més es desconeix què fa el Govern o el Parlament és quan caldria insistir en algun format especialitzat i modern. No és qüestió de fer propaganda sinó de trobar una manera adequada per poder donar a conèixer la realitat política del país. De fet, com més es pugui conèixer i reconèixer la política, més fàcil és practicar la transparència real. Però volem ser crítics sense estar (ben) informats.

TV-3 ha retirat de la seva graella d’estiu la reposició del programa Bricoheroes. L’humor és un gènere fràgil. I a la vegada té molta responsabilitat. Molta part de la ciutadania s’ha informat mitjançant Sardà o Buenafuente. I avui en dia si no fos pel Polònia, molts no sabrien dir el nom de dos consellers del Govern.

Fer una mirada ràpida als mitjans de comunicació catalans i espanyols fa feredat. La premsa ve a dir-te que la culpa és teva i ofereix dues coses: per una banda, tot el catàleg de possibles causes mèdiques i de com hom hauria de saber què té o deixa de tenir; i, per altra banda, tot un grapat de solucions més o menys màgiques que surfegen sempre entre onades de publicitat amagada.

Les aplicacions per lligar s'alimenten de l'angoixa, de la inseguretat i de l'avorriment. I potser més encara en època de confinaments retràctils i sense barres de bar. És una via simple d'obtenir certa recompensa personal en un context gens favorable.

Hi ha una nova moda per aconseguir una mandíbula marcadíssima, tot mastegant exageradament una espècie de goma de plàstic, com una pilota d'esquaix. Així ens ho explicaven al 'Planta Baixa', fent el que ha de fer el periodisme: denunciar la situació i denunciar-nos a nosaltres mateixos. Perquè és un símptoma de la nostra malaltia social: no acceptar-nos.

Si fóssim amb els periodistes una desena part de crítics que ho som amb els nostres polítics tindríem un sistema de mitjans de comunicació més sa i més autocrític. Més enllà del corporativisme salvatge i del clientelisme ridícul.