Autoria Joan Foguet

Les xarxes socials poden ser una autopista de la informació, però les estem convertint en clavegueres on l’anonimat i el masclisme són els amos.

De la crisi del coronavirus ni en sortirem millors persones, ni més solidaris ni res de res. Però sobretot a la tele (i a la ràdio també, però és una altra història) s’ha acabat això d’agafar-se-la (la tele) amb paper de fumar. Han saltat pels aires alguns dels tabús i costums més estúpids i conservadors del gènere. Es fa tele amb un mòbil i des del menjador de casa!

Que si el doctor Trilla, que si el doctor Mitjà, o si la tercera via és el doctor Padrós. He llegit enquestes amb aquests tres protagonistes: quin és el metge que t’agrada més? En això el periodista ha de ser curós. No es pot evitar que un o altre sigui popular. I és interessant saber què en pensen els doctors, investigadors i especialistes científics. Ara bé, és convenient fer cas de la informació oficial.

Sis periodistes han tingut el coratge suficient de tirar endavant una història ben lligada sobre la gènesi i mort de l'1-O mitjançant més d’un centenar entrevistes amb persones d’interès.

Les fonts oficials no són tòxiques, vull insistir. Però com qualsevol altre font el periodista ha de voler confirmar la informació que té. Recordo allò de confirmar amb tres fonts, i com costava.

Abans les portades eren armes per mostrar i demostrar fets, ara són armes per amagar: molt més salvatge.

Les campanyes electorals són un mirall pel pitjor perfil dels éssers humans: promeses, atacs i contraatacs, fatxenderia i sobretot creure que tens la raó sense cap humilitat. No parlo dels partits polítics, parlo dels mitjans de comunicació. Les ganes d’imposar un relat, de vèncer. A això ha d’aspirar el periodisme? Periodisme de combat?

Tenir la informació als dits, en rigorós directe i pel broc gros, ens aporta contingut, però no gaire relat. I això és especialment destacable en el famós #judicifarsa.