Autoria Joan Canela i Barrull

El 2018 va ser l’any de les querelles: contra humoristes, periodistes, actors i internautes. Querelles que, a més, en un gran nombre de casos han estat acceptades a tràmit, fins i tot les més peregrines i extravagants.

Espanya continua atrapada en la melancolia del gran imperi –en concret era castellà- que una vegada va ser. Necessita que se li reconeguin les seves "gestes" i "aportacions", de la mateixa manera que un excampió olímpic balbuceja els seus rècords tot borratxo a altes hores de la matinada.

Els grans mitjans de comunicació han tornat a mostrar una tendència a la morbositat i l’espectacularització en la cobertura del doble infanticidi de Godella (L’Horta). S'ha vinculat la mare i presumpta assassina amb el moviment del 15M i l’ecologisme de forma gratuïta.

Mentre dia a dia augmenta la possibilitat d’una intervenció militar contra Veneçuela, diversos mitjans es mostren estranyament amnèsics amb els arguments que fa 16 anys van emprar per oposar-se a la invasió de l’Iraq. La situació, en canvi, mostra moltes, massa similituds.

Cada cop hi ha més col·lectius emprenyats amb els mitjans, i alguns integrants d’aquests col·lectius opten per l’assetjament o fins i tot l’agressió física als periodistes que cobreixen les seves protestes. Si bé és cert que els agressors es desacrediten a ells mateixos, també ho és que aquests fets són la punta de l’iceberg d’un malestar amb els mitjans que va més enllà i que es manifesta de moltes formes diferents.

L'àmplia cobertura del conflicte del taxi està oblidant sovint explicar els temes més rellevants. Mentre s’omplen hores de tertúlia i pàgines de notícies amb el viatge de Gaspart en metro, imatges de violència i anècdotes desagradables en agafar un taxi, el rerefons del conflicte no s’està explicant o quan es fa s’eviten punts fonamentals, malgrat algunes excepcions.

Sabies que la setmana passada vas conviure amb un esdeveniment que probablement passarà als llibres d’història? Una notícia que hauria hagut d’obrir informatius i ocupar portades de diaris, però en canvi no va aparèixer a cap dels principals mitjans –i això no és una hipèrbole: fora d’alguns digitals alternatius i algun teletip d’agència, és virtualment impossible trobar la història fora de Twitter.

Les ombres de la repressió al referèndum de l'1 d'octubre de 2017 són allargades. I no només perquè fins a finals d'aquest desembre encara arribaven imputacions relacionades amb aquell fet, sinó perquè el marc repressiu que va elaborar-se per evitar-lo ha acabat quedant-se: el 2018 serà recordat com a nefast per les llibertats d'expressió i d'informació.