Autoria Laia Creus

Equips de redacció, guió, tècnics i de producció mereixen veure reconeguda la feina feta. Hi ha també quelcom d’honestedat cap al propi ofici i cap als espectadors en el fet d’admetre el treball en equip que hi ha a l’altra banda del micròfon i de donar un espai formal a, per exemple, el tècnic que acompanya el periodista a cobrir una notícia.

Ara també és l'època en què molts professionals del sector audiovisual tenen aquell neguit a què ja estan més que acostumats, aquella preocupació de no saber si se'ls acaba la feina. La paraula màgica és "renovem".

Hi ha gent a qui li encanta dir que no li agrada la tele, així, en general, i alguns treuen pit quan expliquen allò que ells no tenen tele a casa (amic, som al 2021 i tots sabem que és possible mirar la tele sense tenir tele). Hi ha una mena de llei no escrita que diu que menysprear la televisió queda bé, fins i tot diria que fa intel·ligent.

Més enllà de constatar canvis positius que ens puguin alegrar, esperançar, o fer barrinar sobre la factibilitat d'una millor manera de fer i de viure, els mitjans de comunicació tenen la responsabilitat d'explicar la crisi ecològica que estem vivint sense edulcorants de cap mena i amb una mirada llarga. Cal fer saber si és possible o no salvar el planeta sense canviar radicalment de sistema.

Vivim una crisi de valors, de sentit comú, de solidaritat, de justícia. Si us plau, periodistes: no fem el joc als qui volen posar els refugiats i les persones migrades al centre i a l'origen del problema. Pareu de dir 'crisi dels refugiats'.

La Yolanda Sey a 'El llenguado' i la Beatrice Duodu a 'Planta Baixa' estan començant a obrir camí en un canal de televisió on veure-hi una dona racialitzada és, encara, un fet tristament excepcional. M'atreveixo a dir que segurament no els ha estat fàcil arribar-hi. Per negres, per dones, per no haver tingut referents on emmirallar-se.

Segur que a molts no us surten els números com per estar subscrits a tot arreu on us agradaria. En el meu cas us ben juro que no, perquè la llista és llarga. Sigui com sigui, el que tenen en comú tots aquests mitjans que ofereixen contingut lliure i de qualitat és que el bon periodisme necessita persones disposades a posar-hi diners.

Buscar una dona amagada entre una pila de noms masculins que tens molt més a l'abast requereix un esforç extra. Ja sabem que no vol dir que no n'hi hagin, de dones, vol dir que estan invisibilitzades. També sabem que quan investigues una mica i vas més enllà, sovint apareixen donasses potents, amb discurs, capacitat comunicativa i que saben molt bé del que parlen.