Autoria Laura Pinyol

El cas de Rocío Carrasco és important perquè qüestiona l’eficàcia dels canals establerts per a les denúncies de les agressions contra les dones. Quan se li retreu que faci sevir la televisió per fer aquesta denúncia, al·legant que no és la via ordinària, que ha cobrat diners per fer-ho i que l’espectacularització de la violència contra les dones li fa un flac favor, ens oblidem que ella ja va recórrer a la justícia.

El repte és pensar com farem que aquesta plataforma, que ha contribuït a la cohesió social i territorial del país, a la normalització del català i al seu coneixement per a població nouvinguda, a la integració i al sentiment de pertinença a un univers compartit, sigui de nou un referent. No per la militància de pares i mares que creiem fermament que és en benefici dels nostres infants, sinó perquè el públic infantil consumidor cregui que és el millor entre la basta oferta.

Hi ha persones que, sent expertes i eminències en el seu àmbit d’especialitat, es dediquen a barrejar les opinions valuosíssimes i cabdals del seu coneixement sobre epidemiologia, infectologia o càlculs matemàtics amb opinions polítiques. Els últims mesos hem convertit en fars del saber i oracles del futur personalitats que, fins abans de la pandèmia, eren desconegudes per al gran públic.

Cal anar a veure què explica la part implicada; em refereixo per part implicada a la 'brunete mediática' que dóna habitualment cobertura a les operacions policials, amb especial llum i color si són les vinculades al 'Procés'.

Moltes de les cròniques de l’arrencada del curs s’han plantejat com una inflexió, com una amenaça. I tornen a carregar contra els nens, adolescents i joves una responsabilitat que, com a societat, correspon als adults.

De la mateixa manera que no es convida un nazi per parlar de l’Holocaust o un militant de l’Estat Islàmic per parlar de l’Islam, no es pot seguir donant veu a personatges de les lligues antivacunes que atempten directament contra la salut pública.

En situacions d’amenaça –i aquesta és sens dubte una amenaça de conseqüències catastròfiques– i sense analogies que permetin beure de l’experiència, els estats tiren d’herència. L’herència en aquest cas és sempre militar. L’Estat treu amb orgull aquell vell caràcter que sempre fa de bon lluir: el patriotisme.

Quin és el cost de l’operació? I quin és el preu per als mitjans de renunciar a oferir informacions als seus lectors sobre l’emergència climàtica amb rigor i veracitat si les principals empreses contaminants poden comprar –tan descaradament- informació al seu servei? Per què les capçaleres posen preu a la seva credibilitat?