Autoria Laura Pinyol

En situacions d’amenaça –i aquesta és sens dubte una amenaça de conseqüències catastròfiques– i sense analogies que permetin beure de l’experiència, els estats tiren d’herència. L’herència en aquest cas és sempre militar. L’Estat treu amb orgull aquell vell caràcter que sempre fa de bon lluir: el patriotisme.

Quin és el cost de l’operació? I quin és el preu per als mitjans de renunciar a oferir informacions als seus lectors sobre l’emergència climàtica amb rigor i veracitat si les principals empreses contaminants poden comprar –tan descaradament- informació al seu servei? Per què les capçaleres posen preu a la seva credibilitat?

Després de tants capítols mediàtics lliurats gràcies a la judicialització de la política, estaria bé destinar esforços a identificar els personatges que van sortint en les imatges i fer-ne una mena de croquis i fitxa robot: noms, cognoms, llinatges, vinculacions familiars, antecedents. Associacions a les quals pertanyen. Sentències dictades. Posicionaments polítics expressats públicament.

Podríem establir els especials electorals com un gènere televisiu? Si, a més a més, com en les darreres eleccions, el final del partit no es coneix fins a l’última foto finish, el relat televisiu té tots els ingredients d’un espectacle de masses.

Un informe del CAC advertia que el 45,3% dels anuncis de joc i apostes en línia s’emeten en horari protegit, en el cas de les televisions, i el 84,5% en el cas de les emissores de ràdio.

Donar veu a qui no la té als platós de televisió ha contribuït a frivolitzar el discurs de Vox. Però qui el normalitza des de fa anys són tots aquests xarlatans de les revistes del cor que omplen revisters, taules de centres cívics i perruqueries i exhibeixen les seves simpaties per un partit franquista, masclista, xenòfob i retrògrad, sense reserves ni tabús.

El més greu són els comunicats que comencen amb un “respectem la llibertat d’expressió però”. Aquest “però”, aquest “però”! Si respectes la llibertat d’expressió no la pots acotar, tan sols, a la legalitat vigent perquè la llibertat d’expressió és, precisament, això: llibertat per dir el que et sembli, sigui legal o no.

Entenc que del Barça se n’ha de parlar i molt, només pel seu pes social, econòmic i emocional és determinant, donant per descomptada la vessant esportiva. Però parlar dels pentinats dels jugadors? De les fotos que han penjat a l’Instagram perquè fa anys que són parella de no sé qui?