Autoria Laura Pinyol

Hi ha persones que, sent expertes i eminències en el seu àmbit d’especialitat, es dediquen a barrejar les opinions valuosíssimes i cabdals del seu coneixement sobre epidemiologia, infectologia o càlculs matemàtics amb opinions polítiques. Els últims mesos hem convertit en fars del saber i oracles del futur personalitats que, fins abans de la pandèmia, eren desconegudes per al gran públic.

Cal anar a veure què explica la part implicada; em refereixo per part implicada a la 'brunete mediática' que dóna habitualment cobertura a les operacions policials, amb especial llum i color si són les vinculades al 'Procés'.

Moltes de les cròniques de l’arrencada del curs s’han plantejat com una inflexió, com una amenaça. I tornen a carregar contra els nens, adolescents i joves una responsabilitat que, com a societat, correspon als adults.

De la mateixa manera que no es convida un nazi per parlar de l’Holocaust o un militant de l’Estat Islàmic per parlar de l’Islam, no es pot seguir donant veu a personatges de les lligues antivacunes que atempten directament contra la salut pública.

En situacions d’amenaça –i aquesta és sens dubte una amenaça de conseqüències catastròfiques– i sense analogies que permetin beure de l’experiència, els estats tiren d’herència. L’herència en aquest cas és sempre militar. L’Estat treu amb orgull aquell vell caràcter que sempre fa de bon lluir: el patriotisme.

Quin és el cost de l’operació? I quin és el preu per als mitjans de renunciar a oferir informacions als seus lectors sobre l’emergència climàtica amb rigor i veracitat si les principals empreses contaminants poden comprar –tan descaradament- informació al seu servei? Per què les capçaleres posen preu a la seva credibilitat?

Després de tants capítols mediàtics lliurats gràcies a la judicialització de la política, estaria bé destinar esforços a identificar els personatges que van sortint en les imatges i fer-ne una mena de croquis i fitxa robot: noms, cognoms, llinatges, vinculacions familiars, antecedents. Associacions a les quals pertanyen. Sentències dictades. Posicionaments polítics expressats públicament.

Podríem establir els especials electorals com un gènere televisiu? Si, a més a més, com en les darreres eleccions, el final del partit no es coneix fins a l’última foto finish, el relat televisiu té tots els ingredients d’un espectacle de masses.