Autoria Mireia Pérez Carretero

Sumat a l’estrepitós “fracàs moral” en el repartiment de les vacunes, ens trobem davant d’un fracàs periodístic. Necessitem amb urgència un periodisme que prioritzi observar els moviments de capitals, les xarxes clientelars, les desigualtats estructurals en l’accés als recursos i les seves conseqüències sobre milers de milions de persones al món.

Els titulars clàssics, a finals i principis d’any, se centren generalment a fer recompte de les víctimes mortals de la violència de gènere. Però si aquest 1 de gener no hem posat a zero els comptadors de la Covid-19, perquè som conscients que totes les víctimes d’aquesta malaltia són part d’un mateix fenomen, potser podem pensar així també pel que fa a les violències masclistes.

Com ha canviat el tractament mediàtic dels crims masclistes en les últimes dècades? N’analitzem l’evolució amb les periodistes María Ángeles Fernández, de Pikara Magazine; Carolina Pecharromán, de TVE, i Ana Requena, d’elDiario.es. 

La recent resolució del Síndic de Greuges pel tractament sexista d''En Blau’ demostra que comptar amb un marc legal que obliga els mitjans a afavorir l’equitat de gènere no permet, a la pràctica, transformar les pràctiques periodístiques que legitimen violències contra les dones.

Debatem sobre la idoneïtat dels mètodes de protesta i plantegem alternatives, si cal. Fem-ho, però, evitant criminalitzar unes protestes necessàries i examinant les retallades de drets que s’amaguen rere el discurs de la seguretat. Hi ha exigències que no poden esperar fins que acabi la pandèmia: mentre debatem, el racisme sistèmic mata.

En lloc de fer de caixa de ressonància acrítica als informes d’entitats com l’FMI, incorporem veus que puguin realitzar anàlisis en profunditat de la situació. Donem espai mediàtic a la reflexió sobre possibles alternatives a les fórmules clàssiques de rescat. L’economia no és només el ball de xifres verdes i roges a les pantalles de Wall Street. L’economia és, abans que res, la gestió dels béns i les necessitats comunes: també les cures, els afectes, les xarxes de suport comunitàries. Parlem d’això, també, a les portades.

Alguns mitjans de comunicació, esperonats per la resposta de les audiències als discursos racistes, han encoratjat més o menys activament el discurs criminalitzador contra infants i joves migrants en general i, en concret, contra els que habiten al centre d’Hortaleza.

Un editorial del programa es fixava en una agressió sexual comesa presumptament per joves que han migrat sols. Si els agressors fossin menors d’edat acompanyats i nascuts aquí, en parlaríem igual, li donaríem el mateix espai mediàtic? Quins paràmetres determinen l’interès periodístic d'una agressió? Allò que en justifica la noticiabilitat és la procedència de qui comet l'agressió o l'agressió en si mateixa?