Autoria Pep Valenzuela

No és la primera vegada que la Mireia Comas ha estat a jutjats i comissaries per acusacions vàries mentre cobria accions policials contra mobilitzacions, desnonaments i altres manifestacions públiques. Recentment va ser la persecució de joves migrants que ocupaven una nau industrial abandonada a Terrassa i que, finalment, segurament gràcies a la difusió de la notícia, estan en un pis de gestió municipal.

Com a la majoria de pel·lícules de Hollywood, el dolent crea situacions de perill i aconsegueix amenaçar posar en risc l’estabilitat i equilibri del sistema; però al final sempre guanya el bo i tot pot continuar sent com Déu mana. Bona part del relat sobre les eleccions als EUA sembla emmarcar-se en un quadre d’aquestes característiques.

Quasi tots els mitjans, d'un color i de l'altre, van enaltir Casaldàliga, tant o més que els seus companys de lluita; això demostraria que el periodisme etnocentrista no creu que determinades societats puguin autogovernar-se.

En hores en què de forma quasi unànime es considera que caldria replantejar-s’ho tot, seria bo començar per fer servir, especialment els mitjans de comunicació, conceptes que facilitin entendre la realitat en la seva complexitat. Tant pel que fa a les relacions que creen desigualtat dintre dels nostres països com entre les nacions del món.

Hem deixat enrere un temps en què les jornades i fets «històrics» eren el pa de cada dia. Un recurs descriptiu i argumental del qual segurament hom va abusar. Més enllà, però, de la conveniència, efecte banalitzador o frivolitat d’aquestes visions de la realitat, la caracterització implicava una perspectiva de futur, generalment positiva o, fins i tot, èpica. Res a veure amb el que vivim ara.

La perspectiva del neuromàrqueting governa també, almenys en grau considerable, el fer i funcionar de mitjans de comunicació. «La intimitat de les persones és l’objecte central de l’espectacle», al mateix temps que «l’esdeveniment polític es transforma en tragèdia domèstica», reflexionava la filòsofa brasilera Marilena Chaui.

Mitjans de diferents països han recollit els moviments socials, des de Hong Kong al Sudan, passant per Equador i Xile, proposant en general motius que podrien unir-los. Entre els més habituals hi ha la resposta o la protesta contra règims, governs o marcs institucionals autoritaris o immunes al canvi, o més genèricament contra les conseqüències de la globalització i les polítiques neoliberals.

Diuen que el que ve seria una 'grosse koalition' a l'alemanya, que no té res de nou i que uneix els anomenats conservadors i socialdemòcrates (dreta i esquerra) en les qüestions suposadament fonamentals (per a qui?).