Autoria Sara Montesinos

Ni en nom de la llibertat d’expressió ni de qualsevol altre sant podem empassar-nos tant de racisme, misogínia i homofòbia si realment considerem que la nostra professió és (o pretén ser) un pilar bàsic de qualsevol societat lliure i que vol ser també una eina de cohesió social i de respecte.

Diversos periodistes reflexionen sobre la diversitat d’origen i ètnia als mitjans. Més enllà de l’eternització de la categoria de migrant, per què fem servir l’etiqueta i amb quin objectiu? Les veus dels professionals aposten per una ampliació de la mirada amb més diversitat i compromís a les redaccions.

Hem estat testimonis de situacions d’extrema violència i abús cap a col·lectius vulnerables de persones migrants i racialitzades i la impunitat policial ha sortit a passejar més lliurement que mai. Els mitjans de comunicació, si bé han donat una resposta acceptable en la cobertura d’aquestes violències, han continuat sense revisar els discursos racistes implícits (o explícits) en titulars i reportatges.

Fa uns dies Lesbos va ser focus periodístic gairebé fins als nivells de 2016. Professionals de diversos mitjans cercaven testimonis a terreny, gairebé ningú tenia un equip cobrint la situació. Ha passat una setmana i per l’actualitat és com si l’illa s’hagués evaporat, com si el mar se l’hagués empassat també, igual que a tantíssimes persones. Hem passat del tot al res.

Com tantes altres vegades, el gremi va suspendre. Calia cridar-ho alt i clar. Als titulars, a la ràdio, a la televisió, arreu. La mort de Guillem Agulló va ser un assassinat feixista dissolt en una memòria impune, imposada amb titulars que parlaven de "baralles entre joves" i de "grups oposats". Ara, 26 anys després, encara cal parar un rodatge per pintades que criden ‘Sieg Heil SS’ a les localitzacions.

Quants de vosaltres, homes periodistes i fotoperiodistes, heu rebutjat participar d’una taula rodona, una conferència o una exposició pel fet no de no haver-hi dones? Quants realment estaríeu disposats a renunciar a un espai amb impacte mediàtic o reconeixement professional perquè no hi ha paritat?

Moltes seguim aprenent en la cerca d’una manera respectuosa de fer la nostra feina. Dia a dia, mirem de situar-nos en un racó menys colonial, menys racista, més feminista. Però el privilegi ens torna al nostre lloc de blancs “d’aquí”.

Calen més periodistes a les fronteres i no només físicament, no solament per escriure o fotografiar, sinó també des de les redaccions; per decidir que sí, que ho traiem, que ho publiquem, que apostem per no ser còmplices del silenci, que decidim explicar. Decidim denunciar.