Autoria Sara Montesinos

Fa uns dies Lesbos va ser focus periodístic gairebé fins als nivells de 2016. Professionals de diversos mitjans cercaven testimonis a terreny, gairebé ningú tenia un equip cobrint la situació. Ha passat una setmana i per l’actualitat és com si l’illa s’hagués evaporat, com si el mar se l’hagués empassat també, igual que a tantíssimes persones. Hem passat del tot al res.

Com tantes altres vegades, el gremi va suspendre. Calia cridar-ho alt i clar. Als titulars, a la ràdio, a la televisió, arreu. La mort de Guillem Agulló va ser un assassinat feixista dissolt en una memòria impune, imposada amb titulars que parlaven de "baralles entre joves" i de "grups oposats". Ara, 26 anys després, encara cal parar un rodatge per pintades que criden ‘Sieg Heil SS’ a les localitzacions.

Quants de vosaltres, homes periodistes i fotoperiodistes, heu rebutjat participar d’una taula rodona, una conferència o una exposició pel fet no de no haver-hi dones? Quants realment estaríeu disposats a renunciar a un espai amb impacte mediàtic o reconeixement professional perquè no hi ha paritat?

Moltes seguim aprenent en la cerca d’una manera respectuosa de fer la nostra feina. Dia a dia, mirem de situar-nos en un racó menys colonial, menys racista, més feminista. Però el privilegi ens torna al nostre lloc de blancs “d’aquí”.

Calen més periodistes a les fronteres i no només físicament, no solament per escriure o fotografiar, sinó també des de les redaccions; per decidir que sí, que ho traiem, que ho publiquem, que apostem per no ser còmplices del silenci, que decidim explicar. Decidim denunciar.