Autoria Sara Montesinos

Que la masculinitat hegemònica mata i viola no és cap secret i és important entendre-ho per ser capaces d’incidir, des de la nostra professió, no només per una societat que no maltracti les persones per ser com són, sinó també per permetre que la canalla creixi lliure construint identitats diverses sense por al món.

Es publica "La ciutat sense veïns", un retrat de víctimes i botxins a la Barcelona de l'especulació immobiliària. Un llibre que, a més d’una important feina d’investigació i treball de camp, ha de ser també un (auto)reconeixement a anys i anys de carrer, precarietat i professionalitat.

Fem un mal servei a les generacions que pugen si continuem alimentant aquesta eròtica periodística del conflicte i l’heroïcitat. Perdre la vida, ser assassinat fent un reportatge no té res de romàntic, ni de bonic, ni d’interessant. Perdre la vida així és una santa merda per qui marxa i per qui es queda.

Sincerament, ha estat complicadíssim haver de triar dates, titulars o paràgrafs concrets, ja que és infinita la mala praxi de la corresponsalia comarcal de La 'Vanguardia'. Eterna i molt desagradable.

Companys i companyes, és feina nostra exercir la professió des del respecte a totes les persones, és la nostra missió frenar el discurs de l’odi des de cada redacció, cada llibreta i cada micròfon. No té sentit donar cobertura a les desenes de col·lectius que s’estan partint la cara als carrers per lluitar contra el feixisme si posteriorment considerem que Vox i el FNC són part d’un arc polític que ha de ser representat.

Hi ha desnonaments arreu del país de forma diària, i si la nostra feina hi pot fer front, tenim l’obligació moral i col·lectiva de ser-hi. Perquè el periodisme ho és en tant que trinxera contra els abusos de poder i la desigualtat social.

La militarització de les fronteres amb un impacte directe, aterridor i perillós en les persones que duen a terme un procés migratori, té també afectacions en la premsa i l’exercici de la nostra professió. Moltes situacions queden també en un silenci sepulcral. Quina mena de pornografia de la mort necessita Occident per reaccionar?

La Txell Feixas, l'Oriol Andrés i en Tariq Saleh ens han permès veure, seguir i viure el Líban d’una forma propera i acurada que fa protagonistes aquelles qui viuen la terra i no els qui governen. Una terra, que gràcies a milers de dones valentes, s’obre camí llaurant llibertats.