Autoria Sara Montesinos

La Txell Feixas, l'Oriol Andrés i en Tariq Saleh ens han permès veure, seguir i viure el Líban d’una forma propera i acurada que fa protagonistes aquelles qui viuen la terra i no els qui governen. Una terra, que gràcies a milers de dones valentes, s’obre camí llaurant llibertats.

Varios periodistas reflexionan sobre la diversidad de origen y etnia en los medios. Más allá de la eternización de la categoría de migrante, ¿por qué usamos la etiqueta y con qué objetivo? Las voces de los profesionales apuestan por una ampliación de la mirada con más diversidad y compromiso en las redacciones.

Ni en nom de la llibertat d’expressió ni de qualsevol altre sant podem empassar-nos tant de racisme, misogínia i homofòbia si realment considerem que la nostra professió és (o pretén ser) un pilar bàsic de qualsevol societat lliure i que vol ser també una eina de cohesió social i de respecte.

Diversos periodistes reflexionen sobre la diversitat d’origen i ètnia als mitjans. Més enllà de l’eternització de la categoria de migrant, per què fem servir l’etiqueta i amb quin objectiu? Les veus dels professionals aposten per una ampliació de la mirada amb més diversitat i compromís a les redaccions.

Hem estat testimonis de situacions d’extrema violència i abús cap a col·lectius vulnerables de persones migrants i racialitzades i la impunitat policial ha sortit a passejar més lliurement que mai. Els mitjans de comunicació, si bé han donat una resposta acceptable en la cobertura d’aquestes violències, han continuat sense revisar els discursos racistes implícits (o explícits) en titulars i reportatges.

Fa uns dies Lesbos va ser focus periodístic gairebé fins als nivells de 2016. Professionals de diversos mitjans cercaven testimonis a terreny, gairebé ningú tenia un equip cobrint la situació. Ha passat una setmana i per l’actualitat és com si l’illa s’hagués evaporat, com si el mar se l’hagués empassat també, igual que a tantíssimes persones. Hem passat del tot al res.

Com tantes altres vegades, el gremi va suspendre. Calia cridar-ho alt i clar. Als titulars, a la ràdio, a la televisió, arreu. La mort de Guillem Agulló va ser un assassinat feixista dissolt en una memòria impune, imposada amb titulars que parlaven de "baralles entre joves" i de "grups oposats". Ara, 26 anys després, encara cal parar un rodatge per pintades que criden ‘Sieg Heil SS’ a les localitzacions.

Quants de vosaltres, homes periodistes i fotoperiodistes, heu rebutjat participar d’una taula rodona, una conferència o una exposició pel fet no de no haver-hi dones? Quants realment estaríeu disposats a renunciar a un espai amb impacte mediàtic o reconeixement professional perquè no hi ha paritat?