Conceptes clau

L’Observatori del discurs de la discriminació als mitjans de comunicació 2017 parteix de la primera edició, anomenada Observatori del discurs d’odi als mitjans de comunicació 2016-2017, duta a terme per un equip de periodistes del Grup de Periodistes Ramon Barnils.

En aquesta ocasió, el focus d’anàlisi s’ha posat en quatre discriminacions:

Antigitanisme: Engloba totes les manifestacions de discriminació i odi ètnic dirigides específicament contra el poble gitano. Després del genocidi nazi, aquest col·lectiu continua molt estigmatitzat: les persones que el formen són vistes com a delinqüents i pateixen discriminació, odi, hostilitat i violència. L’antigitanisme es refereix més concretament a l’odi als costums i les tradicions que practica el poble gitano.

Aporofòbia: És el sentiment de rebuig, repugnància, por, odi i fàstic a la persona pobra, desemparada, mancada d’oportunitats, mitjans o recursos. Adela Cortina (1996, p.70) reflexionava sobre l’aporofòbia amb aquestes paraules: “no marginamos al inmigrante si es rico, ni al negro que es jugador de baloncesto, ni al jubilado con patrimonio: a los que marginamos es a los pobres.”

Islamofòbia: Es refereix al sentiment i actitud de rebuig, por, hostilitat, prejudici i tracte desigual cap a l’islam, les persones musulmanes i la seva realitat social. L’Observatori de la islamofòbia als mitjans, impulsat per l’IEMed I la Fundación Al Fanar, publica periòdicament anàlisis de notícies periodístiques d’aquest caràcter.

Xenofòbia: Hostilitat, rebuig o odi cap a persones estrangeres o percebudes com a tals. És un prejudici etnocentrista cap a la cultura, els valors i les tradicions de les persones estrangeres, i es manifesta des del rebuig, més o menys obvi, el menyspreu i les amenaces, la segregació i la privació de drets, i fins a les agressions i els assassinats. La xenofòbia va de la mà amb el Racisme: Cosmovisió, actitud, conducta i manifestació que suposi afirmar o reconèixer tant la inferioritat d’alguns col·lectius ètnics com la superioritat del propi. Les seves expressions més criminals es troben en l’esclavisme, l’apartheid o la neteja ètnica i l’Holocaust. Tanmateix, el concepte de “raça” en l’espècie humana no té sentit, així ho afirma la biologia molecular i la genètica de poblacions.

Tot i que els motius de discriminació són múltiples, en aquest estudi ens hem centrat en els discursos d’aquestes quatre discriminacions i hem deixat per a futurs estudis els discursos discriminatoris contra la comunitat LGTBIQA+ i els discursos masclistes i misògins, entre d’altres. En aquesta ocasió tampoc no ens hem centrat en l’odi ideològic contra els grups d’esquerra, antifeixistes o contra l’independentisme.
Cal mencionar també que els eixos de discriminació (gènere, color de pell, origen, orientació sexual, religió, ètnia, cultura, capacitat econòmica) són acumulables. En les discriminacions opera la interseccionalitat, amb la qual cosa una persona pot ser dona, musulmana i d’origen estranger, o una persona catalana pot formar part del poble gitano, entre altres exemples.

El dret a la igualtat i a la no-discriminació

Entenem com a discriminació allò aprovat pel Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides (Observació General núm. 18), que la defineix com a “tota distinció, exclusió, restricció o preferència basada en determinats motius, com són la raça, el color, el sexe, l’idioma, la religió, l’opinió política o d’una altra índole, l’origen nacional o social, la posició econòmica, el naixement o qualsevol altra condició social, i que tinguin per objecte o per resultat anul·lar o menyscabar el reconeixement, gaudi o exercici, en condicions d’igualtat, dels drets humans i les llibertats fonamentals de totes les persones”.

La Constitució Espanyola (CE) reconeix la igualtat de totes les persones (art. 14 CE) i el dret de no ser discriminat, connectat amb el respecte a la dignitat de la persona (art. 9 CE).

L’Oficina per la No-Discriminació de l’Ajuntament de Barcelona recull els instruments internacionals de protecció de drets humans referents al dret a la igualtat i a la no-discriminació per a evitar les situacions de discriminació i preservar l’accés als drets en condicions d’igualtat. Aquest precepte general d’igualtat és sovint interpretat com un principi que ha d’impregnar la resta de drets, de tal manera que no constitueix un dret en si mateix, sinó una obligació de comportament, de manera de fer, i que, per tant, s’ha d’aplicar sempre respecte als altres drets humans.

Per tant, quan una discriminació és motivada per una característica o més de les que construeixen la identitat d’una persona (o quan la persona agressora ho identifica d’aquesta manera), es parla d’un delicte d’odi i discriminació: són expressions d’intolerància i rebuig cap a les persones pel sol fet de ser diferents; són accions basades en el menyspreu vers la diferència.

El límit de la llibertat d’expressió són els drets humans

Sovint, quan es reflexiona sobre els discursos discriminatoris, es posa de manifest un debat en relació amb el principi fonamental de la llibertat d’expressió.

L’article 10 de la Convenció Europea de Drets Humans defensa que la llibertat d’expressió “constitueix un dels fonaments essencials d’una societat, una de les condicions bàsiques per al progrés i per al desenvolupament de cada home”.

Tot i això, en les societats multiculturals és necessari posar certs límits d’aquest dret per a garantir-ne d’altres, com el dret a la igualtat o a la no-discriminació.

Ara bé, en aquesta línia, la jurisprudència emesa pel Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) indica que, a més del pilar essencial de la llibertat d’expressió, cal preservar la tolerància i el respecte per la dignitat igualitària de tots els éssers humans. Reproduïm un dels casos del Tribunal que va en aquesta línia:

“[…] Tolerance and respect for the equal dignity of all human beings constitute the foundations of a democratic, pluralistic society. That being so, as a matter of principle it may be considered necessary in certain democratic societies to sanction or even prevent all forms of expression which spread, incite, promote or justify hatred based on intolerance …, provided that any ‘formalities’, ‘conditions’, ‘restrictions’ or ‘penalties’ imposed are proportionate to the legitimate aim pursued.” (Factsheet – Hate speech – June 2016; judici Erbakan versus Turquia, de juliol de 2006 § 56)”.

“[…] La tolerància i el respecte per una dignitat equitativa per a tots els éssers humans són els fonaments d’una societat democràtica i plural. És per això que com a punt de partida de certes societats democràtiques es considera necessari sancionar o fins i tot prevenir tota forma d’expressió que estengui, inciti, promogui o justifiqui un odi basat en la intolerància…, sempre i quan les ‘condicions’, ‘restriccions’ o ‘penalitzacions’ imposades siguin proporcionals a l’objectiu legítim que es persegueix.” (Factsheet – Discurs de l’odi – Juny 2016; judici Erbakan versus Turquia, de juliol de 2006 § 56)”.

És important alertar d’un perill pel que fa al binomi que formen el discurs d’odi i la llibertat d’expressió. Els òrgans o càrrecs que s’estan encarregant d’encausar els agressors per motius de racisme, xenofòbia, homofòbia, etc. estan emprant el mateix paraigua legal per a perseguir activistes de tots els colors polítics (especialment de l’espectre d’esquerres). És el cas de diversos procediments contra antifeixistes arran de fets que s’estan tractant com a delictes d’odi; l’acusació pretén equiparar-los amb la intolerància racista i xenòfoba, quan, de facto, estan dirigits no contra minories sinó contra actors en posició de poder.

Els discursos discriminatoris, quan són discursos d’odi, són delicte

En aquesta edició, com en la primera, l’estudi pren com a punt de partida “el reconeixement del racisme social i institucional com un sistema d’opressió que s’entrecreua amb les lògiques capitalistes i patriarcals”. En aquest sentit, alguns dels materials elaborats per a la primera edició són aplicables en aquesta edició. Podeu consultar aquí el marc teòric sobre els delictes d’odi, els discursos d’odi.

La línia que separa la discriminació i l’odi és fina. A diferència d’altres països, no hi ha en el Codi penal espanyol un capítol específic dedicat als delictes d’odi i discriminació.

Sí que els inclou des de 1995, i en permet la persecució, a través de la circumstància agreujant aplicable a qualsevol delicte, quan són “per motius racistes, antisemites o altra classe de discriminació referent a la ideologia, la religió o les creences de la víctima, l’ètnia, raça o nació a la qual pertanyi, el seu sexe, orientació o identitat sexual, malaltia que pateixi o discapacitat”(art. 22.4).

La principal causa que dificulta la persecució és la manca de formació i consciència de la gravetat d’aquest tipus de fets per part de tots els operadors jurídics i de les mateixes víctimes.

Periodisme (per a la convivència)

Els mitjans de comunicació són una de les tres elits simbòliques, juntament amb l’acadèmia i la classe política, que s’encarreguen de reproduir els discursos que discriminen per raó d’origen, color de pell, orientació sexual, gènere, religió, cultura o ètnia, tal com assegura Teun A. Van Dijk. Tenen el poder no només d’incidir directament en la creació de l’opinió dels lectors, oients i televidents, sinó que, sobretot, incideixen en la creació d’imaginaris del món en què vivim.

Així doncs, els mitjans de comunicació poden fomentar la por, el rebuig, els estereotips, les imatges negatives de l’”altre”, la compassió o la caritat, però també poden incidir a favor de la convivència, la tolerància, la resolució dels conflictes, el tractament digne dels actors i la denúncia de la vulneració de Drets Humans. És el que anomenarem “bon periodisme”, inspirat en el periodisme de pau de Johan Galtung (Recursos): és el periodisme que treballa per contextualitzar els fets, explicar-los en la seva complexitat, analitzar-ne les causes, humanitzar els actors i donar-los veu, i contrastar totes les informacions.

Ara bé, els periodistes generalment treballen immersos en unes dinàmiques de producció de les notícies protagonitzades per l’exigència de la immediatesa, la tendència a simplificar la realitat perquè sigui entenedora, la incapacitat —per manca de temps, recursos o voluntat— de contrastar les fonts d’informació, la falta de coneixement d’algunes temàtiques, les males condicions laborals, la manca d’inversió en investigació per part dels mitjans, etc. Totes aquestes dinàmiques de producció juguen en contra de la pràctica periodística.

Per contra, ajuda al bon periodisme el fenomen conegut com a Teoria de les esquerdes (Recursos), una visió de la cobertura mediàtica basada en el desbordament i l’elasticitat les ideologies dominants en els mitjans. L’explica el professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i director de l’Observatori de la cobertura de conflictes, Xavier Giró. Apunta a la competència entre mitjans com una de les claus per a entendre aquesta tendència: “[Els mitjans] també tenen enemics, enemistats i competidors. Quan aquests estan al govern, no costa entendre que els mèdia no trobin cap objecció per publicar informacions que perjudiquin els seus contrincants.” També, en la cerca d’audiència, “en atenció als segments contestataris o simplement solidaris (…), alguns mitjans cedeixen sistemàticament un cert espai a ONG perquè hi publiquin el que vulguin.” D’aquesta manera, en les esquerdes s’obre camí per a discursos emancipadors.