INCOMPLIMENT DEL COMPROMÍS D’ACOLLIDA DE PERSONES REFUGIADES PER PART DELS GOVERNS DE LA UNIÓ EUROPEA
A final de setembre, va expirar el termini de dos anys que s’havia marcat la Unió Europea (UE) per a reubicar 160.000 refugiats que es trobaven a Grècia i Itàlia, estats membres on arriben més persones que fugen de conflictes als seus països. L’incompliment havia estat flagrant: només s’havia acollit un 18% dels sol·licitants d’asil respecte del total que s’havien compromès a rebre. En el cas d’Espanya, un 14%. Nombroses organitzacions humanitàries i plataformes ciutadanes van aprofitar la data per a denunciar aquesta situació. Mostra: 63 notícies a 9 mitjans, del 24 al 30 de setembre.

La denúncia de les organitzacions humanitàries sobre l’incompliment de l’acord —vinculant— d’acollida, tant per part de l’Estat espanyol com de la resta de països membres, va aconseguir una àmplia cobertura mediàtica. El relat d’aquestes organitzacions es va colar a l’agenda dels principals mitjans de comunicació, a diferència d’altres notícies sobre moviments de població, com és el cas de la frontera amb Ceuta, en què s’acostuma a imposar el relat policial o governamental. El missatge va ser clar: de mitjana, la UE no havia complert ni amb una cinquena part del seu compromís, l’Estat espanyol estava per sota de la mitjana i milers de persones esperen encara als camps de refugiats, en una situació tant inhumana com injusta.

Atenció àmplia i desigual

Entre el 24 i el 30 de setembre, els mitjans analitzats van publicar 63 notícies sobre el tema. Destaca la diferència en el nombre de peces informatives: Telecinco, amb 21, representa el 33%; La Sexta, en canvi, només en va publicar una, fet que representa el 2%. Proporcionalment, els webs de les dues televisions han publicat el mateix nombre d’articles que en els altres dos temes d’aquest informe. És a dir, en general, publiquen moltes i poques notícies, respectivament.

En canvi, 20 minutos hi dedica una atenció especial (14 notícies, el 22%), en comparació amb la que atorga a altres qüestions. Aquesta sensibilitat pels moviments migratoris també queda palesa en el seu microsite Refugiados, fruit d’un conveni amb Oxfam Intermón i amb la Comissió Europea (CE).

Per la seva banda, paga la pena destacar que eldiario.es col·loca les informacions sobre aquest tema i altres relacionats amb les migracions a Desalambre, una secció sobre drets humans, en els subapartats Fronteras, Igualdad, Racismo, Derechos y libertades, i Desigualdad y pobreza.

El relat de les organitzacions humanitàries es va colar a l’agenda

Gairebé la meitat de les notícies analitzades se centren en la denúncia d’organitzacions humanitàries i en els actes reivindicatius d’associacions i plataformes ciutadanes:

  • “Oxfam Intermón lamenta que España es uno de los países ‘con mayor incumplimiento de la cuota de refugiados’” (Telecinco, 25/09/2017).
  • “CEAR pide que se cumpla con los refugiados porque el plazo de acogida no prescribe este martes” (20 minutos, 25/09/2017).
  • “Amnistía Internacional ‘rodea’ el Congreso con fotos de refugiados denunciando el incumplimiento de la cuota de acogida” (La Vanguardia, 26/09/2017).
  • “ACNUR pide a UE que siga reubicando solicitantes de asilo de Grecia e Italia” (El Español, 26/09/2017).
  • “El Colectivo Indignado de Valladolid se concentra el sábado para denunciar el incumplimiento de acogida a refugiados” (20 minutos, 25/09/2017).
  • “Una quarantena de gironins protesten per l’incompliment de la quota de refugiats del govern espanyol” (CCMA, 28/09/2017).

El relat de les ONG i entitats del tercer sector es va colar a l’agenda. Alhora, impregna les intervencions que aquells dies van protagonitzar alguns partits polítics de l’oposició, certs governs autonòmics i la Xarxa Internacional de Ciutats Refugi. Aquesta circumstància contrasta amb el seguiment d’altres casos de migracions, com el de la frontera de Ceuta, en què la versió policial acostuma a ser l’única font d’informació. Esbrinar les causes d’aquesta paradoxa requeriria una anàlisi profunda en relació amb la Teoria de les esquerdes (Recursos) de Xavier Giró, periodista i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona, segons la qual “es filtra un discurs, amb mancances, però que denuncia els abusos, la guerra i les vulneracions dels drets humans”.
Els mitjans van tractar al llarg de la setmana altres temes en un ple al Congrés dels Diputats, on es va debatre aquesta qüestió, la reprovació dels ministres de l’Interior i d’Exteriors espanyols i la proposta de la Comissió Europea d’acollir 50.000 persones més.

La negativa d’Hongria d’adquirir qualsevol compromís d’acollida també pren certa rellevància en les informacions, i crida l’atenció el tractament que en fa El Español: “Los húngaros votarán sobre acoger a millones de refugiados en la UE” (28/09/2017). D’aquesta manera, es presenta l’opció de decidir d’alguns ciutadans de la UE i s’obvia el fet que el dret internacional obliga els estats a acollir. En aquest context recordar que la majoria d’estats del món han ratificat la Convenció de 28 de juliol de 1951 relativa a l’estatut dels refugiats i el protocol corresponent de 1967, i estan obligats a acollir i protegir aquestes persones. El dret d’asil és un dret humà fonamental recollit en l’article 14 de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 i en la Carta de Drets Fonamentals de la UE de 2007.

L’absència de testimonis i la fugida endavant de la Unió Europea

El 73% de les informacions estan redactades a partir de teletips d’agències de notícies, fet que contribueix a l’homogeneïtat de la cobertura mediàtica, amb algunes excepcions. Destaca el cas de El País, en què totes les peces estan signades per un periodista. Pel que fa als portals de eldiario.es, Nació Digital i El Español, com a mínim la meitat de les notícies les firma un periodista o bé redacció. En canvi, en els casos de 20 minutos, La Vanguardia, La Sexta i Telecinco, totes les notícies (100%) les firma una agència de comunicació.

Com s’ha dit abans, el missatge és clar i, en general, es presenta de manera senzilla: amb les xifres clau posades en context (“El Gobierno solo ha recibido el 11,4% de las personas que se comprometió en 2015 al cumplirse el plazo”, a El País, 24/09/2017). Tot i això, en alguns casos només es fa referència a l’acord assolit dos anys abans i no s’aprofundeix en fets i decisions clau com l’acord amb Turquia, les mesures d’expulsió de persones indocumentades que es continuen aplicant —com les devolucions en calent— o la persistència dels conflictes oberts als països d’origen de les persones que busquen refugi.

Malgrat que es dona veu a entitats que defensen els seus drets, crida l’atenció l’absència de testimonis de persones afectades. Només un reportatge de Telecinco se centra exclusivament en la història d’una persona reubicada des de Grècia: “Me gusta España porque es como Siria antes de la guerra” (Telecinco, 25/09/2017). A banda d’aquesta, únicament se’ls dona veu en un parell d’articles més:

“’Pido a toda Europa que abra sus puertas a las personas refugiadas’”, ha indicado Suad, quien huyendo de la guerra de Siria cruzó el Mediterráneo hasta llegar a Grecia. ‘La gente se está muriendo en Siria y en el mar’, ha recordado. Por su parte, Rafid, procedente de Irak, país que tuvo que abandonar con su mujer y sus dos hijos debido a la guerra (…)” (eldiario.es, 25/09/2017).

“Dentro de ese 11 por ciento de refugiados que sí han llegado a España gracias al programa de reasentamiento se encuentra Nedal, un joven sirio que tras no poder continuar con sus estudios en su país por la guerra se mudó al Líbano y después entró en el programa para poder llegar a España” (Telecinco, 25/09/2017).

En algunes de les notícies emeses per televisió, a les quals enllacen alguns articles, sí que s’entrevisten persones afectades. És el cas de “Stop Mare Mortum denuncia al Gobierno ante el Supremo por incumplir la cuota de acogida de refugiados”, (La Sexta 27/09/2017)

Ocorre el mateix amb vídeos cedits per organitzacions, com el de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat: “CEAR pide que se cumpla con los refugiados porque el plazo de acogida no prescribe este martes” (20minutos.es, 25/09/2017).

En molt poques ocasions apareix la veu del Govern espanyol per a explicar com ha gestionat la situació. No va fer cap declaració ni cap valoració de l’estat de l’acord motu proprio. Va guardar silenci. Trobem unes declaracions, l’origen de les quals és el debat en un ple del Congrés dels Diputats, arran d’una interpel·lació d’algun partit de l’oposició.

En el cas de la UE, a banda de ser la font de les xifres, la seva presència està lligada a l’anunci que va fer l’endemà de l’incompliment: “La Comissió Europea proposa un pla per acollir 50.000 refugiats més” (TV3, 27/09/2017). Aquest tema va entrar, aleshores, en competència amb les peces sobre la denúncia de l’incompliment i els reportatges en profunditat, i va guanyar espai als mitjans. Aquest fet va contribuir a crear confusió per la difusió d’una notícia positiva enmig d’una crisi de desprestigi pel fracàs de l’acord d’acollida.

Tant en les informacions sobre la presentació del nou pla com en altres informacions en les quals se’n parla, s’observa, sovint, una reproducció acrítica del llenguatge que utilitzen els representants europeus en matèria de migracions, com en el cas de “Brussel·les emplaça els estats membres a continuar complint a partir d’aquest dimarts les seves obligacions” (TV3, 27/09/2017).

En detriment d’una perspectiva de drets humans i de justícia internacional, es posa èmfasi en “l’entrada il·legal” de persones: “no se admitirá a nadie que haya puesto un pie ilegalmente en la UE” (El País, 26/09/2017). També en la solidaritat: “’No podemos detener la solidaridad hacia esa gente que está desesperada (…)’, ha dicho Avramopoulos” (Telecinco, 27/09/2017). Presentar el fet d’acollir com un acte de solidaritat és un greu i perillós error que pot influir a desviar l’atenció sobre la responsabilitat dels governs que no han complert amb el compromís que van adoptar.

“Com si fossin immigrants econòmics”

Quan els mitjans es refereixen a les persones afectades, predomina la denominació de refugiats o persones refugiades. Altres paraules força utilitzades són sol·licitants d’asil i refugi, migrants, immigrants o asilats. En general, aquests substantius s’usen com a sinònims. D’altres, tot i que són minoritaris, tenen fortes connotacions o contribueixen a deshumanitzar i despersonalitzar els afectats: “La Plataforma SOS Refugiados pide a España que reciba todo el cupo fijado por la UE” (eldiario.es, 25/09/2017); “CEAR denuncia el ‘gran fraude’ del proceso de acogida a refugiados y asegura que ‘sigue habiendo perfiles’ para reubicar” (Telecinco, 25/09/2017).

En termes legals, la condició d’una persona immigrant i la d’una refugiada és diferent. Tal com explica ACNUR, els refugiats “són persones que fugen dels conflictes armats o de la persecució (…), han de travessar fronteres internacionals per buscar seguretat en països propers”. D’altra banda, descriu els migrants com a persones que “escullen traslladar-se no a causa d’una amenaça directa de persecució o mort, sinó principalment per a millorar les seves vides en trobar feina o educació, per reunificació familiar, o per altres raons”.

Alguns dels articles d’aquest informe posen un èmfasi especial en aquesta diferenciació perquè es reprodueixen les declaracions de representants d’organitzacions ciutadanes i humanitàries: “hi ha les persones que entren dins el pla estatal i que tenen una sèrie de facilitats, i de l’altra, els que arriben de manera clandestina. Aquests últims ‘s’han de buscar la vida’ a casa nostra ‘com si fossin immigrants econòmics’” (TV3, 28/09/2017); “se trata de una de las situaciones de migraciones más complejas del mundo, en la que los refugiados viajan junto a inmigrantes por rutas peligrosas” (eldiario.es, 25/09/2017); “los ciudadanos podrán participar subiendo a las redes sociales una fotografía con los brazos abiertos para pedir a sus gobernantes que protejan a migrantes y refugiados” (Telecinco, 27/09/2017).

La Comissió Europea recorre constantment a aquesta diferenciació: “El éxito del acuerdo con Turquía para que contuviera el paso de irregulares hacia Grecia —el tráfico ha caído un 97%— y el hecho de que a Italia lleguen sobre todo inmigrantes de carácter ‘económico’ y no refugiados que huyen de conflictos, son los principales argumentos que esgrime la Comisión para explicar el baile de cifras” (Telecinco, 25/09/2017); “segons la Comissió Europea, moltes persones arribades són immigrants econòmics que no compleixen els requisits per ser considerats refugiats” (CCMA, 27/09/2017).

És evident que ambdós termes fan referència a realitats diferents des del punt de vista legal. Les persones que sol·liciten asil i poden convertir-se en refugiats també tenen la cobertura de la legislació internacional, i els països en els quals sol·liciten protecció tenen la responsabilitat de respondre-hi d’acord amb aquest marc.

El periodista Agus Morales, director de la revista d’informació internacional 5W, es preguntava en un article per a què servia aquesta diferenciació, i plantejava: “En el mundo hay unos 232 millones de migrantes. (…) ¿Cuántas de estas personas reunirían las condiciones para pedir asilo? Es difícil discernir la migración económica clásica de los movimientos de población forzosos en el contexto actual de transformación de la violencia. Y también es un error asumir que siempre son los más pobres los que deciden emigrar.”

Es fa palès que la dicotomia de les persones migrants (immigrant versus refugiat) és reduccionista, ja que la realitat no es redueix a qui busca una feina i a qui sol·licita asil en un país estranger, i l’ús acrític del llenguatge pot contribuir a alimentar la idea que els refugiats són bons i els qui migren voluntàriament, amb tots els matisos que aquest adverbi pot tenir, dolents.

Articles Relacionats