El periodisme impacta innegablement sobre l’opinió pública, per bé i per mal. Pot ser una eina de criminalització directa, fent ús de connotacions negatives i un llenguatge poc acurat, i posar en risc la convivència i la salut social. A continuació ho analitzem a partir del reportatge d’El Periódico del 24 de febrer de 2019 amb l’article “Els adeptes d’una confraria islàmica senegalesa aconsegueixen el control del top manta a Espanya”. Un titular que va ser desmuntat en roda de premsa pels representants de Bidayatul Xitma, la Federació de Dahires Murids de Catalunya, qui asseguren que la informació que exposa el titular és falsa, com així ho va cobrir Públic.

 

Informacions de postveritat: falses

Si el periodista que firma la notícia hagués preguntat a una persona experta en societats africanes de ben segur que li hauria explicat que la confraria murid no és “la confraria de l’islam més gran al sud del Sàhara”; que no és “integrista”, adjectiu contrari al que es llegeix immediatament després, “moderada”. També, que no és l’única confraria que existeix al Senegal, que n’hi ha d’altres: Layenne, Hadriya o Tijanyya, i que no,  no tots els venedors ambulants són murids i practicants. I finalment, que les federacions de dahires espais de reunió, autoorganització i culte, sense ànim de lucre de Catalunya, Madrid i Andalusia no “lideren” res, simplement són les més nombroses en tant que és on es concentra més població d’origen senegalès.  

L’article d’El Periódico vincula les donacions que es fan a la confraria als beneficis de la venda ambulant, una activitat que practica menys d’un 5% dels senegalesos arribats a l’Estat espanyol, segons l’Associació Catalana de Residents Senegalesos. A les dahires s’hi reuneixen persones amb molts altres perfils. És cert que el periodista fa un intent de matisar, però és un pas en fals: “No todo el dinero procede de la manta: en la costa cantábrica hay también dahiras de senegaleses enrolados en barcos de pesca”, afirmació que reforça i perpetua l’estereotip que els senegalesos es dediquen a dues activitats (precàries): la pesca i la venda no autoritzada, quan hi ha altres realitats invisibilitzades que trenquen completament amb l’estereotip.

 

Connotacions negatives i deshumanitzadores

Al text s’hi concreten alguns valors humans positius, però són presentats sota uns elements de titulació que transmeten just el contrari. Es parla de solidaritat, de no-violència, d’entrega col·lectiva a un projecte, d’ajuda mútua, de treball en equip, i també que els membres del col·lectiu “comparteixen cases, menjar i alguns serveis”, però els titolets de la notícia («Compartir por ley» i «Violar la ley») fan referència a una suposada existència d’una llei estricta que sotmet els venedors ambulants.

L’article inclou acusacions greus al col·lectiu, que és definit com a “organització criminal” per unes fonts policials anònimes. S’acusa la confraria murid d’estar al darrere d’un negoci amb estructura, comandaments, recaptació i blanqueig. Es diu que no són màfia però quasi, només perquè no hi ha assassinats pel mig: «Las fuentes consultadas no llaman mafia a las redes de manteros, porque no las cataliza la amenaza de muerte». Però el periodista, agafant l’argot policial, utilitza un concepte estrictament lligat a les xarxes mafioses italianes: omertà, codi d’honor de la màfia siciliana. També es parla de blanqueig de capitals, a partir del fet que els venedors donen 60 € de mitjana a l’any (5 € al mes) a les confraries murids.

S’utilitza un vocabulari que remet a una secta: “adeptes”, “control”, “ordre”, “jerarquia”, “autoritats religioses”, “submissió”, “lideren” o “treballen sense protestar”. També s’usen adjectius que magnifiquen la presència dels venedors ambulants a l’espai públic: “caravanes de manters”, “guerres urbanes”. Es deshumanitza els venedors ambulants: “bandades d’estornells”, metàfora que els converteix en animals que s’escapen i es mouen per l’espai públic. (Els estornells són ocells de color fosc que es caracteritzen per desplaçar-se en grans estols de centenars d’exemplars i volar de forma sincronitzada.) Se’ls adjectiva de forma despectiva: “buhoneros negros”, i se’ls infantilitza: “El manter no té consciència d’il·legalitat […] ni comprèn el concepte de propietat industrial”, “Ell no assimila que estigui sent explotat…”.

 

 

Connexions malintencionades

A la portada impresa del dia en qüestió, la notícia que ens ocupa és una de les exclusives del dia. El titular apareix en gran sota la imatge d’un aldarull violent a Veneçuela. A primer cop d’ull això fa que el contingut del titular s’associï amb la violència i, inconscientment, amb el terrorisme catalogat diàriament i erròniament pels mitjans com a “gihadista” o “islàmic”, com ja vam analitzar en aquest article.

Al llarg de l’article es barreja i confon l’activitat dels manters amb la seva espiritualitat. Una associació no té obligació de respondre per les activitats professionals que desenvolupin els seus associats en la seva vida privada, i tampoc no ha de definir-se a partir d’això. L’article no es limita a informar que «alguns venedors ambulants són adeptes a una confraria islàmica senegalesa», sinó que argumenta que la confraria i els seus adeptes controlen el negoci, fet que comporta unes conseqüències molt diferents.

 

Ús poc acurat de la terminologia religiosa

En un quadre destacat, al final de l’article, s’hi concreten “Los diez mandamientos del mantero”, als quals no se’ls atribueix cap font. En global, els deu punts presenten el muridisme de forma sectària, com si hi hagués una llei estricta i inviolable al darrere que sotmetés els seus adeptes.

Hi ha un ús i abús de conceptes religiosos desconeguts pel públic general, són conceptes complexos que no s’expliquen i es presenten mal contextualitzats: “jebelu”, “kidma”, “marabú”, “morabit”, “xeics”, “gulú”, “dachar”. Es tracta d’un ús incorrecte de terminologia religiosa per part de l’autor de l’article, que se suma a la manca de rigor a l’hora d’escriure els noms dels líders espirituals: s’escriu Ahmadou Bamba, no *Amadú Bamba; Mountakha Mbacké, no *Moutkha ni *Moutakha; Serigne Mame Mor Mbacké, no *Serigne Mamora Mbacke.

 

 

Fonts poc contrastades i vulneració de la presumpció d’innocència

Tota la teorització del periodista se sosté sobre una informació vaga que prové de “fonts de la Secció de Propietat Intel·lectual i Industrial de la Policia Nacional”. S’assumeix com a veraç i no es contrasta amb fonts expertes o testimonials directament involucrades i coneixedores del context que es vol explicar, les quals estan a l’abast de qualsevol periodista, com poden ser els representants de les dahires o els mateixos portaveus del Sindicat Popular de Venedors Ambulants. Les fonts secundàries que apareixen al final del reportatge no aporten cap matís o contrast, simplement reforcen la idea d’explotació i criminalització dels venedors ambulants.

Només s’hi troba una font d’última hora que emet dos missatges clars que desmunten tota la tesi: “No som violents” i “la venda ambulant és supervivència”. Es tracta d’Ababacar Thiakh, president de la Federació de Dahires de Catalunya, Bidayatul Xitma. Thiakh va veure la notícia accidentalment publicada a la web d’El Periódico dues setmanes abans del seu llançament. En veure que l’enllaç havia aparegut i desaparegut sobtadament, va contactar el periodista alertant-lo que aquella informació era falsa i demanant-li educadament que no la publiqués. En veure que no entrava en raó, Thiakh va enviar al periodista que firma l’article un document amb més d’una vintena de correccions. El periodista va decidir incloure’l com a font del reportatge sense consultar-lo, i no va acceptar la major part de les seves correccions. El Periódico mateix ho reconeix en un comunicat emès dies després de la publicació de la notícia: “Top Manta: información frente a descalificaciones”.

A banda de la gravetat que impregna aquesta mala pràctica periodística, es vulnera el dret a la presumpció d’innocència. No apareix el mot «presumptament» en tot l’article i s’usen formes verbals presents en comptes de condicionals: “los muridís tienen una presencia monopolística en esta modalidad”, “esa organización es criminal porque…”, “se han hecho con el negocio”.

En definitiva, la peça que ens ocupa presenta un tractament irresponsable i volgudament criminalitzador, que no té en compte les conseqüències que es deriven de la publicació d’una informació policial no contrastada ni s’esforça per usar fórmules que preservin la presumpció d’innocència, tant dels murids com dels venedors ambulants.

 

 

*Muridisme: confraria musulmana sufí particularment present al Senegal i Gàmbia, fundada a l’inici del s. xx per Cheikh Ahmadou Bamba i fonamentada sobre el valor del treball. Va ser una força de resistència durant l’època colonial i avui dia té un paper econòmic i polític important a la regió de l’Àfrica de l’Oest.