Vilanovina de 40 anys, comunicadora, col·laboradora de diversos mitjans, com Público, i activista estètica, Desirée Bela-Lobedde també és autora de Ser mujer negra en España (Plan B), editat l’any passat. La seva activitat, tot i que no li agradi l’etiqueta, l’ha convertit en una referent de la comunitat afrodescendent de l’Estat. En els seus textos retrata el racisme quotidià. L’entrevistem per parlar, precisament, d’un racisme que veu “més sofisticat” però que en cap cas ha desaparegut de la societat, de la necessitat d’actuar activament per combatre’l i del paper que tenen els mitjans o els feminismes. 

 

Vas créixer a Vilanova i la Geltrú en una època, els anys vuitanta, en què hi havia poques persones negres a Catalunya. Quan comences a ser conscient de l’existència del racisme? 

Jo no n’era conscient o no li posava el nom de racisme. La primera vegada que algú em va insultar dient-me “negra” no sabia que allò era una qüestió de racisme, però evidentment algú et fa notar que ets diferent. I a partir d’allò veus i vius que la gent fa broma sobre el color de la teva pell, et canten cançons i fan mofa, però fins que no arribes a una edat més avançada no t’adones que allò són conductes racistes. 

 

L’institut va ser una etapa especialment dura, en el sentit que pel fet de ser dona i negra segons la mirada dels altres havies de complir uns determinats estereotips… 

Sí, justament era això. Va ser quan em vaig trobar fora de l’entorn conegut de l’escola, amb gent que intentava fer-me encabir en la seva idea del que era una persona negra. Havia de ser musulmana, perquè Malcolm X era musulmà, havia de jugar a bàsquet, que ho feia des dels cinc anys i perquè era un esport que m’agradava, havia de fer tota una sèrie de coses. Va ser un sentir que la gent intentava esbrinar si això encaixava en el seu estereotip de persona negra. 

 

La societat catalana ha avançat en aquest àmbit o es mantenen molts estereotips? 

S’avança, però no és un progrés lineal d’avançar sempre. A Catalunya es dona el fet que moltes vegades, quan es veu una persona negra, directament tothom se li adreça en castellà. No hi ha aquesta consciència que pot entendre i parlar perfectament el català. M’hi trobo moltes vegades, que la pell fa com de barrera. Et veuen amb més melanina i directament, encara que siguin persones catalanoparlants, et parlen en castellà. Això em va passar recentment al peatge de Martorell. La màquina no m’acceptava la targeta i va venir un home i intentava parlar-me en anglès, i li vaig contestar en català, però crec que no em va sentir prou bé i em va seguir parlant en anglès. Finalment, quan em va entendre, es va disculpar. 

 

Això seria un exemple de manual del racisme quotidià que retrates al teu llibre, Ser mujer negra en España. En el teu dia a dia, com més es manifesta?

Per a mi l’important és que no s’han d’entendre aquestes situacions com a anecdòtiques o puntuals, sinó que formen part de tot un sistema de negació de la identitat de moltes persones. La setmana passada, per exemple, vaig anar al centre de salut perquè a la feina hi havia hagut un cas de varicel·la i ens havíem de posar la vacuna triple vírica. A la dona del taulell li vaig dir: “Vinc a posar-me la vacuna de la triple vírica”. Però ella va sentir vacuna, em va veure negra i em va adreçar directament a medicina tropical. Al cap d’una estona vaig preguntar i no, no era allà. Però m’havien vist i devia pensar que en ser negra viatjava al meu país d’origen. És no escoltar més enllà del que tu tens al cap. 

 

Suposo que amb actituds com aquesta, la societat et segueix fent sentir diferent. 

Tendim a pensar que pel fet que la societat evolucioni, les opressions desapareixen, i jo crec que més que desaparèixer, se sofistiquen. El racisme i la discriminació que patim ara és molt més subtil i moltes persones diran que no cal que t’ho prenguis així. Això és perquè tenim identificades com a racistes les expressions màximes, l’agressió física i la verbal, i creiem que tota la resta no ho és i que són coses que a mi em molesten “perquè tinc la pell molt fina”. Però són demostracions del que et dic, que la societat avança i el racisme ja no és tan explícitament obert, sinó que és més subtil i es manifesta amb aquest tipus de conductes. Que sempre hi són. Hi continua havent maneres d’expressar aquest sentiment de “tu no ets d’aquí”. Evidentment que hi ha racisme, que forma part d’aquest sistema, de la societat. S’acabarà? No ho crec o, com a mínim, penso que no ho veuré.

 

Parles de la fragilitat blanca per reflectir quan algú, per exemple, llegeix el teu llibre o parla amb tu o altres persones negres i es veu reflectida en un mirall que l’incomoda. 

Et faré l’analogia amb el masclisme. Pots ser un home amb una sensibilitat, ser conscient que hi ha una problemàtica i vivim en una societat patriarcal. I segurament t’haurà passat alguna vegada que una dona t’ha pogut assenyalar una conducta o un comentari masclista. En aquell moment et sents interpel·lat i veus que t’assenyalen una conducta desagradable i vols rectificar. I amb el racisme passa el mateix. Amb el masclisme hi ha homes que quan els assenyalen aquestes conductes van més enllà i comencen a informar-se, a llegir sobre feminismes i sobre el patriarcat i totes les imbricacions i implicacions que té. S’adonen que el patriarcat és un sistema que ens oprimeix a tots i totes des de fa molt de temps. I allò produeix un canvi en ells. Però també hi haurà el paio al qual li serà igual, que et dirà feminazi i tot això. 

Amb el racisme passa el mateix. Hi ha persones que se senten interpel·lades, perquè mai s’ho han qüestionat i ningú els ho havia assenyalat. I diuen que “això m’ho he de mirar, perquè m’estan oferint un punt de vista nou, que jo ni tan sols m’imaginava”. Fan aquest exercici de deconstruir-se i iniciar un procés de transformació. Però també hi ha persones que es queden amb el fet que jo em faig la víctima o que la racista soc jo o tot un seguit de justificacions per no fer una mica d’autocrítica i reconèixer els fets. 

 

Parlaves abans d’un racisme més sofisticat, però encara n’hi ha de més gruixut. Un exemple seria una pràctica de racisme institucional com són les identificacions policials per perfil ètnic, que són il·legals, però que es mantenen, com veiem any rere any en els informes de SOS Racisme. Segur que t’aturen més que a mi. 

Doncs sí, però com que jo no paro gaire per Barcelona, no em veig tant en aquest focus. Però evidentment, a tu com a home blanc per què t’hauria de parar la policia? Representes alguna manera de perill? Es fan aquestes identificacions perquè se’ns considera persones perilloses i ens diuen que és per la seguretat de la societat. Però jo formo part de la societat i en el moment en què la policia, per sistema, té la potestat d’aturar-me pel carrer això té un cost emocional, perquè a través de les mirades de la gent veus com confirma els seus estereotips. Si per garantir la seguretat de la societat la meva pròpia seguretat s’ha de veure compromesa, doncs què vols que et digui, no m’agrada gens. 

 

Què en penses, de l’emergència global de l’extrema dreta, amb discursos clarament racistes i que també condicionen l’agenda de bona part de la resta de partits? 

L’efecte Vox per a mi va ser molt “que viene el lobo”, amb la desgràcia que s’ha anat naturalitzant molt la seva presència. Al principi em vaig espantar molt i amb les amigues mestisses i negres deia “vull marxar d’aquí, vull fotre el camp”. Però després t’atures a pensar-ho fredament, i realment, Vox l’únic que ha fet és visibilitzar quelcom que ja hi era. Fa uns discursos que ja es donen en el dia a dia i ja es donaven amb governs socialistes o de dreta més moderada, perquè mai ningú ha pres mesures reals i efectives contra el racisme, la xenofòbia i el discurs de l’odi. És preocupant que agafin força i es legitimen aquests discursos, però és que ja existien, no diu res de nou. 

Vinc amb una opinió molt impopular, i és que com que Vox també atempta contra drets d’altres col·lectius que ja estaven consolidats, com les dones o la comunitat LGTBI, per això ara hi ha por, perquè aquests col·lectius se senten amenaçats. Però els col·lectius de persones afrodescendents o africanes sempre han tingut la mateixa por, perquè mai s’han dut polítiques per regular les opressions i les discriminacions que patim. 

 

Com s’ha de combatre aquesta emergència?

Crec que depèn de la pressió que es faci a nivell social. És per aquí per on pot començar el canvi. Torno a fer la comparació amb el masclisme. Si tenen ressò tots els casos com el de “la Manada” que van sortint és perquè hi ha una mobilització social molt bèstia, però en els casos de racisme no es dona amb la mateixa força. La gent no s’hi identifica i creu que amb declaracions que no és racista és suficient… El que necessitem és una societat antiracista, no una societat no racista. Si et consideres no racista, no actues i si no ho fas, també estàs actuant, perquè estàs permetent que es perpetuïn les conductes i els comportaments racistes. Tota la societat hauria de fer un gir cap a l’antiracisme i que la gent se signifiqui i actuï. 

 

En la sensibilització i la denúncia els mitjans hi haurien de tenir un paper clau, si bé en moltes ocasions tenen el rol contrari i contribueixen a estigmatitzar i criminalitzar. Denuncies el biaix dels mitjans i també que hi ha poques persones racialitzades. 

Molt poques. Al final és això, les conseqüències d’aquesta hegemonia, d’aquesta supremacia blanca que ho impregna tot i que limita l’accés a un determinat nivell de la societat a les persones que no són blanques. En el moment que en un mitjà hi ha persones racialitzades o, prefereixo parlar del meu col·lectiu, africanes o afrodescendents, la narrativa canvia tremendament. El tractament de les notícies és un altre. Però mentre siguin les persones blanques les que estan parlant d’altres comunitats, sense tenir-les en compte, doncs es continuaran perpetuant els estereotips i tots els prejudicis que la societat ja arrossega des de fa segles. 

 

Persones com tu podeu tenir un paper de referents per a les joves generacions d’afrodescendents? 

No em sento gens còmode amb l’etiqueta de referència. S’han donat les circumstàncies així i estic trobant la possibilitat d’expressar el que sento i el que sent una part important de la comunitat afrodescendent. I així ho veig en els missatges que rebo de dones de totes les edats, que es veuen reflectides en el que expresso. Sé que tinc aquest rol pel feedback que rebo, pel retorn que em donen persones de la comunitat. Com la Lucía [Mbomio], el Moha Gerehou… Som molta gent expressant coses de la comunitat i en un moment donat dius que hi estic d’acord. I encara que no vulguem ho fem [tenir el rol de referents].

 

En el teu activisme hi ha una evolució que ha implicat, d’entrada, un procés personal de descolonització. Entre altres qüestions, es materialitza en deixar d’allisar-se els cabells perquè torni al seu estat natural. Fins a quin punt és important aquest activisme estètic per fugir d’un cànon de bellesa que us ve imposat?

La setmana passada El País va publicar un reportatge sobre Michelle Obama, que ara està començant a portar el seu cabell natural. Quan era primera dama l’hem vist amb el cabell tractat amb productes químics per allisar-lo. I en el reportatge reconeix la pressió que implica haver de sotmetre’s a uns tractaments tan agressius per entrar en un cànon que no és el nostre. Prendre consciència d’això i allunyar-se de la toxicitat d’aquests productes ja no és una qüestió només de descolonitzar-se i reforçar la pròpia identitat, que també, sinó una qüestió de salut. Pura i dura. Deixo de fer servir aquests productes que són tòxics. Que porten lleixiu i ingredients que es fan servir per netejar aigües residuals. Són productes corrosius.

 

Has fet molts vídeos sobre com cuidar els cabells en el seu estat natural. Suposo que deurien generar molt de feedback.

Sí. Ara ja fa molt de temps que no publico aquest tipus de contingut, però va ser una de les coses que em va fer adonar de la importància de descolonitzar-nos el cos. Jo compartia tutorials per pentinar-se, ressenyes de productes per cuidar-se els cabells, i la majoria dels comentaris que rebia no anaven tan adreçats a coses com ara “aquest producte el conec i el faig servir”, sinó en la línia de “des que et llegeixo m’estic reenamorant del meu cabell, estic aprenent a tenir-ne cura i això em permet guanyar autoestima i tenir més seguretat”. 

 

Crec que la relació amb les teves filles va ser un element d’activació, oi? 

Sí, definitivament. Jo tenia molt clar que si era mare de nenes no els allisaria el cabell, sinó que el portarien natural i no els faria passar pel que jo vaig passar tants i tants anys. Va ser el revulsiu, era una qüestió de ser conseqüent. El que no puc fer és anar dient a les meves filles quin cabell més bonic que tens si jo me l’estic allisant. I el pas era deixar de passar jo per aquests processos, tenir el cabell en el meu estat natural i predicar amb l’exemple.

 

En algunes entrevistes has manifestat que la lluita antiracista té un paper residual en el moviment feminista. No sé si després de les crítiques que van fer alguns col·lectius el 2018 has notat canvis en aquest sentit durant el 2019.

No. Sí que és veritat que en els moviments feministes més de base sí que hi ha cada cop més dones prenent consciència del fet que la interseccionalitat és un dels fonaments de l’afrofeminisme i parlen d’aquesta conjunció de diferents opressions que operen sobre els cossos de les dones negres. Però conforme vas pujant nivells això desapareix, es dissol i queda com una qüestió residual, que moltes vegades no es vincula amb el feminisme, en el sentit que racisme és racisme i feminisme és feminisme, i el racisme no té cabuda en el feminisme. Com deia la Sojourne Truth el 1851, “no soc jo una dona?”, i si tinc problemes de racisme per ser dona i negra, si aquest feminisme que creu que té la legitimitat i el poder de representar-nos a totes no ho té en compte, doncs aleshores jo no vull aquest feminisme. 

No vull que cap feminisme em representi. Però està bé que aquest feminisme no em pugui representar, perquè jo tinc capacitat d’autorepresentació i com a dona negra amb les meves companyes hem de ser capaces de lluitar pels nostres propis interessos i des de les nostres pròpies veus i experiències desenvolupar un discurs i construir el nostre pensament polític. No cal que una dona blanca vingui a representar-me, perquè ella no té les mateixes experiències que jo, igual que jo no tinc les mateixes experiències que una dona gitana, una dona trans, una treballadora sexual o una dona amb experiència migratòria. Per això parlo de feminismes i no de feminisme. Ja està bé que el feminisme blanc no em pugui representar, perquè jo no necessito que ho faci, el que necessito és que no em negui d’entrada. O quan jo faci reivindicacions o assenyali dins el moviment feminista conductes racistes, que aquest feminisme tingui la capacitat de fer autocrítica en lloc d’acusar-me a mi de voler causar ruptura i escissions dins el feminisme.