La majoria de persones que participen en la primera enquesta d’#AlertaMitjans detecten discursos discriminatoris cap a minories, dones i migrants. L’ús del llenguatge que no vetlla per la convivència i la construcció de grups vulnerables com a enemics per part dels mitjans, males pràctiques més normalitzades a les quals cal fer front.

 

1.698 persones van participar en el primer test de l’Observatori d’Actualitat dels Discursos Discriminatoris als mitjans. D’aquestes, un 80 per cent es va situar al bloc de participants que tenien especials habilitats per detectar exemples de discursos discriminatoris, en obtenir més d’un 75% d’encerts a les preguntes de l’enquesta. Així doncs, la majoria de les persones que van fer el nostre primer test han demostrat amb escreix tenir una mirada crítica a l’hora de consumir informació. És una bona notícia que des de l’equip de l’Observatori d’Actualitat dels Discursos Discriminatoris estem contentes de poder explicar.

 

Especial atenció a minories, menors i dones

D’entre les pràctiques periodístiques que necessiten millorar que els participants han detectat, destaquen la protecció de les minories ètniques, els infants i les dones. En primer lloc, pel que fa a l’antigitanisme, la gran majoria té clar que aportar característiques dels actors, especificant que és d’ètnia gitana, no és rellevant per entendre millor l’esdeveniment i, si la notícia és un succés, pot contribuir a la creació d’estereotips negatius cap a una comunitat sovint estigmatitzada als mitjans de comunicació. Tampoc és necessari —i així ho va veure la major part de la gent enquestada— fer esment de la nacionalitat de les persones que apareixen a les notícies, perquè el país d’origen —com tampoc ho és la religió, el color de la pell o l’orientació sexual, per exemple— no és determinant per entendre una informació, ni l’explica ni la justifica.

En segon lloc, el 92% de la gent va detectar que al titular “Detingut un cura espanyol a Veneçuela per mantenir relacions sexuals amb una nena de 12 anys’, en realitat el mitjà hauria d’haver-se referit a “abús sexual”. Quan es parla de menors d’edat no s’accepta la utilització del concepte “relacions sexuals”, sinó “abús sexual”; és a dir, una violació de drets, tal com recull UNICEF a Abuso sexual. Comunicación, infancia y adolescencia. Guía para periodista. Quan es tracta d’infància, una altra informació ens ha fet veure que els mecanismes d’alerta funcionen i es posen en marxa de forma correcta per reclamar als mitjans especial protecció dels menors d’edat. És el cas dels titulars “Mor deshidratada una immigrant de set anys després de ser detinguda a la frontera de Nou Mèxic” i “Mor deshidratada una nena de set anys després de ser detinguda a la frontera de Nou Mèxic”. Per al primer, un 90% va optar per l’opció correcta, que destacava que el titular oblidava que “una immigrant de set anys” és una persona menor d’edat que ha estat detinguda i que ha mort en diligències policials. En el segon, el 88% de les persones respongué encertadament que el titular era correcte i humanitzador, però podria haver deixat clar que la nena havia mort sota custòdia policial després d’haver estat detinguda.

Finalment, s’observa també una detecció positiva d’actituds sexistes, com quan el 80% respon que titllar de “sortida de to” un tractament masclista d’un home cap a una dona en un context professional és normalitzar aquest fet.

 

Alerta! La construcció de “l’altre” com a enemic funciona

No obstant això, una segona conclusió ens permet afirmar que hi ha determinats discursos negatius, com ara els que s’aboquen contra els venedors ambulants, les persones musulmanes o els menors d’edat nouvinguts tutelats per l’Administració, que són més difícils de detectar o malauradament tenim normalitzats. És habitual trobar tots aquestos actors presentats des de la perspectiva d’”ells”. Un exemple és un dels textos que vam fer servir al test, on s’establia la relació entre la immigració i l’activitat terrorista, implícitament definida com a “ells” (grup homogeni, primitiu, radical) contraposat a un “nosaltres” (pacífics, educats, civilitzats). Les respostes encertades d’aquesta pregunta arribaren al 64%.

 

Els mitjans no són simples corretges de transmissió de les fonts

El llenguatge és una construcció social, i d’aquesta construcció es deriven representacions i categories polítiques. Els mitjans no són i no haurien de ser corretges de transmissió de les fonts d’informació, atès que les fonts tenen interès a influir ideològicament sobre l’audiència. De vegades aquests interessos no vetllen per la convivència social i poden perpetuar prejudicis i normalitzar discursos discriminatoris. Així doncs, cal anar amb compte amb validar la idea que el mitjà és només un transmissor de la font d’informació, perquè aquesta permissivitat pot derivar en el fet que a través del mitjà s’acabin assumint, interioritzant i reproduint determinats usos del llenguatge que són discriminatoris i ofensius per a determinades persones i col·lectius. 

Això és el que ocorria a la pregunta 2 del nostre primer test. La majoria (el 76%) de les persones triaren l’opció correcta, tot assenyalant que el titular “La Generalitat, desbordada per l’emergència migratòria amb menors” feia un ús del llenguatge cridaner i que aquest era ofensiu per al col·lectiu al qual es referia, al mateix temps que fomentava la discriminació per les accions que se li atribuïen.

L’ús de termes alarmistes (onada, allau, assalt, etc.) afegeix un matís criminalitzador i predisposa el lector al rebuig social de les persones migrants. Utilitzar termes que exageren una circumstància per donar més èmfasi i provocar un major efectisme en el lector trasllada la sensació d’inseguretat i descontrol davant una situació. Cal posar al centre les persones i recordar que són aquestes les qui pateixen les polítiques, les mesures i les decisions, i no pas els països, les ciutats, les tanques, els centres o les autonomies. Tot i així, 200 persones (un 12%) respongueren que el mitjà fa de transmissor de la font i que no hi ha cap problema amb això.

Recursos per saber-ne més

Per què tenim certs usos del llenguatge que poden discriminar col·lectius vulnerables i males pràctiques normalitzades? La repetició de clixés i la reproducció acrítica d’argumentaris de fonts d’informació interessades que no vetllen per la convivència social, així com les rutines de treball dels mitjans de comunicació, ajuden a fer que falsedats i interpretacions esbiaixades siguin acceptades com a “normals”.

És per això que és recomanable no abaixar la guàrdia i, en cas de dubte, recórrer als recursos i les recomanacions publicades per diverses entitats. Potser ja has fet el primer, segon i tercer dels nostres tests i t’hagin quedat encara debats per resoldre. La bona notícia és que la mirada crítica s’entrena i, sovint, és fent-nos preguntes com continuem aprenent. Si hi vols aprofundir trobaràs diversos recursos al web de l’Observatori d’Actualitat dels Discursos Discriminatoris o en aquest apartat del web de l’Ajuntament de Barcelona BCN vs odi, que conté una sèrie d’eines útils per formar-te sobre el discurs d’odi i les millors maneres de fer-li front. Entre altres coses, s’inclouen bones pràctiques en la lluita contra l’odi, articles de reflexió, entrevistes i infografies. Si tens pressa, et recomanem aquesta guia de comunicació inclusiva, que és més senzilla. També és útil (i molt actual) aquest informe sobre el tractament informatiu dels infants en els mitjans de comunicació, elaborat pel Síndic de Greuges de Catalunya al maig de 2019. Per saber com tractar les informacions sobre violència masclista tenim aquestes recomanacions. I per aprendre més sobre migració, racisme i xenofòbia, hi ha aquesta guia de llenguatge inclusiu, elaborada per la Mesa per a la Diversitat en l’Audiovisual. A l’apartat de recursos de l’Observatori pots trobar tots aquests documents i un bon grapat d’eines més per seguir formant-te. També pots convidar les teves amistats a fer els nostres tests i seguir compartint a les xarxes, amb #AlertaMitjans, els casos de males pràctiques periodístiques que hi trobes.