Les efemèrides s’han convertit en una eina de doble tall. Poden ser una “esquerda” per alguna informació però alhora esdevenen un netejaconsciències dels mitjans; un dia l’any, una realitat amb menys pes la resta del temps torna a importar. El 20 de juny es va celebrar el Dia Mundial dels Refugiats i els diaris publicaven històries de vida i context. Abans i després de la data assenyalada les informacions decreixien notablement.

 

Un dia és un dia. El refranyer català està farcit de frases fetes que defensen que, de tant en tant, tot es pot. Amb mesura tot fa festa. Aquesta màxima és la mateixa que apliquen els diaris quan informen, puntualment, de qüestions que han tingut gran rellevància a les seves pàgines però que, amb el temps, han anat perdent pistonada en favor d’altres notícies. 

L’anomenada “crisi dels refugiats” es va convertir en el centre del debat mediàtic l’any 2014. Però ara ha perdut força, i només el degoteig de xifres recorda, de tant en tant, una de les crisis humanitàries contemporànies més importants. Les persones que arribaven a les portes d’Europa fugint de la guerra a Síria o de la violència conseqüència d’ideologies afins al Daesh i es concentraven en camps de desplaçats forçosos a Grècia van cridar l’atenció de la premsa fa més d’un lustre. Aquelles persones eren el mirall d’anys de polítiques intervencionistes d’Occident als seus països d’origen i ara picaven les portes del vell continent. Era difícil no veure-les, no parlar-ne. Però amb la mateixa virulència que van copsar portades, mesos després van desaparèixer.

Van deixar d’estar als llocs nobles de diaris i portals webs digitals, tot i que la situació no ha canviat gaire: actualment hi ha 71 milions de desplaçats forçosos al món. Amb el focus mediàtic lluny de Lesbos (Grècia), els mitjans només recorden, de tant en tant, la paraula refugi (i el camp semàntic que se’n deriva). 

El 20 de juny, el dia en què se celebra el Dia Mundial dels Refugiats, una data que va instaurar l’Assemblea General de les Nacions Unides l’any 2001, els diaris van tornar a publicar històries de vida i context. Les efemèrides esdevenen una eina de doble tall en problemàtiques constants però que reben una atenció mediàtica puntual. Són una “esquerda” però alhora actuen com un netejaconsciències dels mitjans, que poc després dels “dies D” tornen a publicar peces curtes; amb poques fonts; anuncis de xifres o fets puntuals, com per exemple la detenció de la capitana del Sea Watch 3 (Carola Rakete).

La controvertida agenda dels mitjans

No es pot explicar per què els mitjans informen d’unes coses i no d’unes altres sense citar el concepte agenda-setting, una idea desenvolupada a finals dels anys seixanta pels científics socials Max McCombs i Donald Shaw. 

L’agenda-setting és la construcció simbòlica que els responsables dels diaris fan del terme rellevància. Allò que determina què és noticiable i què no, una decisió que no té per què anar de la mà del periodisme de pau, de convivència, de drets humans.

Tenim dades noves? Tenim una bona foto per a la portada? Tenim un vídeo per obrir el noticiari? Amb què obre la competència? Aquest tema ens dóna audiència? Aquestes preguntes poden contradir els preceptes del periodisme. Els professionals de la informació haurien d’evitar, així ho diu el mateix Col·legi de Periodistes, “qualsevol situació de conflicte d’interessos, ja sigui d’àmbit polític, comercial, econòmic, financer o familiar, que posi en qüestió la credibilitat i la imparcialitat de la seva funció” i posar en el centre la responsabilitat social de la seva tasca. 

Tenint en compte que l’emergència de refugi afecta cada any un volum elevadíssim de persones, la decisió de limitar la informació a peces puntuals sembla escapar-se de les consideracions deontològiques. Quan es perd la novetat es perd l’interès periodístic? Ha deixat de ser novetat que la gent s’ofegui al mar o intenti arribar a la UE? Què hauria de prevaldre en el criteri de noticiabilitat?

Hi ha qui fins i tot ha afegit una visió patriòtica i capitalista a aquesta noció d’agenda mediàtica. Segons el filòsof Noam Chomsky, professor del Massachusetts Institute of Technology, l’agenda-setting és una “aliança tàcita” que existeix entre el Govern d’un país i els mitjans de comunicació per comunicar a l’audiència només “el que interessa” i evitar “el que pot resultar perillós o perjudicial per a l’estabilitat del país”.

 

Un dia per netejar consciències (i un dia d’oportunitats)

Les efemèrides són, per tant, una excusa perfecta per revisitar els autèntics dogmes del periodisme però sense agredir –cita Chomsky– l’“estabilitat del país”. El 20 de juny és, doncs, un dia d’actes, xerrades, documentals i eslògans. Però és clar, difícilment, en un dia es pot fiscalitzar les institucions com s’hauria de fer des de la premsa. I això que els motius per fer-ho sobren: l’acollida de refugiats està totalment encallada. D’això mateix es queixava el juny d’aquest any l’entitat CEAR. La Comissió d’Ajuda al Refugiat titllava Pedro Sánchez de “gran decepció” per tenir més de 100.000 sol·licituds d’asil sense resoldre. 

Les informacions que centren aquestes dates assenyalades són importants però són poc nombroses en comparació amb les que es publiquen als diaris quan una qüestió està de plena actualitat (i, en conseqüència, els recursos que s’hi destinen són més abundants). 

Una cerca a les capçaleres en paper i els digitals escrits en català (La Vanguardia, Ara, Nació Digital, El Periódico) visualitza que abans i després del 20-J, les informacions sobre “refugiats” –la paraula inserida al cercador de cada web– decreix. I, torna a estar regalada a xifres sense context o declaracions puntuals. 

Anar més enllà de la categoria de refugiat

Recórrer a una data internacional per informar no és la millor forma de complir amb els deures de la professió. Però n’hi ha que aprofiten els dies D per farcir les pàgines amb informacions de gran profunditat i d’imaginació periodística. Com és el cas del diari Ara, que va desplegar un gran especial amb 37 històries de vida que sublimaven la categoria de refugiat, dotant de complexitat els testimonis. I a més, acompanyant aquesta cobertura amb una peça amb xifres, una tasca de visualització necessària en una trama tan intrincada com la de les migracions i el refugi. En la mateixa línia, eldiariocv.es, la delegació valenciana d’eldiario.es, va aportar històries amb perspectiva translocal. Conèixer millor Yahiya, Ahmed i Delfín és conèixer millor l’asil.

Com passa amb els anomenats menors d’edat no acompanyats, cal anar més enllà en les categoritzacions del col·lectiu de persones desplaçades forçoses. Massa conceptes simples i esbiaixats ens venen al cap quan es pensa en un refugiat. Les informacions que fugen del maniqueisme reforcen el judici crític i generen empatia. Són un aïllant al racisme.

Tenim exemples de bones peces commemorant efemèrides. Però la tasca als diaris es veu soterrada massa aviat per l’actualitat política. Poc temps després del 20 de juny, les vides dels desplaçats forçosos han passat en la majoria de casos a segon terme (només l’Ara i El Periódico han seguit generant informacions amb context polític i/o peces sobre terreny). ¿Els refugiats hauran d’esperar al pròxim “Dia Mundial” per esgarrapar un xic d’atenció més enllà del ball de xifres?