Les informacions falses, les interpretacions errònies, les reflexions que no es fan, les contextualitzacions que s’invisibilitzen i els verbs en condicional que no s’escriuen contribueixen a criminalitzar el col·lectiu que sobreviu venent objectes diversos als carrers de Barcelona.

 

Els dies 20, 21 i 22 de novembre de 2018 va tenir lloc a l’Audiència Provincial de Barcelona el judici contra set venedors ambulants pel popularment conegut com el “cas Calàbria”, en referència al pis que compartien els venedors, el qual va ser objecte d’una batuda policial el juliol de 2016. Inicialment, els Mossos van acusar els set detinguts d’organització criminal i blanqueig de capitals, i quatre d’ells van ser empresonats de manera preventiva durant deu dies. Un cop demostrat que es tractava d’una acusació infundada, van ser posats en llibertat i, finalment, van ser jutjats per un delicte contra la propietat intel·lectual per, presumptament, haver fabricat productes falsificats. Els mitjans de comunicació van fer una cobertura mediàtica del judici amb importants mancances en el rigor del tractament informatiu i la terminologia utilitzada.

 

Tècniques de postveritat: informació falsa

El rigor en l’ús de les xifres brilla per la seva absència en diferents mitjans. L’agència EFE va enviar una nota que va ser reproduïda per molts mitjans (La Vanguardia, El Periódico, Público, la COPE), amb el titular següent: “La Fiscalia demana fins a 5 anys de presó i 400.000 euros a set manters.” TV3, tot i no reproduir la nota d’EFE, assegurava que “la Fiscalia ha demanat indemnitzacions que superen els 400.000 €”, i Betevé deia que “els Mossos d’Esquadra van trobar centenars de productes dins el domicili, valorats en més de 415.000 euros.” Crónica Global no arrodonia la xifra i publicava que “[Els articles trobats] sumaven un total de 415.236 euros”.

Ara bé, no és cert que la Fiscalia demanés de pagar aquesta quantitat de diners als venedors ambulants ni que els productes trobats al pis del carrer Calàbria tinguessin aquest valor. La xifra de 415.236 € que corre per les notícies és el càlcul que la Fiscalia encarrega als Mossos d’Esquadra sobre el valor de mercat dels productes originals als quals se suposa que emulen les falsificacions trobades al pis de l’Eixample. El conjunt de productes trobats, si haguessin estat venuts damunt una manta, amb prou feines superarien els 25.000 €, segons els Mossos. EuropaPress, Eldiario.es, El País i El Salto sí que exposen correctament la informació.

 

 

L’actuació de la Fiscalia no s’examina

Els mitjans analitzats no exerceixen la funció de vigilància dels poders públics. Es perd l’oportunitat de qüestionar el paper que té la Fiscalia en el judici. D’una banda, no s’explica que, amb diners públics, l’Estat està actuant d’ofici per protegir activament, a través de la Fiscalia i amb la complicitat dels cossos policials, els interessos de les grans marques. Cap mitjà no explica, per exemple, quant ha costat l’operatiu policial, l’informe de Fiscalia o la celebració del judici, ni tampoc a quins interessos responen.

Els mitjans es limiten a informar que la Fiscalia demana l’expulsió durant set anys dels manters en situació administrativa irregular, en comptes de 5 anys de presó. I del que no informen és com és d’habitual o com no ho és, aplicar l’expulsió com a pena equivalent a la presó ni quines implicacions té aquest fet. Cap periodista no aprofita l’ocasió per analitzar com s’utilitza el Codi Penal com un mitjà per controlar els fluxos migratoris, quan ja existeix el dret administratiu per a aquesta finalitat. Tenint en compte, sobretot, que l’objectiu de les polítiques penitenciàries és la rehabilitació i la reinserció, es fa difícil comprendre la rehabilitació o la reinserció que es fa quan s’expulsa la persona del país.

En aquesta línia, trobaríem una excepció com a exemple de bona pràctica en la peça de El Salto. D’una banda, posa en context el càstig que es demana: “El judici, que s’allargarà durant tres dies, és aquell on es demana més condemna per a venedors ambulants, almenys des de 2010”. De l’altra, recorda que penalitzar o despenalitzar la venda ambulant és una decisió política: “La venda ambulant va deixar de ser delicte per passar a ser falta el 2010, després de diversos anys de mobilitzacions (…) No obstant això, la nova reforma del Codi Penal impulsada pel Partit Popular (…) va tornar a introduir el càstig de presó per als manters.”

 

Silenci davant la vulneració de drets

Un altre dèficit en les cobertures és que no s’aborda la realitat de la venda ambulant des d’una perspectiva de vulneració de drets o, si es fa, generalment és en l’últim paràgraf de la peça. És el cas d’EuropaPress o El País, que sota els titolets “Venien per a ‘subsistir” i “No hi ha màfia, és supervivència”, respectivament, incorporen la visió de la defensa, que argumenta que la venda ambulant no autoritzada és una activitat de supervivència. En canvi, Betevé i El Salto exposen els arguments de la defensa abans que els de la Fiscalia.

També és a les últimes línies (a excepció de El Salto i ElDiario.es, que ho expliquen al segon paràgraf) on es recorda que el delicte pel qual se’ls jutja ha estat rebaixat d’organització criminal a delicte contra la propietat industrial. El mitjà que és més curós i precís a l’hora de descriure el delicte pel qual finalment se’ls acusa és Betevé: “la presència d’aquest material [logotips i xapes] al pis demostraria que els acusats l’utilitzarien per fabricar les falsificacions i acabar ‘el procés productiu’ de bosses, sabatilles esportives i ulleres de sol”.

Des d’una perspectiva de vulneració de drets, manca recordar que quatre persones van passar 10 dies privades de llibertat per una acusació infundada, la qual va contribuir a criminalitzar el col·lectiu, encara més del que ja ho estava.

 

Remugant d’una única font

Pel que fa a les fonts, es veu una distinció clara entre els periodistes que escriuen després del judici i que hi han estat presents, que agafen frases i posicionaments emesos durant la jornada, i els que escriuen abans del judici, que prenen com a única font l’escrit d’acusació de la Fiscalia. Un escrit que, tal com demostrem més endavant, beu directament dels arxius policials de la Guàrdia Urbana de Barcelona.

Una excepció dins d’aquest segon grup seria El País, que inclou diferents fonts d’informació: el portaveu del Sindicat Popular de Venedors Ambulants, que es limita a expressar les sensacions abans del judici i que no vol parlar en nom dels altres manters, l’escrit de fiscalia i el portaveu de l’Associació Catalana de Residents Senegalesos.

 

Sentenciats pel redactat

Una de les males pràctiques periodístiques més esteses en la cobertura del Cas Calàbria és que els periodistes donen per fet no només que hi ha hagut delicte sinó que les persones que aniran a judici en són les responsables. Va ser el cas de El País: “aniran a judici per haver fabricat, en un pis de Barcelona, bosses i vambes falsificades per al top manta”; “Lamine Sarr i els seus companys senegalesos no eren només venedors del top manta, sinó, sobretot, fabricants i distribuïdors”. La Vanguardia: “La Fiscalia demana penes de fins a cinc anys de presó (…) per falsificar bosses, ulleres i sabates i vendre’ls després”. I també Crónica Global: “La xarxa a la qual pertany el portaveu del Sindicat …” En totes aquestes sentències manca un presumptament o una forma verbal condicional. El llenguatge té implicacions i en aquest cas es tradueix en una criminalització dels actors.

Com a bona pràctica destacaríem EuropaPress: “presumptes delictes”, “suposada organització”, “presumptament van causar un perjudici de”, “suposadament tenien rols”.

Un altre punt controvertit és l’ús del concepte manters per part dels mitjans. És cert que en els darrers anys la paraula s’ha popularitzat i, fins i tot, les mateixes persones que conformen el col·lectiu se l’han fet pròpia per donar-li un nou significat i dotar-la de valor i dignitat. Ara bé, resulta excessivament informal utilitzar expressions en el titular com “Judici als manters” (TV3) o “el portavoz de manteros” (EuropaPress) per referir-se al portaveu d’una organització anomenada Sindicat Popular de Venedors Ambulants. L’ús de la terminologia col·loca els actors en un estatus inferior al de treballadors/venedors.

 

 

Verificar les fonts oficials

Malgrat que les persones acusades són set, els mitjans centren el protagonisme en el portaveu del Sindicat Popular de Venedors Ambulants. En moltes notícies apareix el seu nom complet, sempre escrit erròniament. En l’informe policial el nom de pila del portaveu està escrit malament. La Fiscalia copia la informació en el seu escrit, i els mitjans de comunicació ho repliquen sense filtre. Així és com cap mitjà no escriu correctament el nom de la persona a qui dona veu.

En definitiva, totes les informacions falses que s’emeten, les males interpretacions, les reflexions que no es fan, els verbs en condicional que no s’escriuen, etc. acaben magnificant l’activitat il·legal del col·lectiu. En conseqüència, la majoria de tractaments que hem vist contribueixen a la criminalització d’aquest col·lectiu de persones que veuen els seus drets sistemàticament vulnerats.