Etiquetat El Periódico

Que el corporativisme no ens faci traïdors. Ni tan sols quan ataquen els nostres hem de deixar de qüestionar-nos la realitat. Potser la resposta és la més simple: són uns vàndals sense escrúpols; potser és la més complexa: són víctimes d’una societat que no els dona oportunitats.

El col·lectiu de lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals (LGBTI) ha anat guanyant visibilitat mediàtica en els darrers anys. És especialment en el mes juny, amb motiu del 28 de juny, dia de l’Alliberament LGBTI, quan més informació n’apareix. Amb tot, la imatge que es projecta de les persones LGTBI dista de ser ajustada a la realitat diversa del col·lectiu: les persones grans LGBTI és un dels col·lectius invisibilitzats.

Durant la crisi del coronavirus, el confinament de la ciutadania a les llars ha fet emergir a l’esfera pública les violències masclistes associades a la convivència amb l’agressor. El relat mediàtic majoritari s’ha centrat en les expressions més visibles de l’escalada de violències, com els assassinats masclistes, en informar sobre el reforç dels telèfons i recursos d’emergència dels recursos d’atenció d’urgència a escala catalana i estatal per tal de facilitar la denúncia o la demanda d’acompanyament de les dones, nenes i nens que conviuen amb agressors, així com en l’augment de trucades i demandes de suport.

El Mapa de la Censura ha detectat 11 casos nous al voltant del coronavirus. Segueixen els ERTO als mitjans de comunicació –com els de les capçaleres de Prensa Ibérica–, creix la polèmica al voltant de les fake news, Unió de Pagesos pateix una campanya d’assetjament per incloure Valtonyc en una publicitat i la Guàrdia Civil identifica un fotògraf mentre treballa, són alguns dels casos més destacats d'aquestes setmanes.

13 nous casos vinculats a la crisi del coronavirus des de la declaració d'estat d'alarma: diversos mitjans han fet ERTO i han cancel·lat o reduït les col·laboracions de periodistes freelance, alhora que les restriccions al moviment han afectat la feina dels periodistes, tant a l'hora de moure's amb llibertat pel carrer com de repreguntar a les rodes de premsa.

Sobta el poc qüestionament que, tant des dels mitjans espanyols com catalans, es fa al fet que part de la comunicació governamental de la gestió d’aquesta crisi recaigui en mans del més alt comandament militar de l’Estat. En l’àmbit polític, l’elecció d’un militar com a portaveu és una elecció de difícil defensa. En l’àmbit comunicatiu, transmet la sensació que el caos es pot desfermar en qualsevol moment.

Les campanyes electorals són un mirall pel pitjor perfil dels éssers humans: promeses, atacs i contraatacs, fatxenderia i sobretot creure que tens la raó sense cap humilitat. No parlo dels partits polítics, parlo dels mitjans de comunicació. Les ganes d’imposar un relat, de vèncer. A això ha d’aspirar el periodisme? Periodisme de combat?

Els mitjans exploten la història d’una exmodel que es troba vivint al carrer i desaprofiten l’oportunitat per abordar un fenomen creixent, conseqüència d’un sistema que considera l’habitatge una mercaderia.