«El violador no sóc jo»: negacionisme, desresponsabilització i invisibilització dels agressors en la informació sobre violències masclistes

Casos com el dels jugadors de l'Arandina i l'agressió múltiple als Sanfermines exemplifiquen com la cobertura mediàtica mostra "indulgència social" cap als agressors. Humanitzar els violadors, justificar-ne les actituds o restar importància a les agressions en són alguns dels mecanismes.

Llicència pública per blanquejar

Cal exigir que el nou govern espanyol advertisca Mediaset que si vol mantindre la llicència per emetre, Telecinco ha de deixar d’intoxicar l’audiència. Fins ara els governs monocolors de Madrid no ho han fet. Sánchez i Iglesias tenen una oportunitat d’or per aturar els discursos d’odi que ressonen a les cases espanyoles gràcies a una concessió pública que depèn del govern de l’Estat.

El mascle virtual

Els nous espais digitals d’opinió i participació segueixen sent poc segurs per a les dones i cal combatre la impunitat amb què actuen els agressors.

Ni periodisme, ni esportiu

Una tarda que jugava l’equip femení del Barça, un company va preguntar a la resta, en veu alta, què havien fet “els chichis”. De seguida van esclatar els riures, ja sabeu, les brometes. A mi em bull la sang cada cop que hi penso.

Explicar els privilegis

No entenia el tertulià la ràbia de les dones quan protesten i criden “ens estan matant”. És clar. No sé quantes vegades, passats els trenta, li hauran dit 'nena'; ni quants cops li hauran tocat el cul a un ascensor o un cotxe l’haurà seguit pel carrer.

Aturin el batec d’aquest cor

Fa més de 25 anys que la 1 de TVE emet un espai com 'Corazón' (primer ‘Corazón, corazón’), una barreja de la vida i obra (és un dir) dels famosos, la moda i la bellesa. Què té de servei públic el 'Corazón' perquè la tele pública espanyola li dedique 30 minuts cada dia, en un espai privilegiat just abans de la segona edició dels seus informatius?