Què fem amb les imatges i la ràbia?

La militarització de les fronteres amb un impacte directe, aterridor i perillós en les persones que duen a terme un procés migratori, té també afectacions en la premsa i l’exercici de la nostra professió. Moltes situacions queden també en un silenci sepulcral. Quina mena de pornografia de la mort necessita Occident per reaccionar?

On és la diversitat a les redaccions?

Una vegada tornava de comprar, carregada fins dalt de bosses, i una veïna, que esperava l’ascensor al portal, em va preguntar si venia a netejar. Suposo que volia ser amable, ja que els ascensors dels pisos modernistes de l’Eixample solen ser estrets, i em volia deixar passar primer per si feia tard a la feina....

Preguntar-nos, de nou, què estem fent

Moltes seguim aprenent en la cerca d’una manera respectuosa de fer la nostra feina. Dia a dia, mirem de situar-nos en un racó menys colonial, menys racista, més feminista. Però el privilegi ens torna al nostre lloc de blancs “d’aquí”.

Val més que no en parlin

Això no vol dir que no haguem de parlar de les fronteres, de qui i com i perquè les controla i de perquè hem normalitzat el fet de tenir una llei d’estrangeria –profundament racista, masclista i classista, per cert. Dels tempos de les ciutats refugi i dels programes d’acollida.

La deshumanització com a pràctica periodística per a justificar la violència

En explicar l'entrada de gairebé 200 persones sense documentació europea a l’Estat espanyol, alguns mitjans de comunicació van criminalitzar els migrants, deshumanitzant-los i mostrant-los com a delinqüents. En un primer moment es va explicar que havien travessat la frontera de manera violenta i ocasionant danys als policies espanyols; hores més tard, es publicava el vídeo de seguretat que desmentia aquestes acusacions.