Etiquetat Observatori de la cobertura de les Violències Masclistes als mitjans

Convertir en notícia la carta en què un dels violadors d’una jove als Sanfermines de l’any 2016 reconeix l’agressió i diu penedir-se’n, ha estat un exercici informatiu amb risc de revictimitzar la supervivent. La difusió mediàtica ha impedit que la dona decidís si volia o no rebre’n el contingut. 

Explorar les responsabilitats de les administracions públiques i posar-les sobre la taula en la cobertura informativa és excepcional als mitjans a l’hora d’abordar les agressions masclistes i els feminicidis.

Com ha canviat el tractament mediàtic dels crims masclistes en les últimes dècades? N’analitzem l’evolució amb les periodistes María Ángeles Fernández, de Pikara Magazine; Carolina Pecharromán, de TVE, i Ana Requena, d’elDiario.es. 

El tractament que el diari conservador ha fet de la ministra belga Petra De Sutter és un exemple de transfòbia sense filtres, però en mitjans de tot l'espectre ideològic es poden trobar molts altres casos que mantenen una mirada estigmatitzadora i reduccionista de les persones trans.

Els mitjans tendeixen a mirar cap a les persones LGBTI només quan es produeix violència. Lluny d'explicar aquesta violència LGBTI-fòbica com un fet sistèmic, les informacions tendeixen a presentar aquests casos com a episodis aïllats. Queden fora del focus les dones del col·lectiu: lesbianes, bisexuals i 'trans' hi estan infrarepresentades.

Més enllà dels feminicidis i altres violències masclistes identificables, la crisi de la Covid-19 propicia altres formes de maltractament invisibilitzades, com les dels processos de separació i custòdia d'infants o el maltracte institucional de gènere.

Durant la crisi del coronavirus, el confinament de la ciutadania a les llars ha fet emergir a l’esfera pública les violències masclistes associades a la convivència amb l’agressor. El relat mediàtic majoritari s’ha centrat en les expressions més visibles de l’escalada de violències, com els assassinats masclistes, en informar sobre el reforç dels telèfons i recursos d’emergència dels recursos d’atenció d’urgència a escala catalana i estatal per tal de facilitar la denúncia o la demanda d’acompanyament de les dones, nenes i nens que conviuen amb agressors, així com en l’augment de trucades i demandes de suport.

El moviment feminista fa temps que denuncia com les violències masclistes es nodreixen de la violència institucional, per acció o omissió de les administracions i institucions públiques i de les persones que el representen. Però aquesta violència institucional, que revictimitza les dones, apareix poc o descontextualitzada als mitjans de comunicació.