Etiquetat política

Les xarxes socials són una amarga arena de lluita on la ràbia es combina amb el sarcasme per inventar desqualificacions per als rivals ideològics. La moda, però, no es limita a perfils anònims i trols, sinó que arriba també a opinadors i tertulians i a representants polítics “seriosos”. Heus aquí una petita guia per no perdre’s en la criminalització mediàtica.

Com pot Facebook regular la mentida durant una campanya si són els mateixos polítics els que fan promeses que saben que després no podran complir? Com es pot distingir, fins i tot, una promesa electoral d’una exageració? Aquesta vegada, Zuckerberg l’encerta posant-se al costat de la llibertat d’expressió. En cas contrari, hauria estat titllat de censor.

Diuen que el que ve seria una 'grosse koalition' a l'alemanya, que no té res de nou i que uneix els anomenats conservadors i socialdemòcrates (dreta i esquerra) en les qüestions suposadament fonamentals (per a qui?).

Podríem establir els especials electorals com un gènere televisiu? Si, a més a més, com en les darreres eleccions, el final del partit no es coneix fins a l’última foto finish, el relat televisiu té tots els ingredients d’un espectacle de masses.

Volen que decidim el vot posant a parlar de temes genèrics uns oradors mediocres que repeteixen argumentaris i es tallen a tothora.

No sols en l’àmbit de la justícia es reviuen passatges del futbol. També la política s’ha apropiat d’un lèxic on l’important sembla que passa per derrotar el rival i trobar una idea provocadora que mereixi algun titular de portada.

De la mateixa manera que, cada quatre anys, els electors de Chicago trien qui governa la ciutat, hi ha mitjans de comunicació que també trien i, a més, fan públic qui creuen que hauria de guanyar; sense eufemismes però amb arguments. En qualsevol cas, expliquen, els polítics a qui dona suport el diari no aconsegueixen un passi lliure l’endemà de les eleccions: no deixaran de fiscalitzar-los.

Que en un context generalitzat de desprestigi dels partits polítics, fruit de la corrupció, la propaganda i les guerres internes, la forma d’organitzar els nostres sistemes democràtics no estigui en el centre del debat és simptomàtic. Cal obrir el focus i recordar a tots els actors polítics de la societat que hi ha democràcia més enllà de les urnes.