Etiquetat sanitat

Com sé si em convé que tothom tingui accés a la sanitat pública? Per què és important plantejar-nos-ho ara que som enmig d’una pandèmia? I sobretot, tenim informació al respecte?

El fotoperiodista Àngel García, que actualment treballa per l'agència Bloomberg, va denunciar a l'informe 'Una pandèmia a cegues' que es va trobar durant la primera onada de la pandèmia va ser molt complicat poder treballar als hospitals. En plena segona onada, alerta que el bloqueig es pot repetir, per motius institucionals però també culturals: uns cossos es poden fotografiar i altres no.

El paper de la sanitat privada ha estat el gran oblidat en la pandèmia de la Covid-19 i, quan se n'ha informat, no s'han resolt algunes de les principals qüestions. Mitjans com 'El Salto', la 'Directa' o 'Nació Digital' han posat el focus en els beneficis que la sanitat privada està extraient de la crisi.

La pandèmia ha posat de nou en l’agenda mediàtica la importància de tenir un bon sistema de salut públic. En canvi, en l’època de màximes retallades a la sanitat, el debat es va centrar en la “sostenibilitat” del sistema, en minimitzar l’aprimament dels recursos o en una cobertura més o menys crítica segons el color polític del govern de torn.

Es parla en moltes ocasions del col·lapse de la sanitat, però no tenim les dades per constatar-ho: quants llits hi ha disponibles a la sanitat pública al nostre país (en total i lliures ara mateix)? Quin percentatge del total estan ocupant els que tenen coronavirus? Quantes places pot aportar la sanitat privada i a quin cost? Si finalment s’usen llits de la sanitat privada, el cost serà transparent?

Ls cobertura de l'expansió del coronavirus és exhaustiva i sovint alarmant, però els mitjans obliden una altra emergència de salut global que ha causat molta més mortalitat.

'La Vanguardia' va decidir passar pàgina de la polèmica sobre les donacions d’Amancio Ortega a la sanitat pública, atorgant un dels seus famosos semàfors verds al sisè home més ric del món, a qui definia com a "empresari i filantrop".

Del meu únic èxit periodístic ja en fa deu anys, la qual cosa denota una manca d’evolució personal i professional d’allò més alarmant. Data de 2006 i es tracta d’un documental titulat Rates d’arxiu en què el periodista Xavi Arnalot i servidor entràvem, càmera oculta en mà, a l’arxiu d’històries...